Dies Tèrbols

Des de dalt del turó intento centrar-me en el dia d’avui. Dissabte. El cel és blau i el sol ens acompanyarà bona part del dia. Això diuen. I millor així, perquè avui han de venir uns amics a passar el dia en aquest indret allunyat de les ciutats.  Penso que hauran de pujar la carretera perillosa que em separa de la civilització rabiosa. Aquí dalt, si hom fa cas del silenci, es diria que no existeix pas res del que fa infeliç a l’ésser humà. Però estic segura de que només és una fal·làcia, un error dels sentits. Si poguéssim veure i escoltar les històries de cada casa silenciosa d’aquest indret, de segur que ens adonaríem de que en cada família existeix un drama, una tragèdia, i…, com no ha de ser?, també moments de felicitat, de viure projectes engrescadors, plantejaments d’il·lusions, com ara començar uns estudis, trobar una nova feina, sentir-se enamorats, planejar un viatge, participar en alguna obra artística, ésser voluntari d’algun utòpic somni… Però deixem en pau a les famílies, cadascuna en la seva intimitat i no juguem ni a endevinar el que no tenim dret a tafanejar. De totes maneres, tot i la meva vida solitària, encara parlo amb molta gent, i vaig percebent una ràbia continguda, un desànim generalitzat, i més augmentaria si hom tingués memòria. Si realment heretéssim els pensaments, les accions i les conquestes, i haguéssim sabut mantenir el que els nostres avantpassats amb suor i llàgrimes, dolor i mort van aconseguir… potser sentiríem tanta frustració, tanta vergonya, que és millor no tenir memòria per poder continuar sobrevivint en una vida gris, mediocre, mancada de dignitat en molts aspectes.  Si la intel·ligència és sinònim de saber anihilar als semblants… vull continuar essent una estúpida, una idiota i, aleshores em dic que voldria perdre la memòria de tot el que sé, de tot el que he llegit, de tot el que m’han explicat, de tot el que he intuït. Però això també és un error de la voluntat dels meus sentits, una cosa és el que hom vol i l’altra el que el seu propi cervell l’hi permet, ni amb el propi cervell la llibertat és certa. Només una malaltia física -i no volguda- em podria fer perdre la memòria.

Haig de continuar, doncs, entre una realitat decadent i una utopia de mons millors que, dia que passa, se m’escapa molt més de creure possible, ja que la sola idea se’m desfà entre els dits, s’esmicola com un terròs de terra, com una mica de neu que entre les meves mans es va convertint en gotes d’aigua. S’allunya de mi i es va perdent en un infinit de temps i boires.

Sí, el dia d’avui m’agrada, malgrat els meus pensaments amb reflexions tràgiques inclosas, les quals intentaré oblidar per poder rebre amb un somrís de Giocondes, als amics que no tenen cap culpa del meu esbalaïment mental.