Pena i alegria taronja

Les penes fan mal. I el dolor de la pena es gronxa com si fos part de les flors d’un arbre d’hivern. I així queda dit, l’arbre i les flors. I el passeig fins a les trompetes barroques abandonades a l’espigó dels àngels caiguts. Els anomeno àngels i caiguts perquè me’ls imagino caient del cel amb les seves trompetes enlluernadores. Davant, la mar. Aquesta mar de vellut blau turquesa, o indi, o ultramar, o d’un blau tan concret que no puc saber el seu nom i se’m barreja amb un verd ampolla, amb el verd més profund. I tot perquè la pena s’ha creuat amb nosaltres i es quedà desperta, escoltant-nos, bolcant el seu temps en el nostre, sabent més de nosaltres que nosaltres mateixes podem saber del que ens passa, des de que el nostre temps va començar a córrer com un conill blanc.  -Era blanc el conill d’Alicia, en aquell país imaginat com el País de les Meravelles?  -O era un conill de color pastel, ensucrat, amb trossets d’ametlla enganxada al llom, fet com si fos el caprici confiter d’un pastisser? El mateix pastisser que va fer aquell pastís d’on van tallar un tros molt petit i el van deixar al mig d’un platet de cristall quadrat…, i que, alhora, el van deixar, com si fos un petit tresor, davant la meva infusió de mitja tarda.

La pena fa mal perquè és pena. Si fos alegria seria com una Patum ben ballada, perquè la festa segueix, i als lloc on la gent es mira  als ulls, sempre hi ha colles que es mouen al compàs d’un vent i d’un temps folklòric.

Pena i alegria taronja, amb aroma de xocolata rallada a l’ambient, i tot plegat per reunir-nos dos éssers amb gustos diferents i alhora molt semblants. Distinta edat, distint temps. Jo sóc la més gran, així em sento quan miro la mar i la noto vella. Tan vella com el mateix temps que noto passar. Molt més que jo, perquè “jo encara no sóc vella” -això és el que m’ha dit aquest altre ésser que és molt més jove que jo i encara té molt de camí per caminar, molt més camí…- I m’ho va dir mentre parlàvem de tot una mica mentre intentàvem que els nostres pensaments confluïssin en un de sol. Difícil però no impossible.

I parlar… amb d’altres humans que anem descobrint entre olors a mercats, a botigues de roba, a basars d’enganyifes orientals, a nens cridant i que se’n van volant com si fossin globus de colors, a bicicletes vaporoses escalant muntanyes perquè la tarda ja s’ha fet fosca i ja no es poden contemplar els espectaculars núvols d’un cel moltonejat.

Demà, en aquest poble, qui sap si llegiran poemes, tal com s’anuncia en un paperet clavat a la porta de la cafeteria; el que és segur és que jo estaré dormint i somiant amb les trompetes marines encarades a una mar turquesa i tan india i tan verda com els ulls nous d’aquest ésser jove que sent el seu regne d’aigües argentades sota els seus peus, entre els seus braços, mentre contempla núvols i es pregunta pels seus noms i ho fotografia tot, perquè tot és bellesa que se’ns escapa como els núvols. Sí, els núvols tenen noms i els seuks noms són com contes per a nens.