M’inclino a pensar una vegada més que, el dissabte, per a mi, és el dia més perfecte de la setmana. Em llevo «inspirada». Engego l’ordinador i m’oblido de les situacions angoixants amb les que he tingut que trampejar durant la resta de setmana per burlar l’origen dels problemes i l’esgotament de trobar les solucions. Em llevo renovada. El jardí florit em convida a perdre’m entre els seus colors vitals, i tot em revé com si el meu entorn, durant els cinc dies passats, s’hagués apagat quasi del tot o s’hagués anat convertint en un ambient de color sèpia. Desgràcies concatenades que no deixen de fer-nos sentir petits i esquifits com l’ésser més minúscul producte de la vida. I, tot i amb això, encara ens creiem poderosos, senyors de l’univers, capaços de solucionar-ho tot…(suposo que per això ho anem espatllant amb la il·lusió de que algun dia serà millor), fins que un cop més, algun fet inesperat i profund (o no tan inesperat, però sí molt profund) ens agafa pel pit i ens sacseja com si fóssim ninots, aleshores ens manca l’aire per poder respirar i continuar vius; sentim nàusees com si alguna incipient malaltia ens rondés…, i el dolor, la impotència, la desesperació ens torna a acompanyar un dia més fins que ens anem a dormir… amb l’esperança de que demà serà millor o amb por pel que serà a l’endemà.   Quan menys t’ho esperes et trobes enfonsat fins el coll dins d’una massa de fets incontrolables.

 Japó és molt lluny i tot i així, des de fa molts dies encara fem l’esforç d’imaginar-nos la magnitud de la tragèdia.

Lorca és al costat de casa, i a algun de nosaltres ens ha afectat en més o menys grau. Indirectament conec una família que són i viuen a Lorca. Evidentment, a casa, quan es va sentir la noticia vam saltar del seient i vam trucar a la nostra família més directa, per saber si sabien alguna cosa dels seus lorquins… Sí, és clar, tothom ens sentim afectats i a casa meva truquen persones que saben que, indirectament, tenim un família a Lorca. No sabem què dir. Què es pot dir en aquests casos en els quals ni tan sols ens podem imaginar què faríem nosaltres mateixos, en cas de ser els directament afectats?

 És possible posar-se en la pell dels altres?  Jo, per més que ho intento, no ho aconsegueixo… així m’ho sembla. Simplement hi penso, no puc deixar de pensar-hi encara que sigui enmig d’un dissabte ple de sol, amb un cel blau i nítid. Feia dies que hi havia boira a l’horitzó de les desgràcies.

Tweet