Des de dalt del turó, perduda en el meu món, aquesta tarda penso en l’originalitat.
Costa molt donar un pas més, ser original, innovador, trencador de motllos, continuar obrint camins que semblaven que s’havien acabat.
Hi va haver algú, a la meva vida, que en una ocasió em va dir: Hi ha camins que no van enlloc…, que no menen enlloc, camins que acaben justament quan… I jo m’ho vaig creure. I durant un llarg temps em vaig aturar. I amb el pas dels dies, sota els meus peus immòbils, hi va créixer una enfiladissa. I l’enfiladissa va poder remuntar amunt, amunt, arrapant-se al meu cos i al meu esperit. Jo, convertida en una mena d’estàtua (qui sap si de sal o de marbre rosa), em semblava que només podia observar un horitzó que s’apagava i que es tornava a encendre, i que els meus dies trobaven el seu fi perquè el camí escollit s’havia acabat de sobte. I l’originalitat em va abandonar. I les paraules que suraven damunt la lluna s’havien esborrat de la meva memòria, i si a mi, en algun moment, m’havien anomenat poeta, la meva poesia s’havia evaporat com les boires que ara veia evaporar-se entre les hores en que l’horitzó s’encenia i s’apagava. I m’ho vaig creure, perquè hi ha camins que menen enlloc, que acaben justament i realment al límit d’algun penya-segat.
Amb el temps, convertida en roca o en marbre, he pogut observar com arribaven moltes altres éssers fins on jo era, em miraven sorpresos per trobar-me tan encantada, tan callada i quieta, tan envoltada i lligada de mans i peus per una enfiladissa extraordinària. Molts dels qui van arribar, sorpresos al principi de trobar un penya-segat en el suposat final d’un camí i de trobar-me a mi, em treien la llengua com si jo fos una planta absurda d’un món imaginat entre la flora i la fauna, mentre l’enfiladissa intentava punxar amb les seves punxes fines als més atrevits, als qui intentaven escriure obscenitats damunt la meva pell de pedra. No trigaven, però, en marxar del meu costat, alguns miraven el precipici molt complaguts, altres l’observaven amb preocupació. Tots marxaven. No n’hi va haver cap que es quedés aturat com jo m’havia aturat. No n’hi va haver cap que es quedés per algun temps al meu cotat, que li creixés -tal com m’havia crescut a mi- una enfiladissa sota els seus peus i l’encerclés convertint-lo en una planta perenne i absurda, entre fulles i orelles.
Al cap de poc temps, però, vaig ser jo la que em vaig sorprendre, ara uns ara els altres, quasi tots van tornar al penya-segat carregats amb aparells estranys. Passaven llargues estones muntant una mena d’artefacte amb ales i, de cop i volta, se’l col·locaven al damunt i amb un salt molt valent, i per a mi inesperat , es llençaven al buit. Plaf, ja volaven!, … blaf, el camí de terra se’ls havia convertit en un camí de vent!, …xiuuuu, lliscaven cercant un corrent d’aire que els guiava cap a un altre espai en el seu destí infinit.
Jo, mentrestant, anava pensant que l’originalitat d’un moment donat, obre camins, encara que aquests siguin cap a un aparent buit. Com podreu comprendre, em vaig tornar de carn i ossos, i me’n vaig anar a la recerca del meu parell d’ales que per fi em poguessin tornar a obrir camí i em portessin molt lluny, molt més lluny.
I cercant per la xarxa alguna cosa que parlés sobre camins que no duen enlloc, m’he trobat aquest text.
