About grocdefoc

Dono la benvinguda a tots els meus amics i a tots aquells encuriosits blocaires que arribin a aquest turó. Els dibuixos, pintures i collages que apareixen en aquest bloc són de creació pròpia, si els feu servir us agrairé citeu l\'autoria i el bloc de procedència. grocdefoc@hotmail.com www.relatsencatala.com (Autor: Grocdefoc)

Per camins que no menen enlloc

Des de dalt del turó, perduda en el meu món, aquesta tarda penso en l’originalitat.

Costa molt donar un pas més, ser original, innovador, trencador de motllos,  continuar obrint camins que semblaven que s’havien acabat.

Hi va haver algú, a la meva vida, que en una ocasió em va dir: Hi ha camins que no van enlloc…, que no menen enlloc, camins que acaben justament quan… I jo m’ho vaig creure. I durant un llarg temps em vaig aturar. I amb el pas dels dies, sota els meus peus immòbils, hi va créixer una enfiladissa. I l’enfiladissa va poder remuntar amunt, amunt, arrapant-se al meu cos i al meu esperit. Jo, convertida en una mena d’estàtua (qui sap si de sal o de marbre rosa), em semblava que només podia observar un horitzó que s’apagava i que es tornava a encendre, i que els meus dies trobaven el seu fi perquè el camí escollit s’havia acabat de sobte.  I l’originalitat em va abandonar. I les paraules que suraven damunt la lluna s’havien esborrat de la meva memòria, i si a mi, en algun moment, m’havien anomenat poeta, la meva poesia s’havia evaporat com les boires que ara veia evaporar-se entre les hores en que l’horitzó s’encenia i s’apagava. I m’ho vaig creure, perquè hi ha camins que menen enlloc, que acaben justament i realment al límit d’algun penya-segat.

Amb el temps, convertida en roca o en marbre, he pogut observar com arribaven moltes altres éssers fins on jo era, em miraven sorpresos per trobar-me tan encantada, tan callada i quieta, tan envoltada i lligada de mans i peus per una enfiladissa extraordinària. Molts dels qui van arribar, sorpresos al principi de trobar un penya-segat en el suposat final d’un camí i de trobar-me a mi, em treien la llengua com si jo fos una planta absurda d’un món imaginat entre la flora i la fauna, mentre l’enfiladissa intentava punxar amb les seves punxes fines als més atrevits, als qui intentaven escriure obscenitats damunt la meva pell de pedra. No trigaven, però, en marxar del meu costat, alguns miraven el precipici  molt complaguts, altres l’observaven amb preocupació. Tots marxaven. No n’hi va haver cap que es quedés aturat com jo m’havia aturat. No n’hi va haver cap que es quedés per algun temps al meu cotat, que li creixés -tal com m’havia crescut a mi- una enfiladissa sota els seus peus i l’encerclés  convertint-lo en una planta perenne i absurda, entre fulles i orelles.

Al cap de poc temps, però, vaig ser jo la que em vaig sorprendre, ara uns ara els altres, quasi tots van tornar al penya-segat carregats amb aparells estranys. Passaven llargues estones muntant una mena d’artefacte amb ales i, de cop i volta, se’l col·locaven al damunt i amb un salt molt valent, i per a mi inesperat , es llençaven al buit.  Plaf,  ja volaven!, … blaf, el camí de terra se’ls havia convertit en un camí de vent!, …xiuuuu, lliscaven cercant un corrent d’aire que els guiava cap a un altre espai en el seu destí infinit.

Jo, mentrestant, anava pensant que l’originalitat d’un moment donat, obre camins, encara que aquests siguin cap a un aparent buit. Com podreu comprendre, em vaig tornar de carn i ossos, i me’n vaig anar a la recerca del meu parell d’ales que per fi em poguessin tornar a obrir camí i em portessin molt lluny, molt més lluny.

I cercant per la xarxa alguna cosa que parlés sobre camins que no duen enlloc, m’he trobat aquest text. 

Com un disc de vinil

Si el fet de dormir m’havia representat un plaer fins aleshores, a partir del moment següent dels fets viscuts, dormir se m’havia transformat en un estat d’eufòria i somnambulisme. Ja mai més tornaria a cloure els meus ulls que, a partir d’aquell dia, se’m van tornar tan grans com els discos antics -i no tan antics- de vinil.  

Us imagineu? jo, amb la cara més petita que una nina i els ulls tan grossos com uns plats de música.

En fi, quan hom viu algun fet inesperat que penetra en la seva ment com un tret o un cop d’aixada, ens podem quedar per uns instants, per unes hores, o per tot el que ens resta de vida, inconscients, mig morts, trasbalsats, immòbils, amb la sang glaçada, amb el cor mig aturat, amb les parpelles enganxades a les celles, o, sigui, veient com passa la vida d’una altra manera.

El cert és que recordo que un dia vaig viure uns fets que em van trasbalsar, que em van canviar el rumb, que van representar un abans i un després, el final d’una filosofia per començar-ne una altra, un canvi de ritme, d’estil, d’interessos. Ara, ja no espero res, tot em ve allà on sóc. Hi ha dies que arriben idees desballestades, altres dies són idees genials; en d’altres, la ruta que segueixo em duu a paratges estrambòtics, a places plenes de gent, a llocs on s’ensuma una olor característica i que jo ja no reconec. Haig de tornar a néixer, aleshores, com si hi arribés per primera vegada, com si tornés a sentir un disc de vinil per primera vegada, em sorprenc dels sons i de les melodies, de les harmonies que encara existeixen en els ambients, en els paisatges, en la gent que fa bona i mala olor, en la  gent que viu engabiada o encara molt més lliure que jo, en la gent que pensa com jo o que pensa tan diferent, i que sembla que mai no arribi res a la nostra vida, quan de fet, hi arriba tot, perquè encara posseïm tots els sentits que ens fan reaccionar.

No em pregunteu quins fets vaig viure, perquè aquests no importen.

Nits de festa sense lluna

 

A vegades, el camí que trepitjo és de terra polsosa, de fang quan plou. Vaig per un camí de carro, per un camí ancestral. Els meus peus agafen formes capricioses, s’adapten als bassals, als clots i a les pedres.

En d’altres ocasions, el camí és dur, de roca tallada, erosionada, com ara aquells caminols que es troben pujant els riscs, els cims.

El camí de sorra sota els meus peus, apareix de sobte, i des de dalt del cim em trobo enmig de planures immenses.

Esdevinc peus. Només sóc peus que frisen per aconseguir un lloc on poder descansar de tants camins que no m’acullen.

I tot això ho dic perquè a mi em costa «fer vida social». De sobte, enmig d’una festa, quan menys s’ho esperen, i quan menys m’ho espero jo, ja he tocat el dos. Fujo com una esperitada de les normes i formes socials, de les converses socials, de les modes i paraules socials.

Durant una bona estona els colors ens van caure al damunt. Quan va acabar l’espectacle, tothom es va aixecar per brindar per una nit de festa, i per altres nits que vindran perquè puguin ser com la d’enguany.

Vaig entrexocar la meva copa de cava amb la dels altres, vaig intentar mirar-los als ulls, saber què era el que de cert pensaven…, cadascú amb la seva expectativa de vida i, en aquells moments, reunits tots en una terrassa davant d’un castell medieval i respirant encara el fum de la pólvora…  vaig tastar la coca, vaig desitjar el mateix, com tots, vaig pujar damunt la barana mentre desplegava les ales i vaig emprendre el meu vol de nit de festa.

Malgrat ser una nit sense lluna, ja que aquest any ni per Sant Joan ni per Sant Pere hem gaudit de lluna plena, el meu vol sense cap camí sota els peus va ser magnífic.

Entorn de la foguera

 

Des de dalt del turó cercava lluentors de fogueres llunyanes…

Vaig passar la revetlla de Sant Joan dalt del turó, sense foguera privada ni sense foguera de barri, però amb els records vius  de les fogueres d’antany, quan a la masia venien parents i amics i aquelles nits de Sant Joan, mentre els grans romaníem a taula, els més petits i joves cremàvem tot el trastam recollit al llarg de tota la tarda i acumulat de tot l’any:  endergues velles i corcades,  caixes de fusta i rampoines de cartró de totes mides, troncs vells mig podrits o ressecs, trossos de bigues que ningú sabia d’on havien sortit, andròmines totes, que, per més que volies tenir els camps i els caminals lliures i nets d’entrebancs, al cap de l’any sempre n’apareixien de nous.

Que diferent és la vida del camp vivint en una casa gran, a la vida de la ciutat vivint en un pis on no és permès acumular enderivells… Hem d’adaptar-nos i trobar filosofies que, com la minimalista, ens faci  sentir-nos tranquils i en pau quan llencem a les escombraries tot allò que, de viure d’una altra manera, conservaríem per molt de temps, o potser durant tota la vida, o fins que  el pagès ja n’estès tip de veure com la pila d’endimaris al llarg de l’any, ha crescut  cap el cel amb el perill de caure-li al damunt a algú en algun moment inesperat…, o fins que, per fi, una foguera de Sant Joan ens crida a llençar-ho tot al foc purificador de les flames, de les visions, de la màgia d’una nit que a mi sempre m’ha donat la sensació de que és una nit que marca els passos diferenciadors de l’any, com d’altres festes fixes i mil·lenàries que conservem, malgrat les seves constants adaptacions, modificacions, interpretacions. Transformacions que, de mica en mica, sembla que les facin retornar als seus orígens.

Dalt del turó, a cavall de viure en una masia i les seves terres, o de viure en un pis enmig d’una ciutat, tampoc no ens és permès fer una foguera, i està bé, ja que el bosc és molt a  prop i jo tinc por quan sento qualsevol coet que algun inconscient llença en aquests indrets, perquè avui és la nit de Sant Joan i sense espetecs no ho semblaria. Jo, entre amics, gaudint d’un sopar i gaudint dels meus records, pensava en les fogueres i en la necessitat d’aquestes per a purificar-nos tots plegats, fins i tot dels records.

http://www.freepik.es/foto-gratis/san-juan-la-noche_21029089.jpg

La primera tarda d’estiu

Avui he passejat per Cunit, per la zona més antiga, i tant antiga com per retrocedir sota els murs de la seva església romànica Sant Cristòfol de Cunit, fins l’any 991. Diuen que és de les esglésies romàniques situades més a prop de la mar. A mitja tarda, he sentit el poble tranquil, o cansat, o espantat pels temps que es viuen, ja que aquella zona romania molt silenciosa, com si realment haguéssim retrocedit en el temps i no sabéssim ben bé en quina època ens trobem. Em repeteixo que sóc forastera en aquest poble, però no vinc pas de tant lluny. Sóc una forastera veïna, que vaig voler marxar de la meva ciutat perquè a la meva ciutat ja no trobava el que aquesta tarda he tornat a trobar: aquesta mena de sensacions, dins les quals el pas del temps sembla desaparèixer. Quan he traspassat la plaça de Sant Cristòfol, m’ha sorprès el vol circular de les orenetes, la gran quantitat d’orenetes concentrades entorn a unes pedres medievals…

És l’estiu -m’he dit-, i de cop he sentit la xafogor que es pateix en aquesta comarca… humitat que ens converteix en éssers enganxosos, en éssers d’estiu. M’he mirat els peus i he comprovat que encara anava calçada d’hivern. El que hagués donat per treure’m les sabates i els mitjons enmig de la plaça i caminar descalça, malgrat saber que Sant Cristòfol potser es persignaria. Mentre anava gaudint mentalment dels meus peus descalços, mentre me’ls anava embrutant a mesura que caminava per aquests carrers que donen a les platges, les orenetes continuaven donant tombs a un campanar antic, cridant, xisclant, desobeint el silenci d’un temps sense retorn, i m’he sentit feliç.

 

Existeixen els finals

 FI

Collage de M.Pilar Martínez H.

Existeixen els finals.  De vegades costa destriar de la pròpia vida aquells fets imaginats, aquells somnis que han tingut la força necessària per esdevenir, per uns instants, tan reals com la pròpia vida, però que de cop i volta i per moltes raons que de descriure-les ens farien omplir molts fulls, hom s’adona que han estat només això, somnis. Un final com un altre. Hom ha d’obrir els ulls i continuar. Ha esdevingut un final enmig de la seva vida, i en adonar-se’n compren que ha de continuar avançant, malgrat els finals que l’encerclen, que l’angoixen, que li prenen la gana i la son, la il·lusió o l’esperança.

 

Existeixen finals que emergeixen dels altres: finals inesperats, finals monstruosos, finals perquè algú ha decidit posar un final a una història que encara podia donar molt de sí…, o algú altre ha escrit la paraula fi al bell mig d’un camí (en comptes d’haver-hi col·locat un senyal que ens indiqui una altra direcció determinada). S’ha decidit posar fi enmig d’uns fets que tan sols els hi mancava quelcom per a esdevenir complets i acomplerts. Aleshores és com viure dins d’un conte inacabat perquè les últimes pàgines no existeixen, algú invisible les ha arrancades del llibre.

 

Per exemple: finals d’amistats de les quals estàvem tan segurs que durarien tota una vida. De cop i volta, les hem oblidat tan fàcilment com si mai no haguessin existit ni haguéssim cultivat aquelles amistats, com si mai no haguéssim gaudit de trobades i experiències singulars, úniques. Tot ho deixem anar, tot es va perdent perquè…, no perquè no sigui cert que existeixi l’amistat, sinó perquè existeixen els finals.    

 

Un altre exemple: Te’n recordes de quan treballaves? No. I com és això? tants anys en aquell ecosistema…, de veritat que no te’n recordes?. M’era necessari aquell final per continuar vivint d’una altra manera. Hi ha qui accepta d’una manera tan natural qualsevol final, que aprèn a esperar l’últim final de la manera més natural possible: hi ha qui diu que cada dia és un començament (jo ho dic molt i ho repeteixo en molts escrits…), però últimament he començat a entendre que cada dia també en va ple, i sens dubte, de finals.