La nit estelada (la meva col·laboració a Relatsconjunts)

 

 

Una, dues, tres, quatre… punxes; i espirals en forma d’onada; i estels
que semblen sols i un sol que guarda una lluna. Poble adormit o a
punt de desaparèixer sota d’uns núvols que es recargolen entorn del
somni d’un visionari. Tal vegada, els blaus ajuden a entrar en el
misteri de les hores baixes que s’amaguen entre els xiprers del
primer terme, esventegats, preparats per acollir els estels que van
dansant una dansa avial. Per uns segons que poden eternitzar-se, tot
es posa a córrer com en aquell altre conte que deia que la lluna
baixava corrent per un carrer darrera d’una altra lluna, rodolant
plegades i caient cap al precipici de la nit…; en aquest paisatge
podríem dir que són els estels, els què rodolen un darrere
l’altre, per acabar caient enmig de la plaça del poble. Per al meu
gust, i creient-me crític d’un geni, a la catedral dels xiprers hi
manca una mica de llum de lluna.

Grocdefoc



This entry was posted in Relatsconjunts and tagged , , by grocdefoc. Bookmark the permalink.

About grocdefoc

Dono la benvinguda a tots els meus amics i a tots aquells encuriosits blocaires que arribin a aquest turó.
Els dibuixos, pintures i collages que apareixen en aquest bloc són de creació pròpia, si els feu servir us agrairé citeu l\’autoria i el bloc de procedència.
grocdefoc@hotmail.com
www.relatsencatala.com (Autor: Grocdefoc)

7 thoughts on “La nit estelada (la meva col·laboració a Relatsconjunts)

  1. Una bona explicació poètica del quadre. M’agrada la teva forma de descriure’l.
    Amb el teu permís he fet una volta pel teu blog i m’agrada el què he llegit. Si no et fa res, t’enllaçaré al meu per seguir-te.
    Salutacions.

  2. Hola 🙂
    Gràcies per la teva visita al bloc. Per ser-te sincera m’ha emocionat llegir el teu relat, hi he vist moltes coses que els meus ulls hi veien: la solitud d’aquests estels, una catedral més imponent que la del poble per l’autor i que encara que a les fosques destaca per sobre de tot, la catedrals dels xiprers: uns arbres que apunten, amb la seva llança al cel,… punxes, focs que dansen entre la mala mar d’uns núvols que se’ls vol emportar,…, del sofriment en pot sortir bellesa.
    M’he enrollat molt, però és que m’ha fet sentir moltes coses que jo comparteixo i m’ha agradat llegir-les…

    Una salutació, t’aniré visitant i ja mateix estas entre els meus blocs a seguir 🙂

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *