"L’arbre-cedre" Collage d’en Grocdefoc

Des de dalt del turó, a mitja tarda, quan ja era quasi fosc del tot, he pogut observar com els núvols s’estenien de manera força estranya, o, si més no, d’una manera semblant als cedres, aquests arbres alts, de  troncs drets i amb les puntes inclinades cap a un costat, sempre mostrant les seves capçades amples i còniques i les seves branques espaiades formant plans, com si fossin gratacels botànics, d’una arquitectura elegant i simbòlica.

Els núvols-cedres, quasi del tot negres, contrastaven amb l’última claror d’un cel blau d’ultramar fosc, però  nítid, amb total absència -als meus ulls-, de vels d’humitats, de pols o de fums contaminants.

Quan torno a casa, de vegades,  tinc el privilegi de veure algun panorama digne de contemplar, és com si aquesta bellesa formés part d’una recompensa guanyada amb suor i llàgrimes. Diuen que després de la tempesta ve la calma, que després d’una desgràcia un temps de felicitat, després d’un disgust arriba un temps de serenos i joia…, després del dia clar, una nit fosca…

Avui, però, ho he sentit tot barrejat: els núvols eren arbres i el cel una plataforma d’acer blau, horitzontal i vertical alhora, tot el món era pla davant d’un gran mur d’atmosferes pictòriques.

Tweet