Una seqüència de Smoke i el cercle perfecte

Cercle Imperfecte

Cercle imperfecte

Vull donar-me el luxe d’acabar l’any escrivint per als qui penso que acolliran aquest escrit amb la suficient capacitat de llançar les meves paraules, un cop llegides, a les aigües de la mar. Gest simbòlic, si més no, Penso que si fossin escrites sobre paper, bé podrien arrugar-lo o estripar-lo, fer-ne miques i llençar-ho als capricis dels vents, que s’anés desfent la tinta sota les gotes de pluja… però tot això, amb els sistemes que hem adoptat per a comunicar-nos, bé sé que no serà possible. Cal, doncs, només teclejar “Supr” o “Eliminar”, i ja està, esborrat per sempre.

Des de la meva atalaia, cada dia, plogui, faci sol o faci vent (de tant en tant cauen volves de neu), el paisatge em parla. Sempre és el mateix paisatge però el que em diu, cada dia és diferent. De vegades penso, perquè ho he cregut durant molts anys, que qui no viatja no pot escriure res de res, però jo, entossudida, vaig escrivint des d’aquesta atalaia, sense moure’m ni estendrem més del que ja he recorregut amb visió d’ocell, amb un llarga vista mental. Muntanyes i muntanyes d’escrits, ara hermèticament guardats en aquests xips que encara no entenc massa com funcionen, però que m’ajuden a escriure molt més de pressa i més que mai.

Potser escric molt i no dic res… (sempre he temut que fos així)… però les paraules em continuen cridant, reptant. M’embriaguen i sento la seva subtilesa, el seu xiuxiueig constant…

Penso en una seqüència de la pel•lícula Smoke. Tota ella em va agradar, però de tant en tant em ve present un fet que apareix a la pel•lícula, i és de que un dels protagonistes cada dia de la seva vida i durant anys, col•loca un cavallet i una màquina de retratar en el mateix xamfrà, al mig de la vorera, i cada dia des del mateix angle fa una fotografia. Al cap dels anys, el resultat és una col•lecció d’àlbums intrigants.

No canvia el punt de mira, no viatja, no es mou d’aquell xamfrà durant anys i anys, i des de la immobilitat del lloc, el resultat és el d’haver captat un moviment constant, ha capturat el temps que no s’atura, les mateixes persones (veïns, i altres que van de pas pel barri), es veuen com van envellint, transformant-se les modes… fins i tot es recuperen les presències i les imatges de persones que ja no hi són. Tornen a aparèixer en el mateix carrer que havien trepitjat tantes vegades.

Ben bé no sé què vull dir amb tot això que escric, Potser vull dir que m’agradaria tenir històries com les que escriu Paul Auster i de les què se’n va fer Smoke, potser m’agradaria tenir contes tan ben fets com el saber dibuixar un cercle perfecte, però no els tinc, tot i saber dibuixar el cercle el més perfecte possible.

Potser el que vull dir és per a mi mateixa que em poso excuses per no sortir de casa: “Mira, veus? sense sortir de casa també tens coses a dir, el que veus observant el mateix paisatge que, sorprenentment, cada dia és diferent”.

 



One thought on “Una seqüència de Smoke i el cercle perfecte

  1. Estimada Grocdefoc,
    Els teus escrits esperonen la imaginació perquè els teus mots en són plens. Suggereixes idees i imatges, tot un món fet de pinzellades que voleien inquietes i ens fan somiar. El teu és un turó que imagino ple d’encís perquè així resulta tot el que escrius.
    És sempre un plaer llegir-te i em sap greu no passar pel teu turó més sovint.
    Espero que tinguis un bon 2014.
    Una forta abraçada des del Canadà!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *