L’Ambient

 

Noia plorant-Dibuix-M-Pilar-Martinez-Herrero

La nena plorava. La nena plorava i deixava de plorar, es refregava els ulls ben fort amb el puny  fins que tornava a plorar una mica més, alhora estarrufava el nas i s’eixugava els mocs. Tota ella feia pena. Petitona, plorosa, amb la cara bruta i les mans fredes.

-Què li passava a la nena que plorava des de feia hores? potser l’havien abandonat… o s’havia perdut? Qui sap si havia nascut com un bolet en aquella mateixa vorera i d’aquella mateixa vorera no s’havia mogut mai?  Era una neva ben petita, no tindria encara tres anys… però ja mirava el carrer, els portals, els balcons… com si sabés què podia esperar de cadascuna de les formes que anaven apareixen al seu davant i que l’anaven envoltat com si l’embolcallessin amb una manta. Ningú no s’adonava de la seva presència, com si la nena formés part del decorat, com si les nenes ploramiques haguessin d’estar situades al bell mig dels carrers per donar ambient a l’Ambient.

La nena plorava… potser plorava perquè no es volia fer gran, perquè fer-se gran volia dir que quan ella fos gran, tampoc no s’adonaria d’altres nenes que continuarien plorant al bell mig de la vorera.

Nota: Dibuix M.Pilar Martínez Herrero

I si voleu llegir més contes meus, ho podeu fer a RelatsenCatalà