Normal
0
21
false
false
false
Dalt d’aquest turó m’ha passat gener sense quasi adonar-me’n. Això vol dir que he tingut molta feina que m’ha deixat quasi sense imaginació.
Potser tampoc no és això, tot i que de feina sí que n’he
tingut no li dono la categoria de deixar-me sense imaginació; i per això no la hauria
de posar per excusa de res, ja que la imaginació es té o no es té segons les
circumstàncies, els estats d’ànim, les ganes d’imaginar o de deixar-se vèncer
per aquest diari anar i venir per avingudes sense llum; sí, sí, perquè per més il·luminades que se’ns
ofereixin i enlluernin els nostres ulls, de vegades les avingudes per on
caminem solen ser més fosques que les cavernes on només els animals sense ulls
hi poden veure, i, dins la fosca, la imaginació es troba ben perduda.
Però en fi… només volia dir que gener m’ha passat
com un xiulet, un xiulet curt que no vol dir res, ni crida a ningú, ni té cap
resposta. Un xiulet desmaiat, un xiulet sense so.
O potser la meva imaginació s’ha quedat estorada,
frenada, precisament perquè han passat massa coses terribles, molt lluny d’on sóc
i del que jo sóc. Coses que m’han fet pensar una vegada més en la gran estafa
que és la pròpia vida, la pròpia naturalesa que sembla provar a les seves
criatures una i mil vegades mil… i més. I jo em quedo aquí, asseguda,
escrivint ximpleries, llegint contes que acaronen a nenes grans i a nins que ja
tenen setanta anys… asseguts, tranquils, com si el món anés al nostre ritme
pausat, i encara tenim el desvergonyiment de lamentar-nos pel que passa tan lluny
d’on som nosaltres… De nosaltres, que no aixequem els ulls ni plorem pels
altres. Tot passa molt lluny d’on sóc… i sempre em pregunto… I a mi,
que no em passa res? com si amb aquesta pregunta volgués que se m’ensorrés la
casa, o que la muntanya on visc se separés en trossos desiguals, com si m’imaginés
que els meus veïns em vindrien a ajudar o jo els aniria a ajudar a ells, perquè
l’única metàfora del déu que existeix avui sembla ser aquesta massa que cau de
sobte, ara aquí i adés, destruint la vida i la fisonomia humana.
Però mentrestant no em cau la casa, jo m’he passat el
cap de setmana llegint i mentre els uns pateixen i moren, altres retornem a les
estances de les meravelles.
