Sorpresa! De sobte, i després de més de 20 anys, apareix un amic amb el qual, al cap de cinc minuts, tinc la sensació de que el temps no ha passat (bé, el temps sí que ha passat, me’l miro i intento recordar el seu rostre de fa més de 20 anys, i sí, ha canviat, una mica com el meu, però, en el fons, tant ell com jo som els mateixos, perquè encara podem extraure entre les nostres converses el mateix rerefons d’antany d’una determinada manera de ser. En definitiva, no hem canviat tant com ens semblava.
A part d’haver-nos fet més grans, de tenir la vida més o menys del tot encarrilada, els fills grans, independents, ara tornem a tenir la nostra vida per a nosaltres sols, ja fa uns anys que ens dediquem de nou a les nostres aficions tot i que encara treballem i el nostre treball ens absorbeixen en gran part, però constato que seguim conreant somnis creatius, il·lusions que ens donen vitalitat, ànims per continuar i una mena de fe que no sé explicar del tot, malgrat el desencant que ambdós hem pogut experimentar per moltes i diverses raons al llarg d’aquests últims anys.
Encara no som grans, podríem ser iaios però encara no ho som, podríem estar malalts com molts dels nostres coneguts, amics o parents, però no ho estem; podríem ser gent que es deixa vèncer i la desil·lusió fer-nos perdre les ganes de continuar creient que les coses no poden anar pitjor, però no ens deixarem vèncer, sinó que continuem realitzant, cadascú a la seva manera, el que ens ha tocat de la millor manera que sabem i d’altres coses potser molt més interessants. Aquest retrobat amic m’ha regalat un conte, un petit i preciós conte, perquè en el meu ambient, entre els amics que no passa el temps, ens regalem contes com quan érem petits, perquè encara continuem aprenent a viure a través de les narracions i conclusions de la fantasia-real i de la creativitat personal. I em regala un conte titulat "L’arbre de la felicitat".
Després de tants anys, avui ha vingut a casa meva per primera vegada -perquè jo en aquests últims anys he canviat tantes vegades de casa que ja no sabia on vivia-, i s’ha trobat que al bell mig del jardí, hi viu un arbre real, un pi alt, esvelt, clamant cada dia per fer-se més alt i més esvelt, i jo recordo el conte i em miro l’arbre… i…
"Sí amic, el teu desig de que jo tingués un arbre de la felicitat, s’ha fet realitat perquè des de sempre he cregut en contes i durant la meva vida he anat a la recerca d’allò que per a mi és la felicitat. Jo ja tinc al meu jardí l’arbre de la felicitat, però ara, amb la consciència de tot el que diu el teu conte, el meu pi encara és més alt i més esvelt … i segur que sempre pensaré amb tu i en el teu conte, cada vegada que alci el cap al cel i vegi el pi del meu jardí.
