Històries d’aire

Tarda d'estiu

 

Dalt del turó continuo immersa en la meva particular piscina, preferiria dir-li estany, que fos un lloc natural per on brollés una aigua cristallina. Així seria com les meves paraules tindrien un clar missatge, explicarien una història nítida, dins la qual ens poguéssim sentir dins d’un estiu ben diferent al que enguany hem de viure i patir. Quin estiu! diuen molts, i potser tenen raó. Per a mi, que suporto bastant malament la repetició dels fets, la repetició dels costums, de les tradicions,  la repetició del temps cíclic de les estacions…, aquest any em sembla tota una aventura.

L’aire cada dia ens explica històries, i el mitjà que fa servir (com jo faig servir un ordinador de color negre), són els arbres i les plantes. El remoreig constant, els xiulets prolongats, el moviment del cel, dels núvols canviants… tot és una exageració per als sentits. Em sento lleugera, amb calor, però lleugera.

La platja, a l’estiu, no m’atrau. La deixo per a la tardor.  Aquest estiu prefereixo el pas del vent i aquesta lleugeresa que em fa volar per entremig d’una terra humida. I submergir -me, cap i tot, en aquesta piscina plena de paraules. No tinc pas por que se les emporti el vent, i mai més ben dit, l’aire entra per la finestra i se’n va per la porta que dóna a la resta de la casa, la recorre estança per estança, a vegades s’atura un moment en alguna d’elles. El vent és xafarder. Després del seu periple ràpid per la casa, el vent torna al meu costat, en fa una carícia abans de marxar i se’n torna a anar per la finestra.