La nit estelada (la meva col·laboració a Relatsconjunts)

 

 

Una, dues, tres, quatre… punxes; i espirals en forma d’onada; i estels
que semblen sols i un sol que guarda una lluna. Poble adormit o a
punt de desaparèixer sota d’uns núvols que es recargolen entorn del
somni d’un visionari. Tal vegada, els blaus ajuden a entrar en el
misteri de les hores baixes que s’amaguen entre els xiprers del
primer terme, esventegats, preparats per acollir els estels que van
dansant una dansa avial. Per uns segons que poden eternitzar-se, tot
es posa a córrer com en aquell altre conte que deia que la lluna
baixava corrent per un carrer darrera d’una altra lluna, rodolant
plegades i caient cap al precipici de la nit…; en aquest paisatge
podríem dir que són els estels, els què rodolen un darrere
l’altre, per acabar caient enmig de la plaça del poble. Per al meu
gust, i creient-me crític d’un geni, a la catedral dels xiprers hi
manca una mica de llum de lluna.

Grocdefoc