Des de dalt del turo de nou torno a escriure. És dissabte. De nou dissabte. Un altre dissabte que ve a sumar-se a tots els meus dissabtes.
Crec que les entrades a aquest blog aniran de dissabte en dissabte perquè la resta de dies van tan plens que no em queda temps per a reflexionar com cal i escriure de la manera que m’agrada. O sigui que, de dissabte a dissabte, hauré de centrar-me en el destil·lat que hagi quedat de tot el que hagi sentit durant els set dies que separen un dissabte de l’altre.
Avui, si m’escolto el cor, haig d’escriure sobre les desaparicions, sobre unes determinades desaparicions.
Ara m’agradaria saber escriure tal com escriu Enrique Vila-Matas que ho fa amb tanta mestria literària sobre aquest tema, però jo no són en Vila-Matas i haig d’escriure tal com en sóc capaç.
Sempre he trobat molt interessant el tema de les desaparicions. M’ha semblat un tema alhora real i metafísic. Les desaparicions reals són, en general, tràgiques i amb desenllaços esgarrifadors; altres desaparicions són voluntàries o degudes a un instint de supervivència. Una fugida secreta que porta a una invisibilitat total. Les desaparicions metafísiques són les que jo anomeno les desaparicions que nomes existeixen dins del desig d’aquells que voldrien desaparèixer; i també incloc, en aquest grup, les desaparicions literàries.
Ara (que no fa massa m’he estrenat en aquest món virtual) m’he adonat d’un nou concepte de desaparició, com la d’aquests blocaires que un cop t’han arribat al cor i cerques el seu bloc per a continuar sabent què els hi passa, què pensen, què opinen…, de sobte desapareixen, i, quan intentes obrir i entrar de nou en el seu món de pensaments i opinions, en comptes dels seus escrits als que ja els hi has trobat un interès veritable, hi trobes un missatge que diu “Error”. Aleshores…, jo que encara no conec les lleis d’aquest món virtual, ni com s’ha d’actuar ni a qui avisar de la desaparició d’algú que s’ha acabat apreciant, i en tants pocs dies, i sense veure-li mai la cara…i, ben pensat, sense conèixer res més d’aquesta altra persona, a part dels escrits que m’han ben enxampat… i a traves dels quals esperava saber molt més de la vida real…, aleshores m’adono que no sé com provar la seva real existència.-Com provar que no eren només fruit de la meva imaginació tots aquells escrits que ara han desaparegut de la xarxa? -On és el blocaire de “Reflexions Isolades”? -Per què en el seu bloc, més semblant ara a un fantasma, només posa “Error” des del 5 de desembre? I no puc evitar pensar ni de preguntar-me mentre aparto la vista de la pantalla on només hi veig “Error” i miro el cel (avui blau, després de dos dies de núvols negres) i em pregunto què li haurà passat? -Seran problemes tècnics o problemes humans, o problemes més enllà dels uns i altres? Què donaria aleshores per tal que la nostra coneixença hagués estat real i que m’hagués volgut dir a on vivia… perquè ara ja tindria, com a mínim una pista per començar a estirar del fil… i esbrinar què li ha passat. Suposo que una de les lleis d’aquest món virtual és aquesta: acceptar l’arribada i la desaparició d’una manera “natural” perquè tot el que passa dins de la Gran Xarxa Virtual forma part d’una altra manera de “naturalesa”. Les desaparicions de tota mena porten implícites un sentiment inevitable i d’escales diverses de preocupació. Només espero que aquesta hagi estat voluntària i sense tants rocambolescs escenaris que m’he imaginat. Tinc la gran confiança de que el meu desaparegut blocaire al qui li dedico aquest escrit estigui molt bé, estudiant molt i continuant aprenent de la vida.
La gran virtut, o el gran defecte ves a saber, del món dels blocs és la facilitat amb la que et corprèn, el vius intensament durant un temps i, de sobte, arriba un moment en que et planteges què estàs fent.
En aquest punt molts acaben callant per sempre, algun deixen el bloc obert però ja no escriuen, d’altres l’esborren i deixen sols l’eco del seu pas en aquells que alguna vegada els van llegir i d’altres segueixen, no sempre amb la mateixa empenta, però si amb un mínim grau de dedicació.
També hi ha el cas d’aquell que la vida l’ha obligat a abandonar, que no te temps entre estudis, feina i família.
És difícil mantenir un bloc, al principi les idees brollen vols dir i dius moltes coses, amb el pas del temps penses si no t’estàs repetint, frenes, t’ho repenses, escrius, esborres, escrius, escrius, esborres, llegeixes, esborres, escrius, publiques.
Tots passem en algun moment per aquest tràngol, és inherent al mitjà.
Hola! Fa poc vaig tenir problemes amb el meu bloc; hi vaig entrar el divendres per la nit, i em sortia error a la pàgina principal de configuració. Em vaig trobar els meus articles esborrats. També va ser graciós, perquè quan ho vaig veure ja no em quedava temps per tornar-los-hi a publicar de nou; me n’anava amb la familia de pont. Sempre em guardo una còpia de cada article que faig a l’ordinador, així que cap problema, els torno a posar… Però vés a saber si algú, malintencionadament, m’ha entrat al bloc, o simplement ha estat un error del servidor. Ara per ara, he posat més mesures de «seguretat», però si em torna a passar, em canviaré a un altre servidor. Estic molt bé, moltes gràcies per preocupar-te per mi, de debò.
De fet, duia una setmana sense entrar al bloc perquè estava encarant els exàmens de final de trimestre, i vaig acabar fins i tot salvant una assignatura que la donava per perduda. Vaja, que no t’hi escric gaire més aquí, que sembla que m’hi he engrescat amb cinc minuts de no res… Et continuo llegint, ara suposo que amb més freqüència, fins a la pròxima època d’exàmens.
Gràcies!