Em vull distreure del Nadal… no és que no m’agradi,

el que passa és que avui no hi penso… al cap, hi tinc altres històries. I des de dalt del turó, avui vull dir que de
tant en tant m’agrada escriure per escriure, perdre’m entre les paraules i que
aquestes em duguin a on elles volen, a on elles anhelen arribar. Que, per cert,
mai és el lloc que jo m’havia imaginat d’un bon principi. Això em passa per
deixar-les anar lliurament i no voler-les fermar, ja que crec que això seria
una mala passada perquè elles no haurien de ser esclaves de ningú..

Però aquests -ningú i aquests algú, aquest jo, tu,
ells o els altres-, els qui en saben i no en saben tant, si no intentem
dominar-les no podrem definir, ni explicar el que volem dir.

Aquestes paradoxes entre el que és i el que hauria de
ser, el que pot ser i que ens agradaria que fos… sempre m’han tingut
enxampada en un lloc estrany, en un paisatge interior erm i feréstec, per on
puc contemplar les paraules tal com van campant elles soles, es desplacen amb
una voluntat i un moviment propi que les defineix i les diferencia les unes de
les altres… com si anessin a la recerca (tal com faig jo) del seu lloc, des
d’on fa tant de temps que van marxar -o que algú, o ningú, o jo o tu, o ells o
els altres-  les van apartar del seu lloc original.

Què vull dir amb tot això?  Doncs que no he estat jo la qui ha escrit
aquesta vegada, sinó que m’ho han fet escriure les paraules que dansen soles
pel meu interior. Elles em dicten, no sóc jo la qui vol dir això o allò, avui
són elles les que m’han fet servir a mi, m’han fet la seva esclava
incondicional, la seva traductora de sons… i traïdora per ignorància.

…  Bones Festes
a qui em llegeixi!

Tweet