Dies de Carnaval

Són dies de Carnaval. I en la ciutat en la qual vaig nàixer,  el carnaval està molt arrelat.  Hi ha vilanovins que des de ben petits fins que es fan molt grans, cada any l’han esperat i l’han viscut intensament, hi participen i  hi col·laboren, tenen cura de passar la tradició als fills i als néts.

El meu cas no és ben bé així, a casa només es vivien (i es viuen) les coses durant aquells períodes de temps que consideràvem (i considerem) que tenen sentit de ser.  Jo el vaig viure de joveneta, després els anys d’estudi i treball me’n van separar. El vaig tornar a viure intensament quan el meu fill s’hi va veure abocat gràcies a l’escola. Un cop el fill s’ha fet gran, el carnaval ja no té en la meva vida quasi cap significat. L’entenc. I encara alguns detalls concrets m’emocionen, però és com si aquestes disbauxes ja no anessin amb mi.

-Potser m’he fet massa seriosa?

Però he de ser sincera i reconèixer que el Carnaval m’ha donat- artísticament parlant-, molts temes escrits i alguns de plàstics. Un exemple:  la pintura acrílica de més amunt que bé podria dir que és el meu homenatge a tots els carnavals… i en concret als que jo vaig viure.