Al llarg de la meva vida m’he traslladat diverses vegades de domicili, i cada cop deixo més llast darrera meu: mobles, roba, utensilis, maletes i bosses…, però, amb el pas dels anys tot ho vaig oblidant. Fins i tot, els fills, parents, amics, companys de treball i d’aventures…, sembla ser que amb els trasllats i amb el transcórrer dels anys, tot ho vaig perdent.
L’únic que conservo amb mi són els llibres, els que he heretat, els que m’han regalat i els que he comprat, i capses i més capses plenes de fulls escrits, de bloc dibuixats, de dietaris, agendes, notes i redaccions, calendaris guixats, retalls de diaris, de revistes, llibretes amb llistes d’articles i preus d’un segle enrere. Sembla que l’únic que mantinc inalterable, malgrat el desgast que provoca el temps, són els papers de tot tipus dels quals m’he anat envoltant.
És una de les meves manies de la qual mai no m’he proposat curar-me: la d’anotar-ho tot des que vaig aprendre a escriure ja de ben petita, a escriure i a dibuixar i, des que vaig començar sense ser-ne massa conscient, no he pogut parar de fer-ho tot hi ser-ne conscient i, si per alguna raó em passo un dia o dos sense poder agafar algun estri amb què poder escriure o dibuixar, el meu desassossec és desanimador, em canvia l’humor i em torno aspre i irritable, com si tingués por de no tornar a recuperar dins la memòria les experiències d’aquest dia o d’aquell parell de dies no escrits, que, com deia, jo ja els dono per perduts per la senzilla raó de no haver pogut plasmar d’una manera o altra, el que en ells he viscut, sentit o aprés.
La meva casa és plena de papers entaforats, doblegats, masegats, plens d’humitats, de microorganismes congelats, d’olor a cada any, 1987, 1942, 1954, 1964, 1975, 1986, 1997, 2008, 2015, 2039, 2052…, em refio d’ells, o si més no, em fio de la meva mania d’escriure-ho quasi tot. A on vaig, on em permeto d’estar-m’hi més o menys algun temps llarg, ja no em molesto en desembalar les capses dels escrits, sinó que observo com van augmentant a mesura que passen els anys, caixes de cava per als papers dinA4, capses de sabates amb les notes més petites, carpetes i més carpetes amb dibuixos aquarel·lats o de tinta xinesa, aiguades, acrílics, pintures i tècniques d’imparable reinvenció. Els meus millors dibuixos i els meus papers més preuats guardats en caixes de plàstic a prova d’humitats devoradores, de corc afamats o de rosecs de rata.
De fet, quan penso en el contingut de totes aquestes capses i carpetes, que mai no he tornat a llegir ni a contemplar, sento que tota la meva vida és dins d’aquest muntanya de papers. En cada trasllat, l’únic que m’importa és emportar-me, sense perdre’n ni una i vigilant estrictament l’ordre de les capses des de la primera fins a la número cent cinquanta, ja que és l’únic món plenament meu: el meu món de paper.
Més d’una vegada m’ha semblat que aquesta mena de muntanya ha pres formes extraordinàries que el meu cervell ha reconegut i relacionat amb formes del món real; tant podia prendre la forma d’un enorme roure en el qual cada una de les seves fulles petites era una pàgina de dietari, el dia 22 de març, el 7 de desembre, el 31 de desembre.. com de cop i volta, la muntanya de capses era un pont que sortia per la finestra i arrelava dins l’infinit del paisatge, mentre jo romania dempeus davant la gran pila fins que tornava a transformar-se en columna salomònica, dòrica, trajana,… on el rocambolesc passar de la vida, entortolligant fets i persones, causes i efectes, circumstàncies, atzars, destins entrellaçats, records perduts, memòries retrobades…, s’anaven perfilant fora de les capses, tot i que mentre duraven aquestes visions, tot el que havia escrit tan acuradament en aquests papers, em resultava del tot il·legible, inintel·ligible, fins i tot absurd, fora del temps, sense ja ni cap ni un sentit.. I aleshores, sempre em passa la mateixa idea pel cap: cremar tota aquesta pila de propòsits i despropòsits, d’aventures viscudes i altres d’imaginades, de cartes reals i de correspondència falsa d’anys viscuts i deixats enrere, tancats amb clau i pany d’or, vigilat com l’únic material atresorat a base de temps, l’única herència rebuda dels meus avantpassats, somiadors, il·lusos aprenents de poeta; tots, en definitiva, ànimes en pena, com jo. Quan penso en ells, els veig encara vagant pels seus papers i pels meus, intentant sortir de l’aparent antigor, dels vells costums, de les errades concepcions del seu món, de l’únic que voldrien fer i mai més ja no podran: reconciliar-se amb ells mateixos en el mateix espai que els va acollir de vius. Ara, sóc jo la que vago, per ells i per mi, per aquells mateixos carrers cercant els mateixos espais, i sento haver de dir que, ja no existint aquells espais, tampoc ja no existeixen les possibilitats de reviure fins i tot de manera teatral, parodiant si cal, el que intento des que he començat aquest relat. Tot està escrit, però rememorar-ho és un error de càlcul espacial. La meva màquina del temps és aquesta pila d’escrits que estic intentant ordenar des que vaig començar a escriure el primer i ja no crec possible trobar el necessari ordre per intentar explicar amb paraules els fets desordenats, ni sé ordenar-los de manera intel·ligent per a altres intel·ligències. Cada vegada que ho he intentat, aquests se m’escapen virtualment per la finestra. No volen ser contats, ni parodiats, ni fabulats, no volen ser més del que són, del que van ser: paraules que, malgrat haver estat escrites, se les va emportant el temps.
No tornaré a escriure el que vaig escriure, perquè els propis papers canvien de color i d’idioma, de forma i de posició en la pròpia història. Apareixen davant meu i desapareixen quan volen, em fan burleta des d’algun lloc que ja no m’inspira el que m’haurien d’inspirar.
M’he passat la vida escrivint i ara, que m’he adonat de que mai no podré donar-ho a llegir, ho cremaria tot; faria una gran festa, convidaria als meus amics, i m’inventaria una cerimònia on la literatura, els vells rituals, la màgia i la fantasia i el rigor de la innocència, tinguessin un lloc de privilegi.
Els vestiria a tots amb vestits confeccionats amb paper de diari, plens de notícies antigues o actuals, haurien de dur una ploma estilogràfica o un ordinador portàtil de butxaca, i cadascun d’ells hauria de llegir un epitafi com a homenatge a la fi de les meves idees. I en el moment més àlgid de la festa: focs d’artifici, un dracque apareix navegant pel cel crepuscular, flors fosforescents per tot el jardí, pedres que rodolen, gats que s’espanten i s’empaiten, dotze -o vint-i-quatre- coets espetegant en la foscor, i enmig de la pila d’escrits de totes les èpoques, el foc crepitant, les primeres flames, la llum groguenca i la del roig de la tinta d’algunes lletres, reflectint-se en tots els rostres embadalits contemplant la gran foguera.
I veient-me enmig de la foguera, sense sentir cap mena de remordiment pel que no he arribat a escriure, ni de penediment pel que he acabat dient, ni de llàstima o de pena per haver de cremar els somnis a mig projectar, sentiré com es va cremant la bruixa que he portat dins meu durant tant de temps…
Però tinc por, tinc por de que, en cremar els meus papers, també es cremi la meva vida, els meus records, les meves idees, fins i tot sigui jo la que em cremi com si jo també fos un paper més de la pila, un record més d’algú que vindrà després que jo i es tornarà a replantejar el sentit de l’escriptura, el sentit que li donem al fet d’escriure i d’escriure sense parar… Els qui patim aquesta mena de bogeria fantàstica estem molt a prop d’aquests jocs de focs, d’aquestes menes de falles valencianes… i ara m’adono –escrivint el que escric- de que, aquesta idea del foc, em deu venir dels meus avantpassats alacantins.
Ben pensat, que sigui algú altre el qui ho cremi. No seré pas jo la que invoqui la festa o la tragèdia. Prefereixo continuar escrivint encara que sigui per a mi sola, i que es quedi tot dins del calaix, atresorant pols, indiferència i oblit… o potser serà millor deixar-ho de testimoniatge i que continuï navegant en aquest bloc…
