Tot recordant… Quert…poiuY

Màquina d'escriure Underwood, 1874

Màquina d’escriure Underwood, 1874

 

Com a resposta a “Què us suggereix aquesta imatge?” del blog Relats Conjunts

Ja no recordo en quin tipus de màquina d’escriure deuria aprendre ara ja deu fer… millor no posar xifres… i no perquè vosaltres no pugueu conèixer la meva edat, no, no, no, no és això, si no ho poso és perquè no ho recordo i tampoc és que em vingui massa de gust recordar-ho, ja que no vull recordar aquelles coses dels passat que no val la pena recordar-les; perquè el passat -en certs casos – és això, precisament, només passat que s’amuntega com les màquines d’escriure del passat.

De totes maneres, recordo que escriure en aquelles màquines era divertit -és el primer que m’ha vingut al cap quan he vist la fotografia i això sí que us ho puc confessar: jo no sóc del 1874-. Però calia molta pràctica per tal que els dits no premessin diverses tecles alhora i es formés un embolic de tecles, cosa que feia que s’acabés amb els dits ben bruts quan s’intentaven desenredar i tornar-les al seu lloc… En fi, era tota una odissea escriure en aquelles màquines premonitores del futur i que ens van ensenyar a escriure molt més de presa. Aleshores ja em preguntava que Com podia ser que amb màquina com aquelles no s’escrivissin més llibres?

Ara, malgrat la distància en el temps i la tecnologia abismal que les han substituïdes, la mateixa pregunta encara se’m passa pel magí. Però ara ja m’he fet gran i aquesta és la diferència d’aleshores ençà, ara ja he entès el que aleshores no entenia, per què no s’escriuen més Llibres….? ( -malgrat escriure-se’n tants?)

Perquè escriure Llibres no es deu pas a la velocitat de les màquines, si no a l’enteniment i gran visió dels autors. I això no ho canvia ni el pas dels segles ni les tecnologies.

 

 



Una seqüència de Smoke i el cercle perfecte

Cercle Imperfecte

Cercle imperfecte

Vull donar-me el luxe d’acabar l’any escrivint per als qui penso que acolliran aquest escrit amb la suficient capacitat de llançar les meves paraules, un cop llegides, a les aigües de la mar. Gest simbòlic, si més no, Penso que si fossin escrites sobre paper, bé podrien arrugar-lo o estripar-lo, fer-ne miques i llençar-ho als capricis dels vents, que s’anés desfent la tinta sota les gotes de pluja… però tot això, amb els sistemes que hem adoptat per a comunicar-nos, bé sé que no serà possible. Cal, doncs, només teclejar “Supr” o “Eliminar”, i ja està, esborrat per sempre.

Des de la meva atalaia, cada dia, plogui, faci sol o faci vent (de tant en tant cauen volves de neu), el paisatge em parla. Sempre és el mateix paisatge però el que em diu, cada dia és diferent. De vegades penso, perquè ho he cregut durant molts anys, que qui no viatja no pot escriure res de res, però jo, entossudida, vaig escrivint des d’aquesta atalaia, sense moure’m ni estendrem més del que ja he recorregut amb visió d’ocell, amb un llarga vista mental. Muntanyes i muntanyes d’escrits, ara hermèticament guardats en aquests xips que encara no entenc massa com funcionen, però que m’ajuden a escriure molt més de pressa i més que mai.

Potser escric molt i no dic res… (sempre he temut que fos així)… però les paraules em continuen cridant, reptant. M’embriaguen i sento la seva subtilesa, el seu xiuxiueig constant…

Penso en una seqüència de la pel•lícula Smoke. Tota ella em va agradar, però de tant en tant em ve present un fet que apareix a la pel•lícula, i és de que un dels protagonistes cada dia de la seva vida i durant anys, col•loca un cavallet i una màquina de retratar en el mateix xamfrà, al mig de la vorera, i cada dia des del mateix angle fa una fotografia. Al cap dels anys, el resultat és una col•lecció d’àlbums intrigants.

No canvia el punt de mira, no viatja, no es mou d’aquell xamfrà durant anys i anys, i des de la immobilitat del lloc, el resultat és el d’haver captat un moviment constant, ha capturat el temps que no s’atura, les mateixes persones (veïns, i altres que van de pas pel barri), es veuen com van envellint, transformant-se les modes… fins i tot es recuperen les presències i les imatges de persones que ja no hi són. Tornen a aparèixer en el mateix carrer que havien trepitjat tantes vegades.

Ben bé no sé què vull dir amb tot això que escric, Potser vull dir que m’agradaria tenir històries com les que escriu Paul Auster i de les què se’n va fer Smoke, potser m’agradaria tenir contes tan ben fets com el saber dibuixar un cercle perfecte, però no els tinc, tot i saber dibuixar el cercle el més perfecte possible.

Potser el que vull dir és per a mi mateixa que em poso excuses per no sortir de casa: “Mira, veus? sense sortir de casa també tens coses a dir, el que veus observant el mateix paisatge que, sorprenentment, cada dia és diferent”.

 



Que no decaiguin els relats

Falses_construccions_MPilar_Martinez_Herrero

 

Que no decaigui l’afició per l’escriptura. Que no decaiguin els relats.

Avui he tingut una grata sorpresa. Una adolescent m’ha enviat un escrit. Una història. Un relat. M’hagués agradat tenir-la al davant per poder preguntar-li tot allò que, als qui ens agrada escriure, ja sabem… però que insistim en comprovar a la mínima ocasió, i tornar-ho a posar al damunt la taula i parlar-ne sense embuts.

De tant en tant ens passa que les realitats són tan colpidores que les nostres il·lusions desapareixen, engolides com per una aspiradora que deixa els terres impol·luts i així sentim com la nostra ment queda escombrada d’històries que ens feien sentir molt més vius. De vegades -ja adults- no podem evitar sentir-nos arrossegats per les realitats que no ens agrada viure ni  escriure. Però és la realitat del moment, de cada moment que s’encadena a un moment etern. Tot i que sabem que el món de la ficció existeix igualment tan viu i cert com la abstracció i absurditat de tot el que ens envolta, en certs moments escriure ens sembla un sense sentit… fins que un/una adolescent ens sorprèn de nou i ens mostra una vegada més que la vida la forma les dues cares de la mateixa moneda. Realitat i ficció. Dies grisos i dies clars, radiants. Benestar i malestar. Goig i dolor. Que la vida empeny malgrat sentir una decadència inesperada.

La joventut ens segueix donant mostres de les mateixes aspiracions humanes i intel·lectuals que ens inspiraven a nosaltres quan érem, com ells són avui, uns adolescents. Amb l’escriptura voldríem copsar els millors moments viscuts i interpretats. Rememorar tot allò que no voldríem perdre mai, com ara un jardí diví on ens s’hi vam perdre, un matí emboirat on vam oblidar qui érem, aquells ulls que sempre veiem quan tanquem els nostres… en fi, escriure també és adonar-nos de que existim, malgrat els dies grisos i tota la mala llet que ens envolta en aquests moments de la nostra història.



Falses construccions

Ja m’agradaria, ja, que l’estri que faig servir per escriure fos una vareta de prestidigitador i que amb l’ajuda d’un barret de copa alta aconseguís treure  conills en forma de lletres i altres realitats disfressades d’il·lusions. Però ni sóc mag, ni tinc copalta ni vareta de director amb què poder il·luminar les tenebres d’una nit eterna que com una serp que es recargola, ella també es cargola al voltant de les històries. I les històries, per als qui no tenen orelles, vénen a ser com aquella saviesa orientada a despistar als caminants del seu veritable destí. Només els ulls avui compten, i qui no té ulls, va ben servit.

Em vénen a la memòria molts dies i moltes nits. I la lluentor de moltes estrelles enganxades al cel amb goma d’enganxar barata, com aquella que al cap d’un poc temps es desenganxa. I en vénen a la memòria els ulls dels gats que mai no he tingut, els de les sargantanes disfressades d’escarabats, els dels escarabats disfressats de formigues imitadores, els dels imitadors frustrats, perquè no hi ha com ser la primera gota en tot. La primera gota de pluja, la primera gota d’orina vençuda, la primera gota de sang abans de convertir-se en un malaguanyat estany o en un pantà miserable. Venir a la memòria és repetir la història. I les estrelles desenganxades es tornen a enganxar en un cel brut de goma d’enganxar. I la memòria et gasta males passades i ja no saps si el que recordes succeí de debò o t’has inventat la continuació del que pogué haver estat i no va ser. Però el pitjor és el camí que encara no s’ha fet i que es veu tant boirós com un cel brut de goma d’enganxar barata.

Certes construccions fan ferum i s’ensorren, no cal cap daltabaix, cap terratrèmol, cap tsunami. Són tan descomunals com els esperits gegants que no caben en cap cabina, tot i que hagi estat feta a la seva mida. I per a sobreviure ells, els altres hem de quedar fora de joc i, per més segles que passin, mai no s’entendrà perquè existeixen esperits gegants que fan més nosa que servei a les comunitats dels pobles.

Si jo fos prestidigitador, faria que totes les construccions fessin olor a flors perfumades, o a caramel cremat, o a llet merengada, o a xocolata espessa, o a colònia de lavanda, no pas amb el regust de fel infecta o a gust agre que tan agrada als carronyers ronyosos. Les construccions s’aguantarien dempeus pels segles dels segles. I no hi hauria heures capaces de canviar la seva ubicació, ni cruels lleons als jardins, ni pedres sobre pedres, ni aigües estancades, ni gossos esverats, ni  veïns escandalosos, ni roses per terra.

Si jo fos constructor… no hi haurien cases sobre la terra. Només boscos poblats,  camins de flors i enfiladisses cantaires. Però no sóc res de tot això, i per no ser res, ni tan sols puc ser un paper en blanc, ni un bocí de pa, ni un angelet del pessebre. Tot ho he vist caminant sense caminar, i ara que escric asseguda en un banc de pedra m’imagino que vaig volant damunt d’un nuvolet de primavera. I per això escric avui així.

I la primavera té veu, i la veu de la primavera fa construccions magistrals dibuixant-se amb un matís ataronjat damunt d’un paisatge negre. Qui pogués ser flaire d’estiu, o color de tardor en un mocador de seda i així caminaria jo, amb el mocador de seda al coll i un barret de color d’ametlla, i no em deixaria les botes ni la motxilla verdes. Adéu camins asfaltats!

Construccions. I dins les construccions boletes, bales de colors i caramels de sabors de tota mena, sobretot, de menta. I hi entraríem de puntetes, per no fer soroll i no despertar a les cucaferes que dormen el son dels justos i abandonats éssers de les nits d’estiu dins dels somnis dels més grans, quan ja la vida se’ls envà i només poden imaginar-se al galop d’un drac blanc o, tot navegant, anar a coll-i-be d’una sirena. I tot són somnis que se’n van, com la vida, gota a gota, de la primera a l’última, com l’àvia de 105 anys que es va morir de velleta.

I ànimes bessones sorgides de l’aigua em cantaran salms i em voldran fer creure que les muntanyes són de sucre i el foc només una taca de color groc damunt d’una tela firmada pel millor, per algun excel·lent estafador.  I si l’ànima no es ven, ens vendrem la poca intel·ligència, malgastant el temps que tenim en dedicar-lo a espionatges que ens distrauran de tot allò que té realment importància. I jo, per seguir la meva dèria, m’imagino la importància portant collaret de perles i als espies com éssers obtusos i malcarats.  Les perles, quan cauen pel terra, s’escapen del coll castigat i s’escampen sota els peus dels malcarats que corren a enxampar-les, per tornar-se-les a vendre.

Vull mantenir el cim ben alt, per tal de no aconseguir arribar-hi mai. Ja sé que és una ximpleria parlar del que un no sap. Però, mireu, el que sí sé es que porto dins tantes mentires com castells de debò porten les històries de cavalleria. I em sento bullir el cos, la sang, les idees i se m’escapa el temps, i no dic el que voldria dir per culpa d’anar enfaixada fins a les orelles.   Saber què s’hauria de fer i no fer-ho… per tants interessos creats… En moltes ocasions no tenim dret a fer-nos passar per éssers humans.

Relatsconjunts “Forgotten sunglasses”

Veure Relats conjunts

Aquests ulleres davant d’uns ulls de gegant confós amb el cim d’una muntanya, em recorden els ulls dels escriptors, perquè el que ells observen, moltes vegades, no és d’aquest món. Solen viatjar a altres espais,  veuen amb detall mons impossibles, albiren amb lupes de gegant ciutats invisibles… Per què no creure que els seus caps (amb ulleres incloses) van per viaranys molt diferents als que han d’anar els seus cossos mentre viuen les seves vides clonades, que si ara a casa, que si ara a la feina, que si a l’escola, que si de compres, de copes o al cinema…?

Escapar-se de tant en tant de la quotidianitat i posar-se les ulleres del gegant, és cosa dels qui hi volen veure més enllà de la monotonia. Però si alguna vegada se les deixen oblidades en algun d’aquests mons que van a la deriva, passarà molt de temps absent, i fins que no les torni a trobar, no podrà tornar a escriure.

 

A ritme de guitarra

La vida és a l’altra banda d’aquest espai on sóc, cara la pantalla, intentant trobar el meu ritme interior. El ritme és aquest matí de diumenge al final d’una setmana i al principi d’una  altra.

La guitarra continua en la mateixa posició en què el meu fill la va deixar, “Aquí la tens, mare, ja te’ns uns guitarra per trobar ritmes als teus escrits” I se’n va anar, satisfet d’haver-me trobat una nova escletxa a la meva desordenada afició d’escriure. El que el meu fill no sap, és que jo no sé tocar la guitarra. I la guitarra s’assembla a mi, no hi ha ningú en aquesta casa que s’atreveixi a tocar-la, tal com a mi em passa que de vegades no m’atreveixo a escriure. Algú ja fa molt de temps em va dir que per escriure hom hauria de practicar el nudisme de fons i quedar-se completament nu per poder contemplar aquest  món des de la seva nuesa més profunda. Però, us seré sincera, qui mira així, acaba estorat, espantat, perquè la profunditat és tenebror ple de viaranys cap els inferns; i la superfície tendeix a ser embellida amb tot de colors encreuats. Cal ser molt valent per a no caure en aquells estats depressius (i jo diria que molt sovint necessaris) per veure amb ulls de nudistes les realitats que, com viaranys tenebrosos, han aconseguit sortir a la superfície més bella dels humans.