Hi ha moments en el paisatge, que fines línies comencen la dansa de la serp i és quan el sol es posa en cadascuna de les seves pells. Es multiplica la ment per anar-se’n darrera la llum que forma i transforma el paisatge, dins la forma de serp.
Què lluny estem de les aigües veritables, d’aquelles en què els peixos són d’or i els còdols els ulls del món!
El caminant incansable sent com li van creixent unes ales lleugeres en els turmells, i mira el cel apartant la mirada del terra, i veu ocells volar, tal com aviat podrà volar ell.
Hi ha moments, en què tot s’ajusta com si fos emmotllat amb la mateixa matèria i al mateix moment. Tot convergeix en un sol instant i lloc, i del punt de la ploma sorgeix un punt, una línia, un mot, una idea, un projecte; i el projecte és prou vital com per convertir-se de nou en el paisatge ple d’arbres en flor, en roques o en homes i dones íntegres i clarividents.
Moltes vegades penso que és com si encara restéssim dins la caverna, com ànimes en pena que miren el cel com si miressin la dura pedra, i no endevinéssim res de res.
