La primera tarda d’estiu

Avui he passejat per Cunit, per la zona més antiga, i tant antiga com per retrocedir sota els murs de la seva església romànica Sant Cristòfol de Cunit, fins l’any 991. Diuen que és de les esglésies romàniques situades més a prop de la mar. A mitja tarda, he sentit el poble tranquil, o cansat, o espantat pels temps que es viuen, ja que aquella zona romania molt silenciosa, com si realment haguéssim retrocedit en el temps i no sabéssim ben bé en quina època ens trobem. Em repeteixo que sóc forastera en aquest poble, però no vinc pas de tant lluny. Sóc una forastera veïna, que vaig voler marxar de la meva ciutat perquè a la meva ciutat ja no trobava el que aquesta tarda he tornat a trobar: aquesta mena de sensacions, dins les quals el pas del temps sembla desaparèixer. Quan he traspassat la plaça de Sant Cristòfol, m’ha sorprès el vol circular de les orenetes, la gran quantitat d’orenetes concentrades entorn a unes pedres medievals…

És l’estiu -m’he dit-, i de cop he sentit la xafogor que es pateix en aquesta comarca… humitat que ens converteix en éssers enganxosos, en éssers d’estiu. M’he mirat els peus i he comprovat que encara anava calçada d’hivern. El que hagués donat per treure’m les sabates i els mitjons enmig de la plaça i caminar descalça, malgrat saber que Sant Cristòfol potser es persignaria. Mentre anava gaudint mentalment dels meus peus descalços, mentre me’ls anava embrutant a mesura que caminava per aquests carrers que donen a les platges, les orenetes continuaven donant tombs a un campanar antic, cridant, xisclant, desobeint el silenci d’un temps sense retorn, i m’he sentit feliç.