Canvis de tota mena (amb dracs, núvols i vent de fons)

 “Velers” – Acrílic.  M.Pilar Martínez Hererro

"Velers" de M.Pilar Martínez Herrero

Treballar amb els meus reculls literaris i altres aficions artístiques, últimament m’estan exigint molta concentració. I temps. Ja se sap, quan el que es va creant és de collita pròpia, la concentració vers un mateix és imprescindible. Has de saber apreciar fins i tot la més mínima impressió i abandonar-te a les sensacions. Però, a més, s’ha d’aprendre a ser conscient de tot el que ens envolta: observar, contemplar, escoltar…, si és que un no vol quedar “tocat” per sempre per la seva pròpia ombra i quedar-se enxampat dins la seva dimensió personal.

Per això, tanta atenció vers un mateix s’ha de trencar de tant en tant.  S’han d’obrir els ulls a l’exterior, fins i tot tancar una mica els sentits interiors per obrir aquells que ens estimulen a fer aparèixer i a estirar de nou les antenes d’insectes nerviosos, a bellugar els tentacles i arrapar-nos al mínim contacte per a conèixer noves formes de vida, a palpar amb mans de dotze o quinze dits, a allargar el coll fins a les capçades dels arbres, a que ens creixi la papada versàtil dels rèptils, a calçar-nos els peus amb les botes del gat del conte, i així poder saltar de nou com un cangur de ciutat en ciutat, de país en país, de futur en futur.  No cal anar tan lluny si un no vol, ja que en el mateix carrer de casa nostra, és probable que s’hagi convertit en un país estranger i, després de tant de temps de concentració, quan hom surt a l’ambient dels altres ho sol trobar tot canviat. Potser estimulant, descobrir-ho tot de nou. Potser terrorífic. Adonar-nos de l’altra banda de nosaltres mateixos i abandonar-nos als seus efluvis, als seus secrets i misteris, adonar-nos de pensaments i d’idees tan diferents dels nostres.

Hi ha canvis incontrolables.

Concentrada en mi mateixa, doncs, de tant en tant he de distreure’m i surto a passejar Aleshores, al cap d’uns moments, ja em trobo ficant el nas en llocs (i blocs) on hi trobo persones que frisen per ser conscients del que són, de que estan vives i que volen molt més d’elles mateixos. Que s’exigeixen molt més perquè les seves pròpies capacitats i els seus sentiments així els hi ho demanen.

Penso que quan hom es diu a ell mateix que ha de canviar… és que ha de canviar, i que mentre s’ho diu i ho comença a dir als altres, és que s’està preparant de manera conscient i inevitable a fer-ho, perquè en té necessitat i sent que ha de seguir un camí que se li va dibuixant cada vegada més clar dins del seu espai mental o, simplement, li ve la clarividència en qualsevol detall de la seva vida. Per exemple, durant un moment de calma hom es pot contemplar les mans…i, aleshores…, compren que són les seves mans i aquest senzill detall, evident i aparentment intranscendent, pot arribar a tenir tota la transcendència necessària per esdevenir un canvi complet.  (A mi em va passar una cosa semblant). I el futur, ja és demà.

En la nostra vida no podem aturar els canvis, al contrari, han de tenir-hi cabuda, els hem d’acceptar i esperar com una benedicció. És el natural. Tenen la seva funció, són imprescindibles. Hem d’acceptar tan els petits com els grans canvis. Els canvis que sorgeixen de nosaltres mateixos ens fan créixer, evolucionar, ens encalmen, ens fan gaudir a un altre ritme i amb una altra intensitat de les coses que conformen la nostra vida. Fins i tot els canvis inesperats, els que ens venen forçats per altres, per circumstàncies adverses, canvis que no desitgem, canvis que ens fan mal al principi…, però a la llarga anem comprovant i comprenem que eren canvis necessaris per a la nostra pròpia evolució; és clar, podem pensar i sentir així si no ens obsessionem amb històries closes en carrerons sense sortida.

Tenim tot el món. Tots els camins del món. Infinitud de persones per estimar perquè s’ho mereixen i perquè, de conèixer-nos, també ens estimarien. Tenim moltes més capacitats de les que en som conscients. I, sense els canvis, no és possible ni intuir-les ni endevinar-les.

Els millors canvis que jo he experimentar són l’anar-me reconduint la vida vers l’amor desinteressat i la llibertat compartida, haver cercat durant molt de temps fins a trobar-lo  un lloc on poder treballar el meu art de forma mínimament tranquil·la però alhora on m’hi podés sentir estimulada i que tot plegat em donés equilibri amb l’altre treball que he de desenvolupar (tan diferent a les meves aficions artístiques). Permetre’m seguir segon a segon el fil del pensament… i expressar-ho. Experimentar amb un mateix, amb el que hom creu que pot ser capaç.

Els grans canvis, però, fins i tot ens poden exigir abandonar pel camí tot allò que ens havia significat el nostre sentit de vida. Jo he abandonat i he tornat a trobar. Hem de vèncer el drac i trobar nous sentits, molta més saviesa.  

Els núvols canvien constantment, i nosaltres no deixem de ser com els núvols en la vida de moltes altres persones, arribem, ens aturem o no, i marxem. Cadascú té el seu propi vent que l’empeny cap a una direcció o altra.