Entre dia de treball i dia de festa, tots els dissabtes són els meus millors dies. Però avui, a part de fer el mandra durant una bona estona mentre entrava un dia radiant per la finestra, he començat a donar-li voltes a un dubte que fa dies em té una mica capficada, no del tot, ja que sempre intento restar importància a tot allò que dubto amb el convenciment de que si deixo passar uns quants dies més, al final trobaré l’opinió encertada, això sí, la solució sota les meves coordenades.

Sí, avui dissabte fred, porto divagant des que m’he llevat. No he fet res de pràctic. Només un kiwi, un got de llet i, després de donar tres tombs a la casa com si fos un burro el dia de Sant Antoni i abans d’un dinar frugal per això d’intentar controlar el maleït colesterol que comença a fer de les seves (a tenir-me una mica preocupada), he començat a arreglar unes yuques del jardí per continuar fent neteja d’uns espais rústics que comencen a semblar selves.

I mentre donava tombs i fins i tot tombarelles, entretenida mirant la lluentor rabiosa de la mar i podant yuques, m’he tornat a preguntar si tinc dret a escriure en un Blog.  

D’on he tret aquest dubte? Últimament (per casualitat o… per la causalitat que existeix i les oportunitats que concatenen els fets, quan hom està obert a un assumpte que l’interessa, és aleshores quan comença a trobar referències d’aquesta qüestió concreta per tot arreu), he llegit bastants opinions contraries a l’existència dels blocs (en concret als blocs personals o blocs per l’estil).

Hi ha qui diu que no tenim dret (els qui no som escriptors reconeguts, a escriure i empastifar Internet amb les nostres històries d’estar per casa, amb les nostres dèries i obsessions); que fins i tot individus com nosaltres -egoistes narcisistes- els hi fem fàstic per tanta xerrameca, tanta intimitat deixada anar a l’espai sagrat de l’escriptura i de tots.

De tots!   Vet aquí el que penso, que Internet és per a tothom. I per a mi s’ha acabat aquest absurd dubte, perquè el millor que m’ha passat en els últims anys (i crec que per a una gran majoria de persones) és poder tenir l’oportunitat de dir la nostra, cadascú a la seva manera, cadascú parlant del que realment li interessa, que no ha de ser per a tots el mateix. Contribuint cadascú de nosaltres amb la seva experiència de la vida, única i especial, perquè no només els "famosos" o els "reconeguts" són únics i especials.   Ells ja tenen qui els dóna a conèixer, i de quina manera!…, nosaltres només tenim els nostres blocs o les nostres pàgines web.

Diria molt més, em venen al cap moltes ramificacions i se’n podria fer un bosc amb aquests temes, que segurament resultaria ser un bosc immens de yuques punxegudes i malparides, però no vull perdre més el temps i distreure’m del que realment m’interessa.  Jo continuaré escrivint malgrat no tenir massa lectors, malgrat les opinions contràries…, només desitjo que:

Qui vulgui llegir-me, que gaudeixi dels meus mots, de les meves idees, de les meves imaginacions, com jo gaudeixo llegint-los a ells, i adonant-me de que les persones som i valem molt més del que aparentem i fem.

Evidentment que no ho podem llegir tot, ni arribarem a tothom, només aquest pensament ens hauria de fer abandonar el voler escriure només per als altres, però el sol fet de conrear el pensament i expressar-lo amb la llengua que estimem, ja contribuïm a fer-nos més conscients i més persones.

I qui no em vulgui llegir… cap problema!  que no em llegeixi!

Tweet

Des de dalt del turó, torno a escriure després d’haver-me passat uns dies sota d’un margalló.                                                                                                                                                                                                                                                              El meu petit jardí creix com jo, caòtic i rústic; jo ja intento, per tots els mitjans, afinar-me una mica més, intento ordenar-me i enfocar les meves passions literàries d’una manera eficient, productiva…, però el caos m’agrada tant, que hi torno a caure després d’uns dies d’haver conservat la disciplina i els mètodes que de segur em podrien haver portar molt més de presa a aconseguir els meus objectius… El cert és que no tinc presa, "tinc tot el temps del món" -em dic-, i si no arribo enlloc tan se val, només amb els dies que visc immersa en les meves paraules són dies que dono per bons, per molt bons. Em sento estupenda. Sóc feliç.De tant en tant, però, algun racó concret del jardí em fa "mal d’ulls", i el desencadenant pot ser l’encimbellat d’un xiprer que creix desaforadament i trenca l’harmonia natural; o un garric que a mi em sembla que sota d’ell s’hi amaguen aranyes de mig metre; o una atzavara que amenaça amb les seves punxes baixes els turmells dels passejants despistats; o algun dels margallons (o bargalló -mai no tinc clar com es diu aquesta palmera autòctona que jo tinc amb tant d’estima i que mimo com si fossin rosers d’exposició-), que s’han transformat en grans tendes de campanya i és millor que de tant en tant les netegi dels seus grans ventalls secs.  Mentre faig feina al jardí, m’adono dels simbolismes que es poden trobar mentre es trasteja en les soques o en la poda de branquetes que xuclen la poca força que manté viva la resta de l’ésser vegetal.   

L’altre dia, em vaig passar mig matí ajaguda sota un margalló, de cul en terra, netejant de fulles seques els grans troncs que formen l’edifici floral, i mentre ficava les tisores fins on podia, vaig adonar-me de la gran quantitat de cargols que s’havien quedat presoners entre els laberints de la planta. Vaig imaginar-me que, un bon dia, els cargols havien arribat fins el margalló cercant  un bon amagatall, fugint dels mil i un perills, reals o imaginaris, dels quals volien protegir-se. El cau l’havien trobat i el somni havia estat intens. Mentrestant la planta havia crescut, i les arrels que van per damunt la terra s’havien entortolligat una mica més, i els innocents cargols, en voler sortir, es trobaren presoners del seu desig de protecció i del seu propi destí per ser uns éssers gelosos de la seva intimitat. 

De vegades, quan no he sortit durant alguns dies de casa, he tingut la sensació de que he quedat presonera entre les meves parets, entre les meves aficions, entre les hores i hores que m’he passat dins d’altres mons, ensumant  colors, contemplant aromes, escoltant silencis,… imaginant que el groc sempre fa olor de llimona, que l’olor de romaní té forma de fum a bufades curtes, interpretant amb notes musicals els sons invisibles… Bé, quan vaig trobar els cargols morts per no poder sortir de dins la planta, em vaig veure a mi mateixa dins d’un laberint estrany format de papers i escrits. No tinc remei -em vaig tornar a dir- sóc un cargol que escriu i els mons paral·lels em tenen encisada.

Tweet

Des de dalt del turó torno a escriure després d’haver-me passat uns dies sota d’un margalló.

El meu petit jardí creix com jo, caòtic i rústic; jo ja intento, per tots els mitjans, afinar-me una mica més, intento ordenar-me i enfocar les meves passions literàries d’una manera eficient, productiva…, però el caos m’agrada tant, que hi torno a caure després d’uns dies d’haver conservat la disciplina i els mètodes que de segur em podrien haver portar molt més de presa a aconseguir els meus objectius… El cert és que no tinc presa, "tinc tot el temps del món" -em dic-, i si no arribo enlloc tan se val, només amb els dies que visc immersa en les meves paraules són dies que dono per bons, per molt bons. Em sento estupenda. Sóc feliç.  De tant en tant, però, algun racó concret del jardí em fa "mal d’ulls", i el desencadenant pot ser l’encimbellat d’un xiprer que creix desaforadament i trenca l’harmonia natural; o un garric que a mi em sembla que sota d’ell s’hi amaguen aranyes de mig metre; o una atzavara que amenaça amb les seves punxes baixes els turmells dels passejants despistats; o algun dels margallons (o bargalló -mai no tinc clar com es diu aquesta palmera autòctona que jo tinc amb tant d’estima i que mimo com si fossin rosers d’exposició-), que s’han transformat en grans tendes de campanya i és millor que de tant en tant les netegi dels seus grans ventalls secs.  Mentre faig feina al jardí, m’adono dels simbolismes que es poden trobar mentre es trasteja en les soques o en la poda de branquetes que xuclen la poca força que manté viva la resta de l’ésser vegetal.  L’altre dia, em vaig passar mig matí ajaguda sota un margalló, de cul en terra, netejant de fulles seques els grans troncs que formen l’edifici floral, i mentre ficava les tisores fins on podia, vaig adonar-me de la gran quantitat de cargols que s’havien quedat presoners entre els laberints de la planta. Vaig imaginar-me que, un bon dia, els cargols havien arribat fins el margalló cercant  un bon amagatall, fugint dels mil i un perills, reals o imaginaris, dels quals volien protegir-se. El cau l’havien trobat i el somni havia estat intens. Mentrestant la planta havia crescut, i les arrels que van per damunt la terra s’havien entortolligat una mica més, i els innocents cargols, en voler sortir, es trobaren presoners del seu desig de protecció i del seu propi destí per ser uns éssers gelosos de la seva intimitat. De vegades, quan no he sortit durant alguns dies de casa, he tingut la sensació de que he quedat presonera entre les meves parets, entre les meves aficions, entre les hores i hores que m’he passat dins d’altres mons, ensumant  colors, contemplant aromes, escoltant silencis,… imaginant que el groc sempre fa olor de llimona, que l’olor de romaní té forma de fum a bufades curtes, interpretant amb notes musicals els sons invisibles… Bé, quan vaig trobar els cargols morts per no poder sortir de dins la planta, em vaig veure a mi mateixa dins d’un laberint estrany format de papers i escrits. No tinc remei -em vaig tornar a dir- sóc un cargol que escriu i els mons paral·lels em tenen encisada.

Tweet

Des de dalt del turó, torno a treure el cap al blog. Avui, però, només per deixar-hi anar una dels meves tímides creacions… que, com una reina de foc, em torna la mirada. Si pogués saber què pensa… potser m’ajudaria a saber què penso jo d’una manera més clara, ja que resulta que els meus pensaments es perden, de vegades, en aquests paisatges que jo mateixa m’invento.

Tweet

Fotografia d’en Grocdefoc (estiu 2010)

Fa una bona temporada que, quan arribo a casa, tinc la sensació de que la casa m’enxampa, les parets em cauen al damunt, fins i tot el sostre crec que ha baixat de nivell.

Ho vaig experimentar durant l’última pintada i neteja a fons de tota la casa. Aleshores vaig haver de despenjar quadres, guardar objectes, tapar mobles… i, de sobte, amb l’absència de tot plegat, la sensació d’un gran espai lliure es barrejava amb l’espai del jardí i del cel.

Però és clar, un cop pintades totes les estances, vaig tornar a col·locar al seu lloc els quadres, les cortines, els llums, els objectes… Sí, tot semblava nou i resplendent. Però, de mica en mica, els objectes em tornen a robar l’espai que, dia a dia, començo a necessitar com l’aire que necessito per respirar.

Em sento presonera dels llibres, doncs només de veure els seus lloms, ara d’un, ara d’altre, durant tant de temps tots junts, arrenglerats des de baix fins el sostre, en una llibreria al bell mig de la casa, no puc evitar que cada dia em vinguin al cap cadascuna de les històries que he llegit.

Si els llibres em parlen d’històries una i una altra vegada fins l’avorriment (quan els vaig llegir cap d’ells no em va avorrir), els quadres de les parets, amb els diferents mons que representen (més aviat són mons imaginaris), m’absorbeixen cap  a espais irreals, paral·lels als espais reals atapeïts alhora d’andròmines de totes formes, volums i colors.  Cada andròmina, també és una història (aquestes històries són les que formen part de la meva pròpia vida) i representen records, sentiments que amb el pas dels dies, dels anys, experimenten canvis anormals i ja no sé si recordo el fet per la importància del fet en sí, o perquè cada dia l’objecte en qüestió m’obliga a recordar un fet que potser l’hauria mig oblidat de no tenir el testimoni corcó, cada dia de la meva vida, davant del nas, dels ulls i del pensament.

Si austeritat és sinònim de mínim, voldria ser minimalista. Austera ja ho sóc, en un altre sentit. Pel que fa als espais encara n’he d’aprendre i començo a pensar que he d’emprendre un nou camí. Cada etapa de la vida m’ha representat canvis… i, últimament, aquest nou camí d’alliberament de les matèries que m’aclaparen, se’m fa més evident i necessari dia que passa.

Però, -com dir-li als amics pintors, que els seus quadres i d’altres que tinc de tota una vida (fins i tot n’hi ha dels meus avantpassats que també eren pintors), que els despenjaré, que els guardaré al soterrani i que començaré a viure en espais vuits?

-Com s’ho prendran la resta de coneguts i família que sempre m’han anat regalant el que ells han cregut que a mi em podria agradar (i de fet quasi sempre l’han encertat), que ara jo ho arreplegui tot i ho faci desaparèixer, entestada de cop i volta en llençar per la borda tots els estranys reculls d’objectes materials, quan jo només visc per voler concentrar-me i escoltar les pròpies veus immaterials?

He començat a detectar que l’acumulació de formes al meu entorn, em priven moltes vegades de poder-me concentrar tal com voldria, per exemple, quan escric. Tinc la sensació de que els objectes em criden, els quadres obren els seus espais hermètics perquè jo m’hi perdi, els llibres s’obren i es tanquen sols al meu voltant, em xiuxiuegen mots que no necessito per a la història que vull explicar… és com si em fessin perdre el temps, com si fossin obstacles prou clars per fer-me caure una i una altra vegada.

Continuaré pensant com m’ho faré… per aconseguir que la casa comenci a volar, alliberada del pes i de la repetició…, però, com fer-me minimalista si a mi m’agrada tant l’art preromàmic…, el clàssic…, el gòtic…, el modernista…?  

Tweet