Acabo d’acompanyar al meu fill a l’Aeroport. A les 10 de la nit se suposa que ja haurà arribat a Sevilla (el seu treball li ha permès passar un cap de setmana entre nosaltres).
Veure el meu fill amb la seva barba bíblica, els seus cabells despentinats amb trenes africanes, la seva vestimenta: roba senzilla, caçadora i pantalons texans descolorits, calçat amb unes botes que li permetrien anar caminant d’una banda a l’altra del planeta… la seva motxilla plena d’aparells que el connecten amb el món… i, sobretot, amb la seva bonhomia i la seva filosofia austera i feliç… m’ha deixat un bon regust, una bona sensació, tot i que quan l’he vist arribar a casa, després de tants dies, i amb la seva presència tan desconeguda, m’he dit a mi mateixa: Ai, caram!, quina pinta que fa! amb quina llengua em parlarà?
Sóc conscient de que no el tornaré a veure en molts dies, qui sap si ens trucarem per telèfon un dia d’aquests i potser de nou em preguntarà Mare, em pots venir a buscar (o a portar) a l’aeroport? Em sembla que no em trucarà, crec que ha dit que a mitjans de setmana viatjarà cap a Palma en un vaixell… bé, no importa, no voldria explicar la vida del meu fill…
El que sí vull exposar és que, a diferència d’ell, que ja fa molt de temps que no para d’anar i venir, jo ja porto molts anys donant tombs al mateix cercle, i avui, per anar a l’aeroport, no coneixia ni les carreteres…«Mare, potser que t’espavilis… i , com a mínim, per què no visites les teves amistats?»
Qui sap si li faré cas, o continuaré amb les meves manies de cargol bover ben abrigadet dins la meva closca…
I parlant d’amistats… vull enllaçar aquest Gran Dia amb el meu fill, amb un post d’una companya de xarxa del bloc.cat, http://angelina.bloc.cat/ El cap als núvols… que en el seu últim escrit parla de les «Amigues». Bon tema. Senzill i complicat alhora. Ella parla d’una conferencia concreta i d’un estil d’amigues.
És un tema per a reflexionar-hi. En continuaré parlant.
