Mons de fantasia

Des de dalt del turó, de nou em sento plena (qui sap si per uns
instants), després d’uns dies en què escriure se m’ha representat com una mena
d’utopia. Massa engrunes de misèria humana acumulada que m’han deixat un pòsit
d’escrits rebels, contestataris amb mi mateixa, escrits que més val oblidar i
que ja formen part d’aquella pols que m’envolta. Sort en tinc, penso, de que entre
aquesta pols volàtil però testimoni d’aquests terratrèmols constants, encara
pugui anar ensopegant amb idees que sí que em poden servir per a dir alguna
cosa.

La realitat d’aquests últims temps no deixa massa marge a la
irrealitat, a deixar fluir les visions de l’altra banda, a recrear-nos en una
ficció que empeny per fer-se forta, però que el desencís contagiós provoca que
ni els propis fantasiosos en puguem sortir sans i estalvis d’aquest combat
inesperat.

Els meus móns de fantasia… He sentit, per uns dies, que la història
de Michael Ende es tornava a repetir en la meva pròpia vida. He sentit que la
tristesa ho envaeix tot i que ja no serveixen els dracs ni les històries interminables
de bona voluntat. Espero canviar d’idea ben aviat.

http://www.revistadeletras.net/la-historia-interminable-de-michael-ende/



Els núvols de la fantasia

 

De nou els núvols de setembre corren per damunt del turó, quasi a tocar les capçades dels arbres. És fantàstic! Setembre i els seus núvols i la meva mania ininterrompuda de la contemplació d’aquestes masses vaporoses que ara hi són i ara ja no. De petita, m’agradava omplir un platet d’aigua i tirar-li dues o tres gotetes d’oli i, al mig de l’oli, una o dues de vinagre; movia el plat i el petit firmament que creixia davant dels meus ulls -les formes que s’anaven transformant-, em feien somiar. Però, de fet, què somiava? Suposo que era una manera com una altra de trobar portes que em permetien entrar al món de la fantasia. Una de tantes portes que al llarg de la meva vida he anat trobant i que m’han permès accedir a espais que em podia anar imaginant i que el mateix procés d’experimentació m’ha ajudat a desenvolupar.

Per a molts -ja ho sé- és una manera de perdre el temps. Per a mi, però, és una manera d’anar experimentant la vida de moltes i diferents maneres, per exemple amb la qüestió dels núvols, que, a més de poder-los contemplar, em ve al cap tot un món metafòric i brillant, una lliçó del pas mateix del temps i de la vida, del constant i de l’efímer, de la gran bellesa plàstica que existeix arreu i de la destrucció que poden dur a dins… En fi, i tot el que hom pugui ser capaç d’interpretar segons les seves formes, volums, moviments i colors.

Hi ha hagut èpoques en la meva vida en què la fantasia no hi ha tingut cabuda, ni raó de ser, ni la he trobat a faltar, ni m’ha importat el més mínim. Havia caigut dins l’olla de l’ogre, dins del pou del gegant, enxampada de nou en la teranyina, on l’aranya negra vestida de groc, m’ha observat, vigilat, m’ha temptat, m’ha fet que em reafirmés en la minúscula partícula que sóc i que esdevinc enmig de tot plegat.

Aleshores, crec que la fantasia m’ha salvat de ser cruspida per l’aranya. La fantasia m’ha tornat a salvar, ha permès que de nou em creixessin les ales, m’han tornat forces descomunals i he tornat a veure el món a colors, m’he pogut alliberar de la teranyina i deixar a l’aranya, vestida de groc, amb un pam de nas.



Vacances fantàstiques

M’he d’espolsar les puces, les paparres, les aranyes roges, les sargantanes i les garses, totes, amigues, que m’han vingut al darrere aquests últims dies. Demà haig de tornar al  treball (després d’uns dies de vacances) i hauré de tornar a la realitat.Aquestes curtes vacances han estat un viatge fantàstic als recons més invisibles del meu jardí.  Fa molt de temps que no viatjo, vaig decidir no fer-ho quan el fet de viatjar em va semblar una manca d’intimitat mortal. A mi no en registrarien ni per anar a veure el que més m’agradaria: el monstre que viu a les muntanyes de foc. O si no és per perdre’m dins del ventre de les piràmides; o tornar-me fum en les valls de boires a l’altre banda del planeta… No, no hi aniria mai si no canviaven els costums i els rastreigs furibunds. M’ha tocat en sort una mala època, mig segle del XX i mig del XXI… tot a mitges, vaja. Però jo no m’avorreixo tot i no viatjar. Aquests dies entre els animalons i els insectes m’ho he passat d’allò més bé.  Però a qui l’importarà saber que les puces dormen de peu? Que les sargantanes s’amaguen perquè els hi agrada jugar a cuit amagar?… Les meves lletres canviaran aviat, ja no parlaré de núvols, ni del balls de les garses, ni de les aranyes roges petites i lletges que viuen sense pagar lloguer en el meu jardí que més aviat sembla una residència de feristeles esverades.Però la realitat sempre guanya, encara que tinguem la capacitat de veure gegants, de veure mosquits emprant espases, encara que les mosques ens facin el dinar, encara que els dies no tinguin hores i les hores no tinguin lloc en els dies de les vacances.

I per ara, no, no pujaré a un avió perquè tinc por de quedar-me als núvols.