Els ocells de l’art

Detall-Mediterrania-1992-MPIlarMartinezHerrero

Són les 10 de la nit, però per a mi és com si el dia comencés ara… i ara volaria! Volaria com un ocell de nit… esverat, mig a les palpentes i enmig d’una obscuritat quasi absoluta. Hi ha dies, que la vida torna amb força, que et recorda que els dies passen volant, com els ocells de nit, vistos i no vistos. Que a voltes, el temps se’ns menja, se’ns emporta com engrunes llençades al vent.

I la vida, enmig d’una plaça, pren vida… i són els ocells que portem dins.

http://vientrecompartido.blogspot.com.es/2013/08/apenas-saliendo-el-sol-en-la-madrugada.htm

Cerco art i cerco gent que cerqui art en la vida… i ara volaria i volaria com l’ocell que es deixa portar pels vents nocturns, pels reflexos de la lluna, pels corrents eterns de la memòria, i acabaria els meus dies cercant més art i mes gent que cerqui art… La vida és massa bella per perdre els dies entre tot allò que no és art… i anem plens de tot allò que no ens deixa sentir les pròpies ales.



Avui he descobert a … PAOLO BUONVINO

Matí de diumenge DALT DEL TURÓ. Dia gris, però dia perfecte. No hi ha com cercar i començar el dia amb una bona música.   “Bona” en el sentit que sigui una música que t’arribi al cor, a l’ànima, als substrats adormits del cervell que ens fan reaccionar d’una manera o altra. Aleshores, jo em dic:    Ei, he trobat ART! 

http://www.paolobuonvino.com/

Ja sé que les sensacions són subjectives i el que a mi en pot fer vibrar a un altre el farà dormir o posar-se nerviós; en fi… quasi podríem dir que és una qüestió de sensibilitat; de graus de sensibilitat; de matisacions en els gustos personals que es decanten cap a un costat o l’altra en el trajecte infinit de les melodies. Per això dic que s’ha de cercar el que a cadascun el faci vibrar.

Trobar ART (l’art com a sinònim de les sensacions i impressions que cadascú sent en el seu interior; és com dir que es trobar-se en la situació de sentir que un mateix s’eleva per damunt de les coses que ja no ens diuen res, o, si més no, en aquests moments són coses que han callat perquè estan dormides davant nostre (de segur que en un altre moment obriran un ull, faran un badall i ens tornaran a parlar); però ara em refereixo al moment  present, a aquests moments concatenats que tenen una força impressionant. Ens eleven més enllà de la nostra petita essència, ens allarguen molt més del que ho pot fer la nostra pròpia ombra.  I ens sentim lliures per més encadenats que puguem estar.

Hi ha músiques que ens parlen directament al cervell i se’ns comencen a obrir portes. Portes que estaven tancades des de feia molt de temps. Músiques que ens arriben als fils enredats que ens tenien immòbils i es comencen a desenredar i a moure’s, i de sobte comencem a ballar sota un sol espaterrant  o a dansar sota la llum de la lluna; músiques que ens parlen d’altres mons, d’altres distàncies, d’altres circuits i autopistes que ens porten més enllà del que podíem imaginar caminant per uns camins sense músiques.