Torno a mirar per la finestra i observo amb desil·lusió que ja no hi ha res que em serveixi per aprendre una mica més. Em sé de memòria el paisatge, els colors del cel, el de la tarda i el de la matinada, els sorolls somorts dels paisatges morts, els estridents sons cruels dels països condemnats. Els estossecs dels veïns malalts. El plor contingut de criatures espantades. El silenci que implica explosions. Em sé de memòria els noms de les muntanyes que ja no existeixen; els dels pobles que mai no tornaran a ser; els dels rius pels quals ja no baixa aigua. Em sé de memòria les línies de les meves mans que continuen allargant-se per abastar la immensitat d’un mateix. Però res ja no és el mateix. Passat, present i futur en un mateix punt d’intercessió en el meu camí que sembla desdibuixar-se.
-Qui ha dit que la vida és un viatge?El meu viatge és a través d’un món desolat, per una ciutat que es va fent fonedissa, que s’enfonsa en estanys de llot, en estanys de sang, en estanys de llàgrimes. Massa trist és aquest passeig d’avui per un racó de la meva ment. Voldria explicar alegries, escriure contes amb finals feliços; besar la lluna amb els meus llavis lluents perquè en ells s’enlluernen les estrelles. Voldria però no puc retornar a la vida aquella innocència de la qual absorbíem la necessària vitalitat.
-Què em queda? Miro el meu entorn, dono la volta completa al meu voltant… i m’adono una vegada més, que encara queda bellesa on poder-me aferrar amb tota la força possible. La meva bellesa no és la bellesa dels altres. Ha aparegut un abisme, un pont entre un món i un altre que mai no podrem travessar. Qui ho intenti esdevindrà carn per a les àligues.
Anar-se fent gran té els seus avantatges. Ens adonem del que va ser, del que és i del que serà. I qui no ho vulgui veure que tiri la tovallola o la deixi al costat de la piscina per si de cas tornem de dins l’aigua i la necessitem. Quan jo em tiri a la piscina sé que no voldré sortir, que tornaré a sentir-me un nadó dins la panxa perfumada de la mare, em sentiré peix que nada cap enlloc, amb la sensació alhora de que a l’altra banda m’espera la vida, de nou la vida que empeny a continuar.
