Des de dalt del turó començo els meus posts de novembre rellegint el meu últim del dia 31 d’octubre. En “Mentre aprenc a fer un blog”, parlo de que “no faig mai cas dels mestres…” Ara penso que amb la meva mania de simplificar els escrits, potser no he acabat d’explicar què volia dir.  I no vull dir que no s’hagi de fer pas cas dels professors o d’escoltar els mestres, o a tots aquells que saben més que nosaltres, que són pous d’experiències, que dominen les arts, les ciències, les tecnologies, les filosofies i d’altres qüestions… ans el contrari.   La idea és que, un cop t’han ensenyat o donat les pautes d’un determinat aprenentatge, sóc jo la que m’he d’espavilar, la qui ha de continuar aprenent pel meu compte, investigant, experimentant per tal de poder crear les seves pròpies projeccions de tot el que he aprés.Però, el cert, és que moltes vegades he sospitat d’aquests aprenentatges, perquè els mestres, en saben tant, que voldrien que els seus alumnes fossin igual que ells, que sentissin la mateixa curiositat, que els moguessin les mateixes perspectives. Igual passa, en molts casos, entre pares i fills. Voldríem que els nostres fills fossin la nostra continuïtat, però poques vegades és així perquè el fill té la seva pròpia identitat, la seva pròpia ideologia, la seva pròpia vida. Tant els mestres com els pares potser se sentin traïts, decebuts, entristits…  és com si tot el que som no pogués tenir continuïtat o un ressò etern… però ens hem de convèncer que és millor que ningú ens imiti, que ningú torni a viure la mateixa vida, sinó que siguin molt més intel·ligents pel fet de tornar a reinterpretar-la i continuar avançant.

Tweet