De Des de dalt del turó a Dies d’Art

Tres músics

Tres músics – Detall -pintura acrílica – MPilar Martínez

 

Es pot arribar a estimar un blog?

Han passat molts dies sense escriure des de dalt el turó i això ja sé que no es fa, que és la manera de que un blog quedi perdut per sempre més entre l’espai dels impossibles. `

M’estimo aquest blog solitari

Però, aquest blog solitari me l’estimo. Hi ha molt de mi en ell perquè és des d’on visc, des d’on m’he recollit (de vegades fins i tot dic que m’hi he refugiat, autoexiliat …) que m’he anat expressant, de primer molt tímidament i que agafant embranzida fins m’he vist amb cor de crear un altre blog amb objectius més concrets.

Aquest blog Des de dalt del turó, m’ha ajudat a veure més clar per on havia d’anar… i potser per això no puc deixar-lo de banda i tancar-lo definitivament encara que sé que no tinc tantes mans per a tantes tecles.

Des de dalt del turó sé que és un blog sense futur, no té un tema concret, és dispers, parlo del que em sembla i del que en un moment donat em passa pel magí o em ve de gust. Sense ordre, sense pensar en res que no sigui jo mateixa. Així és com ho he anat fent, apa, cap a l’espai i ja en tinc prou!  Sense enllaçar-lo a les xarxes, sense donar-li massa opcions.  M’ha servit de molt, però. M’ha ajudat a esbrinar què necessito expressar, què vull donar de mi mateixa, què vull compartir amb els altres, si és que aquest altres d’una manera o altra són a l’altra banda, ara o quan sigui i, el més important seria dir  si és que es deixen compartir.

El meu altre Blog:  DIES D’ART  el vaig dedicant més concretament al temps que dedico a l’Art. Dies dedicats al dibuix, a la pintura, a l’escriptura, a la descoberta de la fotografia del meu pare i de les modestes fotografies que puc anar fent jo… fins i tot tinc un espai dedicat a un talleret on hi vaig deixant les meves experiències pràctiques. DIES D’ART potser me’l vaig imaginar d’una altra manera, potser tampoc no en sabré prou… però la intenció hi és, la il·lusió no decau sinó que la predisposició i la voluntat d’aprendre m’empeny, malgrat els dubtes.

Per això suposo que aquest blog Des de dalt del turó el veureu mig abandonat perquè vull dedicar-me molt més als continguts de DIES d’ART. 

Però me l’estimo. Sí, crec que també es poden estimar els blogs i sé que de tant en tant hi tornaré a deixar algun dibuix i algun escrit.



Big Bang Valona

 

En pensar el títol a tot el viscut el passat diumenge, he cregut que el millor seria “Big Bang Valona”, i així ho he fet.

L’hagués pogut titular “Un dia a Bellprat”, o “Una jornada a l’Anoia”, o “La cinquena Fira del Llibre a Bellprat”…, perquè d’aquesta manera, els possibles lectors d’aquest article, es podrien situar molt millor dins el context del que s’espera d’un dia transcorregut enmig d’un poble anomenat Bellprat (situat a un del extrems de la comarca de l’Anoia, mesclats els seus paisatges amb els de la Conca de Barberà), durant la seva peculiar 5ena. “Fira del Llibre”.

He de confessar que mig en van arrossegar a Bellprat -no m’hi vaig poder resistir perquè anava amb molt bona companyia-, i em vaig deixar endur sense saber ben bé què hi trobaria. I ja abans d’arribar al poble, vam veure que en alguns camps s’hi conreaven lletres. Els tractors hi havien deixat una estela de sembra de llibres, com si fossin cols o enciams.  Una mica més enllà, en un altre camp molt ben llaurat, s’hi veia un gran llit, amb la seva tauleta, una butaca i un llum de peu, amb llibres per damunt del llit i tauleta que a mi em provocà la impressió d’haver arribat a un poble de gegants en el què el que més agrada és llegir. Un muntatge original, creatiu i estimulant. I jo que penso no hi ha com llegir molt per esdevenir un gegant. Si abans d’arribar-hi ja em trobo amb cols literàries, què trobaré dins del poble?

La naturalesa relaxant, bella, tan bella com preciosa i no em fa res dir-ho així, tot evocant la idea clàssica i bucòlica d’altres temps no tan llunyans. Pedres antigues i idees noves. Cercar història i cultura sempre. Art, lletres, relats, contes, il·lustracions, punts de llibres, ex-libris, llibres de vell i llibres de nou…, la parada dedicada als 50 anys de Cavall Fort i l’espai dedicat al Petit Príncep traduït a tantíssimes llengües… Quina troballa!  Carrers guardant sorpreses amb els seus estímuls visuals i mentals. Muntatges plàstics. No m’estendré explicant què hi vaig trobar en alguns jardinets i entrades de cases particulars que s’han anat sumant amb els seus muntatges artístics al voltant dels llibres, i per iniciativa de l’Associació dels Amics de Bellprat. Cal anar-hi i veure-ho.

-Per què, doncs, aquest títol “Big Bang Valona“?  Potser perquè a mi, des de sempre, la música i els músics, em tenen el cor robat.

En aquesta mena d’esdeveniments sempre hi coexisteix la música, que té un paper molt important per cohesionar la festa popular i tradicional. Només d’arribada, em deixo endur per la Coral Claror dins l’Església de Sant Salvador (necessitava deixar enrere el soroll del tràfec de les autopistes i de l’ambient formiguer de la costa, on visc una mica a contracor perquè quasi sempre somio paisatges molt més tranquils), i per poder voltar molt més asserenada per les parades de llibres de vell i de nou, amb el fons musical del que em semblà una fanfàrria que de segur anava dibuixant una cercavila pels carrers i que de segur també varen fer ballar a petits i grans. En aquesta ocasió només podia sentir la música, no veia al grup musical.

La meva aparent i absurda mania de quedar-me a casa com una persona quasi en total clausura, fa que moltes de les funcions, manifestacions i expressions artístiques que viuen dins meu, me les hagi perdut per l’ànsia de quietud i silenci. Suposo que per això no coneixia a la Big Bang Valona. I de sobte se m’aparegueren. Allí hi eren tots, com si fossin els personatges sorgits dels meus propis contes que, qui sap si algun dia els acabaré d’enllestir. I allà que se m’havien aparegut, un al costat de l’altre, cadascun amb el seu instrument musical concret i característic i amb una indumentària estrafolària que a mi em recordaren i em feren veure al pirata, el morisc, la flor, la fada, l’arlequí, la libèl·lula, el trobador… la poetessa. I cadascun d’ells, un mestre en la seva música i amb les seves paraules. Bona música, bon humor, moviment i color, originals i dinàmics. Poetes de la música, amb poetessa inclosa per reblar el clau, millor dir l’encant.

Dins del record, tot fent memòria i esprement la imaginació, se’m presenta el passat inalterable però no del tot conegut i moltes vegades tergiversat (com el castell que existeix en alguna muntanya propera, en ruïnes);  i se’m barreja amb el present fugaç, estrany, vertiginós, com si haguéssim aconseguit fer realitat una utopia somiada en altres temps (amb Els Segadors com a última peça de la Coral que ens fa tocar de nou de peus en terra), i tot com un impuls de certitud cap a un futur incert, atemoridor i esperançador alhora, perquè conté part del desconegut que ens angoixa i alhora ens empeny a voler-lo millor que el present. I sento com la utopia es multiplica o ramifica, s’estén per les valls i les muntanyes, pels mars i oceans… fins a esdevenir en una idea, una sensació que experimento molt forta en qualsevol racó d’aquest poble, i em trobo de nou entre llibres, i amb una invocació als déus de les Arts que em surt de molt endins:

Que Bellprat pugui continuar per molt de temps amb el seu amor pels llibres, i que poetes, músics i música com els de la Big Bang Valona, no ens manquin mai en aquest país!

Em vaig perdre alguns parlaments i tertúlies literàries… espero tornar-hi l’any que ve.