Em deixo portar

DibuixTintaxina i collage-Grocdefoc

 

Clau núm. 1

Existeix un espai que no omplim… L’imprevist l’omple. De sobte arriba reclamant el seu lloc. M’empasso les idees i m’empasso les opinions. Me les empasso, sí, i mig m’ofego perquè les paraules no dites són com mans de tenalla que premen el coll. Volen sortir. Volen ser escoltades. Però no totes les paraules emeten el so just en el moment just.  Hi ha qui no va sincronitzat ni amb les seves pròpies passes. Tornem quan volíem haver-nos quedat i ens quedem quan frisem per marxar-nos.   -A què ve tot això que dic ara, a mitja tarda, quan el sol comença a pondre’s i el xiulet d’un vent d’estiu comença a avançar per carenes i serrals? Ben bé no ho sé.   Em deixo portar. Tal com el vent (a mi em sembla que va) va guiat per una mà eterna que el dirigeix artísticament dibuixant esteles de color i llums, i alhora per una mà apocalíptica que dibuixa malvestats, i és quan s’estripa el paper, es forada la tela o s’acaba la tirallonga de mots i la cadena d’idees. I en l’espai real es desencadenen les tempestes. Torna l’espai que no omplim.

 

Quan sento que a mi em passa això, agafo una cartolina i dibuixo una clau… per a veure si m’obre algun altre espai que pugui omplir i acabi dient alguna cosa amb coherència. Però la coherència fuig de mi… (de vegades, però, crec que sóc jo qui fujo d’ella).    Aquest cop m’ha sortit el dibuix d’una clau-castell o d’un castell-clau… no ho puc evitar, l’evidència és massa clara: m’imagino històries feudals, puc escoltar les veus dels trobadors en dies de pau i festes, els gemecs dels carretons plens de vitualles que entren per la portalada i que, dins de la imaginació, jo m’imagino una portalada gòtica…,  o m’entretinc amb les visions dels estralls en dies de guerra, escolto l’entrexocar de les espases enmig dels sons estridents dels cascs de cavalls revoltats…    En fi, jo mateixa em faig la pel·lícula i, en acabar, no sé de què anava aquest film imaginat. Era una mala pel·lícula, com les que no m’agraden veure.  I l’espai, continua sense omplir… ja ho deia al principi… existeix un espai que no sé com acabar d’omplir.   

Vacances fantàstiques

M’he d’espolsar les puces, les paparres, les aranyes roges, les sargantanes i les garses, totes, amigues, que m’han vingut al darrere aquests últims dies. Demà haig de tornar al  treball (després d’uns dies de vacances) i hauré de tornar a la realitat.Aquestes curtes vacances han estat un viatge fantàstic als recons més invisibles del meu jardí.  Fa molt de temps que no viatjo, vaig decidir no fer-ho quan el fet de viatjar em va semblar una manca d’intimitat mortal. A mi no en registrarien ni per anar a veure el que més m’agradaria: el monstre que viu a les muntanyes de foc. O si no és per perdre’m dins del ventre de les piràmides; o tornar-me fum en les valls de boires a l’altre banda del planeta… No, no hi aniria mai si no canviaven els costums i els rastreigs furibunds. M’ha tocat en sort una mala època, mig segle del XX i mig del XXI… tot a mitges, vaja. Però jo no m’avorreixo tot i no viatjar. Aquests dies entre els animalons i els insectes m’ho he passat d’allò més bé.  Però a qui l’importarà saber que les puces dormen de peu? Que les sargantanes s’amaguen perquè els hi agrada jugar a cuit amagar?… Les meves lletres canviaran aviat, ja no parlaré de núvols, ni del balls de les garses, ni de les aranyes roges petites i lletges que viuen sense pagar lloguer en el meu jardí que més aviat sembla una residència de feristeles esverades.Però la realitat sempre guanya, encara que tinguem la capacitat de veure gegants, de veure mosquits emprant espases, encara que les mosques ens facin el dinar, encara que els dies no tinguin hores i les hores no tinguin lloc en els dies de les vacances.

I per ara, no, no pujaré a un avió perquè tinc por de quedar-me als núvols.