Els ametllers florits sempre van massa de presa. Vistos i no vistos. En un tancar i obrir d’ulls, la florida espectacular s’ha evaporat. No sé si és que sóc jo el que vaig lent i no aconsegueixo arribar a temps per a veure’ls de prop, o són ells els qui juguem amb mi i m’amaguen les seves flors cada vegada que passo per un camp i, de sobte, les flors han caigut i els arbres són ja tots verds damunt d’una catifa blanca.
Mai no arribo a temps de res. Sóc d’aquells que arriben tard fins i tot al seu casament; als funerals de parents i amics; a l’últim moment abans de tancar les portes d’exàmens o en seleccions de personal, etc. Arribo patinant un segon abans de que em diguin que la funció ja ha començat. Entro quan els últims llums s’han apagat i alhora he d’anar a les palpentes fins que algú que hi veu més que jo, m’ajuda a trobar el meu seient.
Molts es creuen que sóc un cas perdut. Sempre hi ha entrebancs que em priven de ser el primer. Sempre sóc l’últim. L’últim de la fila quan era petit. L’últim a demanar el pa i la xocolata a l’hora de berenar. L’últim de sortir de l’escola mentre la mare m’esperava impacient. L’últim a decidir-se sobre què faria quan fos gran. L’últim per no ser el primer, ni el del mig.
L’últim perquè quan està tot dit i repetit, les coses solen ser més fàcils, s’ha tingut més temps per a pensar, per a reflexionar, per a decidir si les explicacions que et van donant els líders que sempre són els primers, te les creus o no te les creus. Qui té presa la sol errar. Qui va lent, tot i arribar l’últim, la sol encertar.
Ésser l’últim té els seus avantatges, creieu-me, com aquells que solen anar contracorrent que veuen altres reflexos i més llums… tot i no veure, de vegades, els ametllers florits.
Dels ametllers, aquest any, no sóc capaç de recordar la florida, o ells o jo no hem anat sincronitzats.
