A ritme de guitarra

La vida és a l’altra banda d’aquest espai on sóc, cara la pantalla, intentant trobar el meu ritme interior. El ritme és aquest matí de diumenge al final d’una setmana i al principi d’una  altra.

La guitarra continua en la mateixa posició en què el meu fill la va deixar, “Aquí la tens, mare, ja te’ns uns guitarra per trobar ritmes als teus escrits” I se’n va anar, satisfet d’haver-me trobat una nova escletxa a la meva desordenada afició d’escriure. El que el meu fill no sap, és que jo no sé tocar la guitarra. I la guitarra s’assembla a mi, no hi ha ningú en aquesta casa que s’atreveixi a tocar-la, tal com a mi em passa que de vegades no m’atreveixo a escriure. Algú ja fa molt de temps em va dir que per escriure hom hauria de practicar el nudisme de fons i quedar-se completament nu per poder contemplar aquest  món des de la seva nuesa més profunda. Però, us seré sincera, qui mira així, acaba estorat, espantat, perquè la profunditat és tenebror ple de viaranys cap els inferns; i la superfície tendeix a ser embellida amb tot de colors encreuats. Cal ser molt valent per a no caure en aquells estats depressius (i jo diria que molt sovint necessaris) per veure amb ulls de nudistes les realitats que, com viaranys tenebrosos, han aconseguit sortir a la superfície més bella dels humans.