Dibuix – M.Pilar Martínez Herrero – Gener 2012
Mentre escolto una música vinguda de lluny, penso en el temps. En el temps ple d’altres temps i d’altres músiques. Immersa en l’anar i venir superficial de cada dia, intento abstreure’m per uns instants i vull pensar que no sóc aquí, sinó que camino per camins i dreceres cobertes de molsa i d’humitats matinals. I tanco els ulls i em dic que visc en una terra fèrtil però condemnada a l’extinció. Que visc entre àngels que prefereixen ésser dimonis enganyats per l’actualitat. I em dic que ja està passat de moda mencionar els àngels i els diables, però aquests em surten a cada pas que dono en aquest absurd anar i venir pels carrers d’una ciutat total.
Miro els ulls de les persones que em vaig trobant però no em veuen. Miro les mans de les persones amb les que em vaig creuant i un anhel de parlar-les-hi a la orella m’espanta perquè sé que si ho fes, potser elles també s’espantarien del meu atreviment. Asseguda en un banc contemplo els genolls de la velleta que fa estona dona pa als coloms. I ella em mira els meus. Els meus són joves, de pell fina. El temps. El temps… El temps passarà i jo em tornaré com ella, i els camins seran de molsa i plens de reflexos per les humitats matinals.
