Versant Una sortida digna

Des de dalt del turó, amb aquest “Dins l’hora de la tristesa”,
intento col·laborar en la proposta de l’escriptor Jesús M. Tibau,
que en el seu bloc “Tens un racó dalt del món”
http://jmtibau.blogspot.com/2010/02/versant-una-sortida-digna-la-marxa-del.html,
ha proposat escriure poemes que incloguin l’expressió “una
sortida digna”, el títol del seu darrer recull de contes.

Dins l’hora de la tristesa

Tanco els ulls i sento com m’acaricien l’aire i el sol,

noto la tebiesa de l’ambient i la llum de l’hora.

Més enllà, una immensa tristesa va guanyant l’espai,

i s’acosta, ja és aquí, m’implora…

No tinc pietat.

No acostumo deixar pas a la feblesa.

Però…

El sol que neix, la llum que ja enlluerna,

tot d’una tot és el mateix i la tristesa rebutjada passa.

Ha perdut l’hora, l’espai, la circumstància…

i, a voltes, se m’ha emportat a mi.

Dins l’hora de la tristesa jo em sento un petit monstre,

per no poder trobar una sortida digna que em dugui a la joia.

 

M.Pilar Martínez Herrero – Grocdefoc



Un vel de tristor lleugera

Des de dalt del turó, segueixo el fil que he deixat amb la idea de
la tristesa…, i primer de tot voldria dir que amb aquesta idea de
la tristesa no em refereixo a la tristesa com a inici d’estats
malaltissos que aboquen a grans depressions, sinó a una altra mena
d’estat melangiós.

Crec
que el sentiment de melangia és particular, intransferible, i el que
a mi m’entristeix a un altre li pot provocar una subtil rialla o una
gran riallada per uns sentits de l’humor contraris, cosa que ens
obligaria a expressar-nos de forma diferent davant les mateixes
situacions i circumstàncies.

Per a mi no és gens preocupant el fet de sentir aquesta mena de melangia
per alguna cosa; fins i tot els nens petits la senten, quan entre joc
i joc s’adonen -a la seva particular manera- que el joc s’ha acabat,
o que els companys de joc ja han marxat, o que aquelles persones que
els estimen i que d’ells en tenen cura els han deixat sols per una
estoneta…

És la sensació de buidor momentània la que imposa aquest vel de
tristor lleugera, una mica frustrant, d’acord, però necessària per
a sentir el contrari al cap d’una estona. Fins i tot crec que aquest
estat letàrgic, melangiós, ens porta a l’estat de la superació, i
a poder tornar a emprendre les necessàries vies cap a la
creativitat.

Però mentre… jo no concebo un estar sempre equilibrat i seré. No seria
capaç de crear res.

La meva idea sobre la tristesa bé podria tractar-se d’una sensació que
prové del pensament, i que no es pot evitar perquè pertany a la
mateixa naturalesa humana. No és una debilitat, sinó una reacció a
la nostra activitat mental, a les nostres reaccions mentals davant
d’uns raonaments o manca d’aquests que ajuden a superar aquesta
momentània tristesa… podem sentir-nos feliços però el mateix
sentiment ens pot provocar una mena de melangia que ens farà
adonar-nos de que som feliços. M’agradaria saber-me explicar
millor.

M. Pilar Martínez H