De
nou escric des de dalt del turó,
per dir que aquest passat cap de setmana, entre altres coses, he
cosit. Jo no en sé gaire, de cosir, però de tant en tant m’agrada
agafar les tisores, la cinta mètrica, el didal, l’agulla i el fil, i
mentre cosia (o intentava cosir sense sortir-me de la línia
imaginària procurant no punxar-me) anava pensant: si pogués
escriure en el blog, com si fos així, cosint, seguint un camí
damunt la roba, amb la tranquil·litat que dóna el pensar que es
posseeix un cabdell molt llarg, molt llarg… amb el qual poder cosir
moltes i moltes peses de roba. Jo tinc fil per a estona (fa anys vaig
comprar una capsa de fils de tots colors), però sé que em moriré i
aquí, a casa i arraconats, es quedaran quasi tots els fils per
estrenar; no hauré cosit senceres ni una parella de peces de roba;
només cuso de tant en tant algun botó que cau, alguna vora que es
descús, repasso algun trau que es desfila…
Però si pogués estirar del fil de les històries com qui tira d’un fil
finíssim…, em conformo que sigui de qualsevol color, tenir un
didal per empènyer fins al final les històries que brollen en
principi sense massa sentit, tenir la mateixa facilitat que té
l’agulla per entrellaçar el fil amb la roba i fer giravoltes,
filigranes, punts d’espina, niu d’abella, cadeneta…, fer punts
fluixos, puntades i repunts. Si tingués la ment que es desenvolupa
com el fil i a cada més o menys trenta centímetres fer un nus, com
si escrivís una coma, o un punt i coma, o un punt i apart…,
allargant així el seu sentit fins al final de la vora del vestit com
si arribés a un final, si no del tot ben brodat, sí ben cosit… i
ben escrit, penso que hauria escrit molt més del que he cosit en
tota la meva vida. Grocdefoc
