Falses construccions

Ja m’agradaria, ja, que l’estri que faig servir per escriure fos una vareta de prestidigitador i que amb l’ajuda d’un barret de copa alta aconseguís treure  conills en forma de lletres i altres realitats disfressades d’il·lusions. Però ni sóc mag, ni tinc copalta ni vareta de director amb què poder il·luminar les tenebres d’una nit eterna que com una serp que es recargola, ella també es cargola al voltant de les històries. I les històries, per als qui no tenen orelles, vénen a ser com aquella saviesa orientada a despistar als caminants del seu veritable destí. Només els ulls avui compten, i qui no té ulls, va ben servit.

Em vénen a la memòria molts dies i moltes nits. I la lluentor de moltes estrelles enganxades al cel amb goma d’enganxar barata, com aquella que al cap d’un poc temps es desenganxa. I en vénen a la memòria els ulls dels gats que mai no he tingut, els de les sargantanes disfressades d’escarabats, els dels escarabats disfressats de formigues imitadores, els dels imitadors frustrats, perquè no hi ha com ser la primera gota en tot. La primera gota de pluja, la primera gota d’orina vençuda, la primera gota de sang abans de convertir-se en un malaguanyat estany o en un pantà miserable. Venir a la memòria és repetir la història. I les estrelles desenganxades es tornen a enganxar en un cel brut de goma d’enganxar. I la memòria et gasta males passades i ja no saps si el que recordes succeí de debò o t’has inventat la continuació del que pogué haver estat i no va ser. Però el pitjor és el camí que encara no s’ha fet i que es veu tant boirós com un cel brut de goma d’enganxar barata.

Certes construccions fan ferum i s’ensorren, no cal cap daltabaix, cap terratrèmol, cap tsunami. Són tan descomunals com els esperits gegants que no caben en cap cabina, tot i que hagi estat feta a la seva mida. I per a sobreviure ells, els altres hem de quedar fora de joc i, per més segles que passin, mai no s’entendrà perquè existeixen esperits gegants que fan més nosa que servei a les comunitats dels pobles.

Si jo fos prestidigitador, faria que totes les construccions fessin olor a flors perfumades, o a caramel cremat, o a llet merengada, o a xocolata espessa, o a colònia de lavanda, no pas amb el regust de fel infecta o a gust agre que tan agrada als carronyers ronyosos. Les construccions s’aguantarien dempeus pels segles dels segles. I no hi hauria heures capaces de canviar la seva ubicació, ni cruels lleons als jardins, ni pedres sobre pedres, ni aigües estancades, ni gossos esverats, ni  veïns escandalosos, ni roses per terra.

Si jo fos constructor… no hi haurien cases sobre la terra. Només boscos poblats,  camins de flors i enfiladisses cantaires. Però no sóc res de tot això, i per no ser res, ni tan sols puc ser un paper en blanc, ni un bocí de pa, ni un angelet del pessebre. Tot ho he vist caminant sense caminar, i ara que escric asseguda en un banc de pedra m’imagino que vaig volant damunt d’un nuvolet de primavera. I per això escric avui així.

I la primavera té veu, i la veu de la primavera fa construccions magistrals dibuixant-se amb un matís ataronjat damunt d’un paisatge negre. Qui pogués ser flaire d’estiu, o color de tardor en un mocador de seda i així caminaria jo, amb el mocador de seda al coll i un barret de color d’ametlla, i no em deixaria les botes ni la motxilla verdes. Adéu camins asfaltats!

Construccions. I dins les construccions boletes, bales de colors i caramels de sabors de tota mena, sobretot, de menta. I hi entraríem de puntetes, per no fer soroll i no despertar a les cucaferes que dormen el son dels justos i abandonats éssers de les nits d’estiu dins dels somnis dels més grans, quan ja la vida se’ls envà i només poden imaginar-se al galop d’un drac blanc o, tot navegant, anar a coll-i-be d’una sirena. I tot són somnis que se’n van, com la vida, gota a gota, de la primera a l’última, com l’àvia de 105 anys que es va morir de velleta.

I ànimes bessones sorgides de l’aigua em cantaran salms i em voldran fer creure que les muntanyes són de sucre i el foc només una taca de color groc damunt d’una tela firmada pel millor, per algun excel·lent estafador.  I si l’ànima no es ven, ens vendrem la poca intel·ligència, malgastant el temps que tenim en dedicar-lo a espionatges que ens distrauran de tot allò que té realment importància. I jo, per seguir la meva dèria, m’imagino la importància portant collaret de perles i als espies com éssers obtusos i malcarats.  Les perles, quan cauen pel terra, s’escapen del coll castigat i s’escampen sota els peus dels malcarats que corren a enxampar-les, per tornar-se-les a vendre.

Vull mantenir el cim ben alt, per tal de no aconseguir arribar-hi mai. Ja sé que és una ximpleria parlar del que un no sap. Però, mireu, el que sí sé es que porto dins tantes mentires com castells de debò porten les històries de cavalleria. I em sento bullir el cos, la sang, les idees i se m’escapa el temps, i no dic el que voldria dir per culpa d’anar enfaixada fins a les orelles.   Saber què s’hauria de fer i no fer-ho… per tants interessos creats… En moltes ocasions no tenim dret a fer-nos passar per éssers humans.



Pena i alegria taronja

Les penes fan mal. I el dolor de la pena es gronxa com si fos part de les flors d’un arbre d’hivern. I així queda dit, l’arbre i les flors. I el passeig fins a les trompetes barroques abandonades a l’espigó dels àngels caiguts. Els anomeno àngels i caiguts perquè me’ls imagino caient del cel amb les seves trompetes enlluernadores. Davant, la mar. Aquesta mar de vellut blau turquesa, o indi, o ultramar, o d’un blau tan concret que no puc saber el seu nom i se’m barreja amb un verd ampolla, amb el verd més profund. I tot perquè la pena s’ha creuat amb nosaltres i es quedà desperta, escoltant-nos, bolcant el seu temps en el nostre, sabent més de nosaltres que nosaltres mateixes podem saber del que ens passa, des de que el nostre temps va començar a córrer com un conill blanc.  -Era blanc el conill d’Alicia, en aquell país imaginat com el País de les Meravelles?  -O era un conill de color pastel, ensucrat, amb trossets d’ametlla enganxada al llom, fet com si fos el caprici confiter d’un pastisser? El mateix pastisser que va fer aquell pastís d’on van tallar un tros molt petit i el van deixar al mig d’un platet de cristall quadrat…, i que, alhora, el van deixar, com si fos un petit tresor, davant la meva infusió de mitja tarda.

La pena fa mal perquè és pena. Si fos alegria seria com una Patum ben ballada, perquè la festa segueix, i als lloc on la gent es mira  als ulls, sempre hi ha colles que es mouen al compàs d’un vent i d’un temps folklòric.

Pena i alegria taronja, amb aroma de xocolata rallada a l’ambient, i tot plegat per reunir-nos dos éssers amb gustos diferents i alhora molt semblants. Distinta edat, distint temps. Jo sóc la més gran, així em sento quan miro la mar i la noto vella. Tan vella com el mateix temps que noto passar. Molt més que jo, perquè “jo encara no sóc vella” -això és el que m’ha dit aquest altre ésser que és molt més jove que jo i encara té molt de camí per caminar, molt més camí…- I m’ho va dir mentre parlàvem de tot una mica mentre intentàvem que els nostres pensaments confluïssin en un de sol. Difícil però no impossible.

I parlar… amb d’altres humans que anem descobrint entre olors a mercats, a botigues de roba, a basars d’enganyifes orientals, a nens cridant i que se’n van volant com si fossin globus de colors, a bicicletes vaporoses escalant muntanyes perquè la tarda ja s’ha fet fosca i ja no es poden contemplar els espectaculars núvols d’un cel moltonejat.

Demà, en aquest poble, qui sap si llegiran poemes, tal com s’anuncia en un paperet clavat a la porta de la cafeteria; el que és segur és que jo estaré dormint i somiant amb les trompetes marines encarades a una mar turquesa i tan india i tan verda com els ulls nous d’aquest ésser jove que sent el seu regne d’aigües argentades sota els seus peus, entre els seus braços, mentre contempla núvols i es pregunta pels seus noms i ho fotografia tot, perquè tot és bellesa que se’ns escapa como els núvols. Sí, els núvols tenen noms i els seuks noms són com contes per a nens.