La calma em recorda la tempesta

Detall “Calma i tempesta” -Acrílic-Collage- M.Pilar Martínez Herrero

Sembla un dissabte magnífic. El cel tan clar, diàfan, amb un blau d’aquells que fan somiar en una paleta fantàstica. Com si tots els colors d’àngels s’haguessin donat cita amb els colors del paradís enmig de lluentors de l’or i amb les sensacions d’argent de l’aigua. Tot banyat per la llum d’un sol matiner que pronostica un dia radiant, d’hores amables, de calma i pau interior.

Si li dono la volta a aquest cel blau, el meu interior també podria ben bé definir-se com la tarda que va fer ahir, amb un vent enfurismat, amb núvols rogencs, atabalats, que anaven amunt i avall rabiosos, famolencs d’espai. Corrien, corrien massa de presa i no es podia apreciar del tot les formes que es transformaven segon a segon. Ràbia, velocitat de vertigen. Jo també anava amunt i avall de la casa, entrant i sortint de cada habitació per comprovar les finestres, abaixant persianes. Jo mateixa semblava el vent enfurismat, rabiosa per les complicacions que trucaven a la porta. En uns instants una pluja de gotes gegants mullava el paisatge i jo em mullava per voler treure les plantes de dins la casa a fora el jardí, perquè es rentessin, perquè es mullessin amb l’aigua de pluja, perquè beguessin aigua del cel.

Jo també volia beure aigua del cel i obria la boca conscient de que potser m’empassaria un llamp, un llamp petitet, però un llamp al cap i a la fi, un llamp format per una tarda boja, de vents que et fan tornar foll i atabalat, i rabiós, i fins i tot inclement vers els altres. La violència d’ahir a la tarda contrasta fortament amb el sua matí d’avui.  I jo continuo mirant el cel com si em volgués empassar aquest blau que tan m’agrada, un blau mediterrani d’est a oest, de nord a sud.

I  mentre el contemplo, em dic a mi mateixa que és el mateix blau de tot arreu, fins i tot dels llocs on encara ara mateix s’estan matant els uns als altres, sí, sota el mateix blau del cel, sota la mateixa lluentor d’or, sota la mateixa sensació d’argent de les aigües, però sota una pàtina de vera bogeria, no com la meva que em fa voler-me empassar un llamp; ells, molt lluny d’aquí , són els qui se’ls empassen de veres.