Els grans sentiments

 

 

La música-Tinta x.-M.Pilar MartínezHerrero-1985

 

Des de dalt del turó, sento de nou la necessitat d’escriure. Cada dia escric però no tot és publicable. Cada dia s’ha d’escriure si hom vol conservar net i ordenat el camí probablement embrutit i caòtic dels seus pensaments. Hi ha dies que s’aconsegueix de manera molt fàcil; n’hi ha d’altres que, per més que s’intenta, el camí continua emboirat i no hi ha manera de que el que s’escriu tingui un mínim de coherència.

Quan a mi em passa això intento tirar d’algun dels recursos que tinc col·leccionats -aquest recurs bé el podria titular emmirallar-se en el propi malic-, per a veure si torno a trobar el meu propi fil que algun monstre (o drac dels que poblen els meus espais) s’ha cruspit.  Avui, tiro enrere en aquest bloc i començo pel primer article que vaig enviar, per a veure si, com he dit, retrobo el fil d’un principi. En ell parlava de cors que bategaven, el meu. Un cor que bategava perquè havia aconseguit, sense ajuda de ningú, tenir el meu propi bloc. D’aleshores, el batec del meu cor ha anat canviant de ritme pel que fa a aquest quadern virtual.  En ocasions encara ha bategat amb més força que al principi, en d’altres, el ritme era tan lent, que em pensava que s’anava a aturar per sempre.  Però encara batega. Batega perquè no vol deixar de bategar, com el primer dia en el qual sentia tantes ganes de comunicar-me.

Com passa en tot, s’experimenten processos que canvien la percepció d’un mateix davant de les mateixes circumstàncies. Avui, de nou davant l’ordinador sense un tema concret de què parlar, em ve al cap la idea dels sentiments transformats. Jo em sento transformada. Per una banda, m’he anat tornant en una persona més aviat sòbria, seriosa, des de fa uns anys intento crear distància personal. Per una altra, voldria donar el millor de mi (perquè el cert és que vaig nàixer amb una altra manera de ser), potser per això em vaig atrevir a escriure i a fer exposicions dels meus dibuixos i pintures, i, en els últims temps, a crear aquest bloc, a través del qual, i d’una manera gens propera a les persones que em poguessin llegir, tenir a l’abast aquesta altra mena de relació humana per completar el ventall de les manifestacions  humanes (encara que fos de manera virtual). No podem amagar del tot el que som, el que pensem i fem, i em dic contínuament que ens hem de manifestar i dir la nostra, és un dret i és un deure…, tot i que hi ha temporades en què les boires són tan espesses que no sabem per on tirar i aleshores tornen els dubtes que ens fan caure, perdre el temps, i ens ho prenem com si fossin obstacles que ens priven d’anar creant realment alguna cosa vàlida. Potser l’únic obstacle som nosaltres mateixos que ens hem deixat enredar de nou i hem caigut en alguna mena de miopia sentimental o pràctica. Ens distraiem, vet aquí, amb el primer reflex del dia i amb l’única estrella que centelleja a la nit.

Avui, m’omple la idea dels grans sentiments. Sense ells, estem ben perduts. De vegades tinc por de patir el mal dels nostres temps (de tots els temps), ja que penso que ofegar els sentiments és fer-nos durs i insensibles com les pedres (tot i que no estic tan segura de que les pedres siguin tan dures ni tan insensibles com semblen).

Sense aquesta capacitat dels grans sentiments vers el nostre entorn que hauríem de deixar-ho expandir com ones que ho acabessin acollint tot, crec que ens podem anar tornant mesquins de mires i de sentiments… i jo tinc por de perdre la capacitat d’adonar-me del meu entorn de manera lliure, de l’única manera que em pot proporcionar anar pensant per mi mateixa i un saber per on vaig per continuar transformant el meu interior.

Però, què es en concret el que avui em fa escriure tot això. Vet aquí el punt on sempre m’aturo sense anar o sense poder anar mes enllà. He fet la reflexió però no vaig mes enllà.

Miro el cel ara que l’hora l’envernissa de nit, i penso en els grans sentiments que s’allunyen perquè el món pateix en excés. L’últim que penso és que molts dels qui podrien gaudir dels grans sentiments i fer el món més habitable, no els senten.