Gràcies, amics

Ull d'argent

Des de dalt del turó, us dono les gràcies, amics, per les vostres paraules. No em pensava que algú es fes ressò del meu últim escrit, deixat anar una mica a la tremenda.

 Gràcies, Francesc Cornadó  http://francesccornado.blogspot.com per les teves paraules que m’animen a continuar, malgrat els dies si no en blanc…., grisos, grisos, grisos.

 

Gràcies, Angelina http://angelina.bloc.cat   per la teva bona idea de que vagi mostrant les meves obres (de tant en tant ja ho faig, però potser sí que estaria bé il·lustrar els meus escrits amb detalls, com ara aquest ull d’avui, que ens mira…)

 

Intentaré no fer tant el ploricó, i fer cas a l’Angelina: donar el millor de mi, anar mostrant alguns dels meus dibuixos i altres jocs amb els que m’entretinc, com ara aquest ull que ens mira, i que no és altra cosa que un detall d’una de les meves petites obres.   Aquest detall forma part d’una col·lecció de punts de llibre, en els quals vaig combinar la pintura acrílica, la tinta xina (jo en sóc una enamorada) i paper metal·litzat dels taps de cava.   A casa, quan venen els amics i mentre les tertúlies s’allarguen hores i hores, els meus dits mai no estan quiets i ja fa temps que vaig trobar una afició més en els gravats en els papers metal·litzats. 



Els fills volen

avio
http://www.fondosescritorio.net/aviones/ba747_31.htm

 

Acabo d’acompanyar al meu fill a l’Aeroport. A les 10 de la nit se suposa que ja haurà arribat a Sevilla (el seu treball li ha permès passar un cap de setmana entre nosaltres).

 

Veure el meu fill amb la seva barba bíblica, els seus cabells despentinats amb trenes africanes, la seva vestimenta: roba senzilla, caçadora i pantalons texans descolorits, calçat amb unes botes que li permetrien anar caminant d’una banda a l’altra del planeta… la seva motxilla plena d’aparells que el connecten amb el món… i, sobretot, amb la seva bonhomia i la seva filosofia austera i feliç… m’ha deixat un bon regust, una bona sensació, tot i que quan l’he vist arribar a casa, després de tants dies, i amb la seva presència tan desconeguda, m’he dit a mi mateixa:  Ai, caram!, quina pinta que fa! amb quina llengua em parlarà?

 

Sóc conscient de que no el tornaré a veure en molts dies, qui sap si ens trucarem per telèfon un dia d’aquests i potser de nou em preguntarà Mare, em pots venir a buscar (o a portar) a l’aeroport?  Em sembla que no em trucarà, crec que ha dit que a mitjans de setmana viatjarà cap a Palma en un vaixell… bé, no importa, no voldria explicar la vida del meu fill…

 

El que sí vull exposar és que, a diferència d’ell, que ja fa molt de temps que no para d’anar i venir, jo ja porto molts anys donant tombs al mateix cercle, i avui, per anar a l’aeroport, no coneixia ni les carreteres…“Mare, potser que t’espavilis… i , com a mínim, per què no visites les teves amistats?”

 

Qui sap si li faré cas, o continuaré amb les meves manies de cargol bover ben abrigadet dins la meva closca…

 

I parlant d’amistats… vull enllaçar aquest Gran Dia amb el meu fill, amb un post d’una companya de xarxa del bloc.cat, http://angelina.bloc.cat/ El cap als núvols… que en el seu últim escrit parla de les “Amigues”. Bon tema. Senzill i complicat alhora. Ella parla d’una conferencia concreta i d’un estil d’amigues.  

És un tema per a reflexionar-hi. En continuaré parlant.

 



Abandonar els amics

 Fotografia de José Luis Ávila Herrera    http://reporterosinfronteras.blogspot.com/2009/10/la-magia-de-las-linternas.html

 

Si les amistats servissin com a bàlsam per a calmar els sofriments, voldria representar a l’amistat de la manera més completa possible, i presentar-me davant l’amic dient:  Escolta’m amic, que no n’hi ha per tant! 

 

Però a vegades dubto de tots els bons propòsits, com si els bons desitjos no poguessin arribar a bon port; com si aquests es perdessin sense remei per camins inhòspits, entre ambients malsans. 

 

Quan aprecies a una persona i la veus com dia a dia va entristint, voldries trobar la manera de dir-li que la vida és molt més que aquest polièdric espai on ens movem.  Que els nostres propis espais, en certes circumstàncies, ens tenen presoners. No deixen de ser els nostres espais escollits, sí, i els arrangem amb amor. Els tenim pels nostres caus predilectes a on ens agrada desaparèixer per llargues temporades.  Dins dels nostres amagatalls ens sentim protegits, però, alhora, aquests espais se’ns poden convertir ara en illes solitàries, o adés en enlairades torrasses al capdamunt de castells inexpugnables. En espais hermètics a on ja no hi permetem l’entrada a quasi ningú.  

 

Quan els amics van entristint és delicat dir: “Ei, que no passa res! “ perquè el cert és que no sabem què els passa, en quines situacions es troben, si estan malalts, o tenen molt a prop persones estimades que pateixen. O si tenen mals d’amor. O mals de societat insensible, si han de sobreviure enmig d’ambients forassenyats, on els sentits comuns es van desfent com si mai no haguessin existit. 

 

 Davant la inconsistència aparent de l’amistat, em pregunto:  què puc fer per l’amic si no sé què li passa?

 

En el meu cas, només li puc dir: “T’enviaré un conte”  Però és tan poca cosa!  I és que m’adono que des de fa un temps ençà,  jo també estic enlairada en la meva torrassa més amunt del que jo voldria admetre, i he abandonat els meus amics a la seva sort.