Canvis de tota mena (amb dracs, núvols i vent de fons)

 “Velers” – Acrílic.  M.Pilar Martínez Hererro

"Velers" de M.Pilar Martínez Herrero

Treballar amb els meus reculls literaris i altres aficions artístiques, últimament m’estan exigint molta concentració. I temps. Ja se sap, quan el que es va creant és de collita pròpia, la concentració vers un mateix és imprescindible. Has de saber apreciar fins i tot la més mínima impressió i abandonar-te a les sensacions. Però, a més, s’ha d’aprendre a ser conscient de tot el que ens envolta: observar, contemplar, escoltar…, si és que un no vol quedar “tocat” per sempre per la seva pròpia ombra i quedar-se enxampat dins la seva dimensió personal.

Per això, tanta atenció vers un mateix s’ha de trencar de tant en tant.  S’han d’obrir els ulls a l’exterior, fins i tot tancar una mica els sentits interiors per obrir aquells que ens estimulen a fer aparèixer i a estirar de nou les antenes d’insectes nerviosos, a bellugar els tentacles i arrapar-nos al mínim contacte per a conèixer noves formes de vida, a palpar amb mans de dotze o quinze dits, a allargar el coll fins a les capçades dels arbres, a que ens creixi la papada versàtil dels rèptils, a calçar-nos els peus amb les botes del gat del conte, i així poder saltar de nou com un cangur de ciutat en ciutat, de país en país, de futur en futur.  No cal anar tan lluny si un no vol, ja que en el mateix carrer de casa nostra, és probable que s’hagi convertit en un país estranger i, després de tant de temps de concentració, quan hom surt a l’ambient dels altres ho sol trobar tot canviat. Potser estimulant, descobrir-ho tot de nou. Potser terrorífic. Adonar-nos de l’altra banda de nosaltres mateixos i abandonar-nos als seus efluvis, als seus secrets i misteris, adonar-nos de pensaments i d’idees tan diferents dels nostres.

Hi ha canvis incontrolables.

Concentrada en mi mateixa, doncs, de tant en tant he de distreure’m i surto a passejar Aleshores, al cap d’uns moments, ja em trobo ficant el nas en llocs (i blocs) on hi trobo persones que frisen per ser conscients del que són, de que estan vives i que volen molt més d’elles mateixos. Que s’exigeixen molt més perquè les seves pròpies capacitats i els seus sentiments així els hi ho demanen.

Penso que quan hom es diu a ell mateix que ha de canviar… és que ha de canviar, i que mentre s’ho diu i ho comença a dir als altres, és que s’està preparant de manera conscient i inevitable a fer-ho, perquè en té necessitat i sent que ha de seguir un camí que se li va dibuixant cada vegada més clar dins del seu espai mental o, simplement, li ve la clarividència en qualsevol detall de la seva vida. Per exemple, durant un moment de calma hom es pot contemplar les mans…i, aleshores…, compren que són les seves mans i aquest senzill detall, evident i aparentment intranscendent, pot arribar a tenir tota la transcendència necessària per esdevenir un canvi complet.  (A mi em va passar una cosa semblant). I el futur, ja és demà.

En la nostra vida no podem aturar els canvis, al contrari, han de tenir-hi cabuda, els hem d’acceptar i esperar com una benedicció. És el natural. Tenen la seva funció, són imprescindibles. Hem d’acceptar tan els petits com els grans canvis. Els canvis que sorgeixen de nosaltres mateixos ens fan créixer, evolucionar, ens encalmen, ens fan gaudir a un altre ritme i amb una altra intensitat de les coses que conformen la nostra vida. Fins i tot els canvis inesperats, els que ens venen forçats per altres, per circumstàncies adverses, canvis que no desitgem, canvis que ens fan mal al principi…, però a la llarga anem comprovant i comprenem que eren canvis necessaris per a la nostra pròpia evolució; és clar, podem pensar i sentir així si no ens obsessionem amb històries closes en carrerons sense sortida.

Tenim tot el món. Tots els camins del món. Infinitud de persones per estimar perquè s’ho mereixen i perquè, de conèixer-nos, també ens estimarien. Tenim moltes més capacitats de les que en som conscients. I, sense els canvis, no és possible ni intuir-les ni endevinar-les.

Els millors canvis que jo he experimentar són l’anar-me reconduint la vida vers l’amor desinteressat i la llibertat compartida, haver cercat durant molt de temps fins a trobar-lo  un lloc on poder treballar el meu art de forma mínimament tranquil·la però alhora on m’hi podés sentir estimulada i que tot plegat em donés equilibri amb l’altre treball que he de desenvolupar (tan diferent a les meves aficions artístiques). Permetre’m seguir segon a segon el fil del pensament… i expressar-ho. Experimentar amb un mateix, amb el que hom creu que pot ser capaç.

Els grans canvis, però, fins i tot ens poden exigir abandonar pel camí tot allò que ens havia significat el nostre sentit de vida. Jo he abandonat i he tornat a trobar. Hem de vèncer el drac i trobar nous sentits, molta més saviesa.  

Els núvols canvien constantment, i nosaltres no deixem de ser com els núvols en la vida de moltes altres persones, arribem, ens aturem o no, i marxem. Cadascú té el seu propi vent que l’empeny cap a una direcció o altra.



La calma em recorda la tempesta

Detall “Calma i tempesta” -Acrílic-Collage- M.Pilar Martínez Herrero

Sembla un dissabte magnífic. El cel tan clar, diàfan, amb un blau d’aquells que fan somiar en una paleta fantàstica. Com si tots els colors d’àngels s’haguessin donat cita amb els colors del paradís enmig de lluentors de l’or i amb les sensacions d’argent de l’aigua. Tot banyat per la llum d’un sol matiner que pronostica un dia radiant, d’hores amables, de calma i pau interior.

Si li dono la volta a aquest cel blau, el meu interior també podria ben bé definir-se com la tarda que va fer ahir, amb un vent enfurismat, amb núvols rogencs, atabalats, que anaven amunt i avall rabiosos, famolencs d’espai. Corrien, corrien massa de presa i no es podia apreciar del tot les formes que es transformaven segon a segon. Ràbia, velocitat de vertigen. Jo també anava amunt i avall de la casa, entrant i sortint de cada habitació per comprovar les finestres, abaixant persianes. Jo mateixa semblava el vent enfurismat, rabiosa per les complicacions que trucaven a la porta. En uns instants una pluja de gotes gegants mullava el paisatge i jo em mullava per voler treure les plantes de dins la casa a fora el jardí, perquè es rentessin, perquè es mullessin amb l’aigua de pluja, perquè beguessin aigua del cel.

Jo també volia beure aigua del cel i obria la boca conscient de que potser m’empassaria un llamp, un llamp petitet, però un llamp al cap i a la fi, un llamp format per una tarda boja, de vents que et fan tornar foll i atabalat, i rabiós, i fins i tot inclement vers els altres. La violència d’ahir a la tarda contrasta fortament amb el sua matí d’avui.  I jo continuo mirant el cel com si em volgués empassar aquest blau que tan m’agrada, un blau mediterrani d’est a oest, de nord a sud.

I  mentre el contemplo, em dic a mi mateixa que és el mateix blau de tot arreu, fins i tot dels llocs on encara ara mateix s’estan matant els uns als altres, sí, sota el mateix blau del cel, sota la mateixa lluentor d’or, sota la mateixa sensació d’argent de les aigües, però sota una pàtina de vera bogeria, no com la meva que em fa voler-me empassar un llamp; ells, molt lluny d’aquí , són els qui se’ls empassen de veres.



Històries d’aire

Tarda d'estiu

 

Dalt del turó continuo immersa en la meva particular piscina, preferiria dir-li estany, que fos un lloc natural per on brollés una aigua cristallina. Així seria com les meves paraules tindrien un clar missatge, explicarien una història nítida, dins la qual ens poguéssim sentir dins d’un estiu ben diferent al que enguany hem de viure i patir. Quin estiu! diuen molts, i potser tenen raó. Per a mi, que suporto bastant malament la repetició dels fets, la repetició dels costums, de les tradicions,  la repetició del temps cíclic de les estacions…, aquest any em sembla tota una aventura.

L’aire cada dia ens explica històries, i el mitjà que fa servir (com jo faig servir un ordinador de color negre), són els arbres i les plantes. El remoreig constant, els xiulets prolongats, el moviment del cel, dels núvols canviants… tot és una exageració per als sentits. Em sento lleugera, amb calor, però lleugera.

La platja, a l’estiu, no m’atrau. La deixo per a la tardor.  Aquest estiu prefereixo el pas del vent i aquesta lleugeresa que em fa volar per entremig d’una terra humida. I submergir -me, cap i tot, en aquesta piscina plena de paraules. No tinc pas por que se les emporti el vent, i mai més ben dit, l’aire entra per la finestra i se’n va per la porta que dóna a la resta de la casa, la recorre estança per estança, a vegades s’atura un moment en alguna d’elles. El vent és xafarder. Després del seu periple ràpid per la casa, el vent torna al meu costat, en fa una carícia abans de marxar i se’n torna a anar per la finestra.