Desaparèixer

Des de dalt del turó li dono les gràcies a Joseph B… que, tot i el meu llençol blanc que m’ha caigut al damunt, m’empeny a ser aquí, i voler explicar coses…

Desembre glaçat, avui al matí, i jo, intentant no relliscar muntanya avall. M’ho he pres
amb calma, i tan sols a trenta per hora he pogut admirar els camps i els pedruscalls
amb la pàtina blanca de la glaçada. Em semblava estar baixant d’un conte.   “Si volgués, podria desaparèixer per aquestes
contrades i ningú no em trobaria”.  Això és el que he pensat -no ho he pogut evitar-; i no me’n penedeixo, ja que fa molt
de temps vaig decidir que no m’havia de saber greu res del que sorgís de la
meva ment, perquè si així sorgia, és que deuria tenir algun sentit, i millor
seria seguir-me la veta, que no pas negar l’evidència del que jo sóc, sento i
penso.

I aquesta idea de la desaparició ja veig que em continuarà fins que no
aconsegueixi tenir l’encapçalament d’aquest bloc de nou arreglat. Però bé, tot
arribarà. Ara, deixem-ho córrer perquè no era d’això del que volia parlar.

Però la desaparició em continua inspirant i, ara recordo que no fa massa temps vaig
escriure:

És quan dormim, quan som, en realitat, la forma
més pura de continuar essent, mentre romanem desapareguts.

M’agrada dormir -es nota-, sempre m’ha agradat molt… Potser serà perquè també m’agrada, de tant en tant, desaparèixer.

Grocdefoc



Continuen les desaparicions?

Ara sóc jo la que crec que estic a punt de desaparèixer… no sé quina tecla hauré tocat… ja ha desaparegut l’encapçalament del blog… no sé si començar a dir adéu… o a reveure…o si tot això és la confabulació d’un divendres que, en comptes d’estar intentant arreglar aquest blog, hauria d’estar passejant per la rambla… per qualsevol rambla del món.

 

 



Sobre les desaparicions…

Des de dalt del turo de nou torno a escriure. És dissabte. De nou dissabte. Un altre dissabte que ve a sumar-se a tots els meus dissabtes.

Crec que les entrades a aquest blog aniran de dissabte en dissabte perquè la resta de dies van tan plens que no em queda temps per a reflexionar com cal i escriure de la manera que m’agrada. O sigui que, de dissabte a dissabte, hauré de centrar-me en el destil·lat que hagi quedat de tot el que hagi sentit durant els set dies que separen un dissabte de l’altre.

Avui, si m’escolto el cor, haig d’escriure sobre les desaparicions, sobre unes determinades desaparicions.  

Ara m’agradaria saber escriure tal com escriu Enrique Vila-Matas que ho fa amb tanta mestria literària sobre aquest tema, però jo no són en Vila-Matas i haig d’escriure tal com en sóc capaç.

Sempre he trobat molt interessant el tema de les desaparicions. M’ha semblat un tema alhora real i metafísic. Les desaparicions reals són, en general, tràgiques i amb desenllaços esgarrifadors; altres desaparicions són voluntàries o degudes a un instint de supervivència.  Una fugida secreta que porta a una invisibilitat total. Les desaparicions metafísiques són les que jo anomeno les desaparicions que nomes existeixen dins del desig d’aquells que voldrien desaparèixer; i també incloc, en aquest grup, les desaparicions literàries. 

Ara (que no fa massa m’he estrenat en aquest món virtual) m’he adonat d’un nou concepte de desaparició, com la d’aquests blocaires  que un cop t’han arribat al cor i cerques el seu bloc per a continuar sabent què els hi passa, què pensen, què opinen…, de sobte desapareixen, i, quan intentes obrir i entrar de nou en el seu món de pensaments i opinions, en comptes dels seus escrits als que ja els hi has trobat un interès veritable, hi trobes un missatge que diu “Error”. Aleshores…, jo que encara no conec les lleis d’aquest món virtual, ni com s’ha d’actuar ni a qui avisar de la desaparició d’algú que s’ha acabat apreciant, i en tants pocs dies, i sense veure-li mai la cara…i, ben pensat, sense conèixer res més d’aquesta altra persona, a part dels escrits que m’han ben enxampat… i a traves dels quals esperava saber molt més de la vida real…, aleshores m’adono que no sé com provar la seva real existència.-Com provar que no eren només fruit de la meva imaginació tots aquells escrits que ara han desaparegut de la xarxa? -On és el blocaire de “Reflexions Isolades”? -Per què en el seu bloc, més semblant ara a un fantasma, només posa “Error” des del 5 de desembre? I no puc evitar pensar ni de preguntar-me mentre aparto la vista de la pantalla on només hi veig “Error” i miro el cel (avui blau, després de dos dies de núvols negres) i em pregunto què li haurà passat?   -Seran problemes tècnics o problemes humans, o problemes més enllà dels uns i altres? Què donaria aleshores per tal que la nostra coneixença hagués estat real i que m’hagués volgut dir a on vivia… perquè ara ja tindria, com a mínim una pista per començar a estirar del fil… i esbrinar què li ha passat.  Suposo que una de les lleis d’aquest món virtual és aquesta: acceptar l’arribada i la desaparició d’una manera “natural” perquè tot el que passa dins de la Gran Xarxa Virtual forma part d’una altra manera de “naturalesa”. Les desaparicions de tota mena porten implícites un sentiment inevitable i d’escales diverses de preocupació.  Només espero que aquesta hagi estat voluntària i sense tants rocambolescs escenaris que m’he imaginat.  Tinc la gran confiança de que el meu desaparegut blocaire al qui li dedico aquest escrit estigui molt bé, estudiant molt i continuant aprenent de la vida.