Foc (de debò) al Parc Natural del Foix

Foc al Parc Natural del Foix_2012

De dissabte en dissabte i, entremig, els dies de la setmana en què el gran ensurt ha existit en forma de foc, de fum, d’impotència, de ràbia…, els pensaments que van molt veloços, massa, perquè ja no se sap que es pensa ni que se sent. Hom (com jo, no pas els professionals que sí saben com actuar i reaccionar) no sap com actuar ni què dir, ni per on començar.  Després d’hores vetllant el cel i les muntanyes, després de no haver estat afectats directament pel foc del Parc Natural del Foix, m’he palplantat enmig de la casa, enmig dels meus quadres, dels llibres, dels meus records, dels papers i documents, de tot el que forma part d’un dia a dia de la meva vida des de fa molts anys… I la pregunta clau sorgeix (que no vol dir que no me l’hagi plantejat en altres ocasions, però mai com aquesta vegada en què el foc va ser tan a  prop, tan verídic, tan a tocar d’ànima)…  Per què estic tan unida a totes aquestes andròmines? Si hagués existit la real necessitat de sortir corrents de casa (com els hi va passar als veïns de la urbanització Les Palmeres de Canyelles), què m’hagués endut? O, sorgeix aquella pregunta tan estúpida (o no tan estúpida), què t’enduries a una illa deserta? A part dels documents (que són els que ens donen identitat en un món d’identitats dubtoses), com emportar-se els veritables objectes identificatius que són quadres pintats pels avantpassats, per amics, per un mateix…, les capses i capses de fotografies i altres records que són referència de moments en la història de la família, o els projectes plàstics, apunts de tota mena…, com salvar-los d’una destrucció inevitable? Tot no hi cap en un cotxe utilitari.   Quan el perill havia passat i els ànims tornaven a tranquil·litzar-se, una vegada més em repetia que viure Dalt del turó és un privilegi, sí, però només ho és si els qui hi vivim aconseguim ser persones conscients del lloc on som. La naturalesa té les seves lleis.

Fa dies que em volta pel cap la idea o la mania de “buidar-se” de tot… i, tot d’una, el foc que avança per fer desaparèixer boscos i ves a saber què més… no hi ha coincidències ni casualitats… El dia 4 publico la meva pintura “Jugant amb foc” i el dia 12 el foc a l’horitzó ens posa en alerta… Qui sap si l’ambient calorós, els boscos bruts, la sequera mental que ens afecta…, no seran prous elements per fer esclatar els focs de Sant Joan abans d’hora i fora dels límits segurs que la naturalesa i tots plegats necessitem per viure.



Entorn de la foguera

 

Des de dalt del turó cercava lluentors de fogueres llunyanes…

Vaig passar la revetlla de Sant Joan dalt del turó, sense foguera privada ni sense foguera de barri, però amb els records vius  de les fogueres d’antany, quan a la masia venien parents i amics i aquelles nits de Sant Joan, mentre els grans romaníem a taula, els més petits i joves cremàvem tot el trastam recollit al llarg de tota la tarda i acumulat de tot l’any:  endergues velles i corcades,  caixes de fusta i rampoines de cartró de totes mides, troncs vells mig podrits o ressecs, trossos de bigues que ningú sabia d’on havien sortit, andròmines totes, que, per més que volies tenir els camps i els caminals lliures i nets d’entrebancs, al cap de l’any sempre n’apareixien de nous.

Que diferent és la vida del camp vivint en una casa gran, a la vida de la ciutat vivint en un pis on no és permès acumular enderivells… Hem d’adaptar-nos i trobar filosofies que, com la minimalista, ens faci  sentir-nos tranquils i en pau quan llencem a les escombraries tot allò que, de viure d’una altra manera, conservaríem per molt de temps, o potser durant tota la vida, o fins que  el pagès ja n’estès tip de veure com la pila d’endimaris al llarg de l’any, ha crescut  cap el cel amb el perill de caure-li al damunt a algú en algun moment inesperat…, o fins que, per fi, una foguera de Sant Joan ens crida a llençar-ho tot al foc purificador de les flames, de les visions, de la màgia d’una nit que a mi sempre m’ha donat la sensació de que és una nit que marca els passos diferenciadors de l’any, com d’altres festes fixes i mil·lenàries que conservem, malgrat les seves constants adaptacions, modificacions, interpretacions. Transformacions que, de mica en mica, sembla que les facin retornar als seus orígens.

Dalt del turó, a cavall de viure en una masia i les seves terres, o de viure en un pis enmig d’una ciutat, tampoc no ens és permès fer una foguera, i està bé, ja que el bosc és molt a  prop i jo tinc por quan sento qualsevol coet que algun inconscient llença en aquests indrets, perquè avui és la nit de Sant Joan i sense espetecs no ho semblaria. Jo, entre amics, gaudint d’un sopar i gaudint dels meus records, pensava en les fogueres i en la necessitat d’aquestes per a purificar-nos tots plegats, fins i tot dels records.

http://www.freepik.es/foto-gratis/san-juan-la-noche_21029089.jpg