Fa
anys que no viatjo i, d’aquí pocs dies -si els cels no es confabulen
per a ofegar-nos a tots-, em trobo a apunt d’emprendre’n un. Sé que
hi poden haver viatges que et canvien la vida i que fins i tot te la
canvien abans de començar-lo.

Si
escric això és perquè d’una manera o altra la meva quotidianitat
ja ha canviat. El sol fet d’estar preparant el que m’haig d’emportar
a la bossa de viatge, em fa entendre que he de posar en marxa allò
de: -Què t’enduries a una illa deserta?

Ja
sé que no és el cas, que el meu viatge no és a una illa deserta
(què més voldria jo que desaparèixer per una bona temporada i que
no em trobessin fins que jo volgués!); que tampoc no viatjaré sola
(el cert és que m’agradaria molt viatjar jo sola en aquest viatge
concret); que no ens hi estarem gaires dies per aquests mons de
déu… i començo a pensar que no sé el que donaria per poder-m’hi
quedar. La subtilesa, però, de preparar una maleta, després de no
haver-la fet durant tants anys, per a mi ja és tota una odissea.

El
motiu del viatge el podria definir de distintes maneres, per exemple:
A la recerca de l’avi perdut…

Viatge
a un lloc, on els de la meva sang no han trepitjat des de fa més
d’un segle. Un viatge ancestral…

No
cal ser tan literari per emprendre un viatge…, o sí. Perquè…
desprès de més d’un segle, què espero trobar en un poble del qual
desconeixia la seva existència fins tan sols fa quatre anys enrere?
Misteris de la vida i secrets de família.

No
és un viatge a la recerca de la identitat, crec que la meva
identitat ja es va perdre des dels principis dels temps. Som el que
cada dia hem de ser. Pensem influenciats per milers d’intuïcions,
actuem inconscients de les premonicions que patim i ens fan
reaccionar… Identitat! Sóc el que sóc i res més.

Però,
aquest viatge a un poble del qual he descobert la seva existència fa
poc, d’on va marxar quan era un adolescent el meu avi patern per
anar-se’n a Cuba… m’ha representat la força necessària per
abandonar aquest turó on em vaig instal·lar amb la intenció de no
marxar mai més. Els meus viatges ja els vaig fer de molt jove. Tinc
aquells records com els d’una vida de joventut plena d’aventures i
emocions. Ara, però, vaig més enllà, no recorreré tants
kilòmetres, però el viatge en el temps, crec que el tinc assegurat.

Nota: Pintura acrílica sobre una hamaca, de M.Pilar Martinez Herrero (Grocdefoc), per a l’Exposició col·lectiva "Art a les hamaques", a benefini de la Fundació Ave Maria. Sitges. 2007

Tweet