De dissabte en dissabte i, entremig, els dies de la setmana en què el gran ensurt ha existit en forma de foc, de fum, d’impotència, de ràbia…, els pensaments que van molt veloços, massa, perquè ja no se sap que es pensa ni que se sent. Hom (com jo, no pas els professionals que sí saben com actuar i reaccionar) no sap com actuar ni què dir, ni per on començar. Després d’hores vetllant el cel i les muntanyes, després de no haver estat afectats directament pel foc del Parc Natural del Foix, m’he palplantat enmig de la casa, enmig dels meus quadres, dels llibres, dels meus records, dels papers i documents, de tot el que forma part d’un dia a dia de la meva vida des de fa molts anys… I la pregunta clau sorgeix (que no vol dir que no me l’hagi plantejat en altres ocasions, però mai com aquesta vegada en què el foc va ser tan a prop, tan verídic, tan a tocar d’ànima)… Per què estic tan unida a totes aquestes andròmines? Si hagués existit la real necessitat de sortir corrents de casa (com els hi va passar als veïns de la urbanització Les Palmeres de Canyelles), què m’hagués endut? O, sorgeix aquella pregunta tan estúpida (o no tan estúpida), què t’enduries a una illa deserta? A part dels documents (que són els que ens donen identitat en un món d’identitats dubtoses), com emportar-se els veritables objectes identificatius que són quadres pintats pels avantpassats, per amics, per un mateix…, les capses i capses de fotografies i altres records que són referència de moments en la història de la família, o els projectes plàstics, apunts de tota mena…, com salvar-los d’una destrucció inevitable? Tot no hi cap en un cotxe utilitari. Quan el perill havia passat i els ànims tornaven a tranquil·litzar-se, una vegada més em repetia que viure Dalt del turó és un privilegi, sí, però només ho és si els qui hi vivim aconseguim ser persones conscients del lloc on som. La naturalesa té les seves lleis.
Fa dies que em volta pel cap la idea o la mania de «buidar-se» de tot… i, tot d’una, el foc que avança per fer desaparèixer boscos i ves a saber què més… no hi ha coincidències ni casualitats… El dia 4 publico la meva pintura «Jugant amb foc» i el dia 12 el foc a l’horitzó ens posa en alerta… Qui sap si l’ambient calorós, els boscos bruts, la sequera mental que ens afecta…, no seran prous elements per fer esclatar els focs de Sant Joan abans d’hora i fora dels límits segurs que la naturalesa i tots plegats necessitem per viure.
