Des de dalt del turó li dono les gràcies a Joseph B… que, tot i el meu llençol blanc que m’ha caigut al damunt, m’empeny a ser aquí, i voler explicar coses…
Desembre glaçat, avui al matí, i jo, intentant no relliscar muntanya avall. M’ho he pres
amb calma, i tan sols a trenta per hora he pogut admirar els camps i els pedruscalls
amb la pàtina blanca de la glaçada. Em semblava estar baixant d’un conte. “Si volgués, podria desaparèixer per aquestes
contrades i ningú no em trobaria”. Això és el que he pensat -no ho he pogut evitar-; i no me’n penedeixo, ja que fa molt
de temps vaig decidir que no m’havia de saber greu res del que sorgís de la
meva ment, perquè si així sorgia, és que deuria tenir algun sentit, i millor
seria seguir-me la veta, que no pas negar l’evidència del que jo sóc, sento i
penso.
I aquesta idea de la desaparició ja veig que em continuarà fins que no
aconsegueixi tenir l’encapçalament d’aquest bloc de nou arreglat. Però bé, tot
arribarà. Ara, deixem-ho córrer perquè no era d’això del que volia parlar.
Però la desaparició em continua inspirant i, ara recordo que no fa massa temps vaig
escriure:
És quan dormim, quan som, en realitat, la forma
més pura de continuar essent, mentre romanem desapareguts.
M’agrada dormir -es nota-, sempre m’ha agradat molt… Potser serà perquè també m’agrada, de tant en tant, desaparèixer.
Grocdefoc
