About grocdefoc

Dono la benvinguda a tots els meus amics i a tots aquells encuriosits blocaires que arribin a aquest turó. Els dibuixos, pintures i collages que apareixen en aquest bloc són de creació pròpia, si els feu servir us agrairé citeu l\'autoria i el bloc de procedència. grocdefoc@hotmail.com www.relatsencatala.com (Autor: Grocdefoc)

Sentir-se peix que nada cap enlloc (2) Quadern d’abril

Torno a mirar per la finestra i observo amb desil·lusió que ja no hi ha res que em serveixi per aprendre una mica més. Em sé de memòria el paisatge, els colors del cel, el de la tarda i el de la matinada, els sorolls somorts dels paisatges morts, els estridents sons cruels dels països condemnats. Els estossecs dels veïns malalts. El plor contingut de criatures espantades.  El silenci que implica explosions. Em sé de memòria els noms de les muntanyes que ja no existeixen; els dels pobles que mai no tornaran a ser; els dels rius pels quals ja no baixa aigua. Em sé de memòria les línies de les meves mans que continuen allargant-se per abastar la immensitat d’un mateix. Però res ja no és el mateix. Passat, present i futur en un mateix punt d’intercessió en el meu camí que sembla desdibuixar-se.

-Qui ha dit que la vida és un viatge?El meu viatge és a través d’un món desolat, per una ciutat que es va fent fonedissa, que s’enfonsa en estanys de llot, en estanys de sang, en estanys de llàgrimes. Massa trist és aquest passeig d’avui per un racó de la meva ment. Voldria explicar alegries, escriure contes amb finals feliços; besar la lluna amb els meus llavis lluents perquè en ells s’enlluernen les estrelles. Voldria però no puc retornar a la vida aquella innocència de la qual absorbíem la necessària vitalitat.

 

-Què em queda? Miro el meu entorn, dono la volta completa al meu voltant… i m’adono una vegada més, que encara queda bellesa on poder-me aferrar amb tota la força possible. La meva bellesa no és la bellesa dels altres. Ha aparegut un abisme, un pont entre un món i un altre que mai no podrem travessar. Qui ho intenti esdevindrà carn per a les àligues.

 

Anar-se fent gran té els seus avantatges. Ens adonem del que va ser, del que és i del que serà. I qui no ho vulgui veure que tiri la tovallola o la deixi al costat de la piscina per si de cas tornem de dins l’aigua i la necessitem. Quan jo em tiri a la piscina sé que no voldré sortir, que tornaré a sentir-me un nadó dins la panxa perfumada de la mare, em sentiré peix que nada cap enlloc, amb la sensació alhora de que a l’altra banda m’espera la vida, de nou la vida que empeny a continuar.

Sempre sóc l’últim entre els ametllers florits (1) Quadern d’abril

Els ametllers florits sempre van massa de presa. Vistos i no vistos. En un tancar i obrir d’ulls, la florida espectacular s’ha evaporat. No sé si és que sóc jo el que vaig lent i no aconsegueixo arribar a temps per a veure’ls de prop, o són ells els qui juguem amb mi i m’amaguen les seves flors cada vegada que passo per un camp i, de sobte, les flors han caigut i els arbres són ja tots verds damunt d’una catifa blanca. 

Mai no arribo a temps de res. Sóc d’aquells que arriben tard fins i tot al seu casament; als funerals de parents i amics; a l’últim moment abans de tancar les portes d’exàmens o en seleccions de personal, etc. Arribo patinant un segon abans de que em diguin que la funció ja ha començat. Entro quan els últims llums s’han apagat i alhora he d’anar a les palpentes fins que algú que hi veu més que jo, m’ajuda a trobar el meu seient.

 

Molts es creuen que sóc un cas perdut. Sempre hi ha entrebancs que em priven de ser el primer. Sempre sóc l’últim. L’últim de la fila quan era petit. L’últim a demanar el pa i la xocolata a l’hora de berenar. L’últim de sortir de l’escola mentre la mare m’esperava impacient. L’últim a decidir-se sobre què faria quan fos gran. L’últim per no ser el primer, ni el del mig.

 

L’últim perquè quan està tot dit i repetit, les coses solen ser més fàcils, s’ha tingut més temps per a pensar, per a reflexionar, per a decidir si les explicacions que et van donant els líders que sempre són els primers, te les creus o no te les creus. Qui té presa la sol errar. Qui va lent, tot i arribar l’últim, la sol encertar. 

 

Ésser l’últim té els seus avantatges, creieu-me, com aquells que solen anar contracorrent que veuen altres reflexos i més llums… tot i no veure, de vegades, els ametllers florits.

 

Dels ametllers, aquest any, no sóc capaç de recordar la florida, o ells o jo no hem anat sincronitzats. 

Els fills volen

avio
http://www.fondosescritorio.net/aviones/ba747_31.htm

 

Acabo d’acompanyar al meu fill a l’Aeroport. A les 10 de la nit se suposa que ja haurà arribat a Sevilla (el seu treball li ha permès passar un cap de setmana entre nosaltres).

 

Veure el meu fill amb la seva barba bíblica, els seus cabells despentinats amb trenes africanes, la seva vestimenta: roba senzilla, caçadora i pantalons texans descolorits, calçat amb unes botes que li permetrien anar caminant d’una banda a l’altra del planeta… la seva motxilla plena d’aparells que el connecten amb el món… i, sobretot, amb la seva bonhomia i la seva filosofia austera i feliç… m’ha deixat un bon regust, una bona sensació, tot i que quan l’he vist arribar a casa, després de tants dies, i amb la seva presència tan desconeguda, m’he dit a mi mateixa:  Ai, caram!, quina pinta que fa! amb quina llengua em parlarà?

 

Sóc conscient de que no el tornaré a veure en molts dies, qui sap si ens trucarem per telèfon un dia d’aquests i potser de nou em preguntarà Mare, em pots venir a buscar (o a portar) a l’aeroport?  Em sembla que no em trucarà, crec que ha dit que a mitjans de setmana viatjarà cap a Palma en un vaixell… bé, no importa, no voldria explicar la vida del meu fill…

 

El que sí vull exposar és que, a diferència d’ell, que ja fa molt de temps que no para d’anar i venir, jo ja porto molts anys donant tombs al mateix cercle, i avui, per anar a l’aeroport, no coneixia ni les carreteres…«Mare, potser que t’espavilis… i , com a mínim, per què no visites les teves amistats?»

 

Qui sap si li faré cas, o continuaré amb les meves manies de cargol bover ben abrigadet dins la meva closca…

 

I parlant d’amistats… vull enllaçar aquest Gran Dia amb el meu fill, amb un post d’una companya de xarxa del bloc.cat, http://angelina.bloc.cat/ El cap als núvols… que en el seu últim escrit parla de les «Amigues». Bon tema. Senzill i complicat alhora. Ella parla d’una conferencia concreta i d’un estil d’amigues.  

És un tema per a reflexionar-hi. En continuaré parlant.

 

El cabàs de la fantasia

Peronatges de fantasia Grocdefoc

 

Des de dalt del turó m’imagino mons que no existeixen… o potser sí que existeixen però no els veig de manera tan reals com puc percebre el món material. Només els puc entreveure amb els ulls de la imaginació, i m’imagino tot allò que no puc veure però que per alguna raó es visualitza en el meu cervell i per això dic que m’imagino mons que en realitat no existeixen.

Però, què és el que en realitat m’imagino?   Mentre escric aquestes línies em venen a la memòria un reguitzell de personatges que m’he inventat però que, o per falta d’art o per manca de voluntat, els he deixat anar, i tal com me’ls vaig inventar he deixat que s’esfumessin com les boires que apareixen en el meu jardí i que s’evaporen tan bon punt surt el sol del migdia.

M’agrada combinar paraules, el meu propi nom (o pseudònim) que faig servir en aquest mateix blog, és una unió de paraules: groc i foc.  Els meus protagonistes també tenen noms curiosos: amb les paraules cruspir i grill, em vaig imaginar un personatge al qual vaig anomenar El Cruspigrills.   Amb els mots empassar i ànsies, vaig batejar a un altre personatge com l’Empassànsies.  Amb devorar i cries, El Devoracries;  i així uns quants més que tinc com si fossin una col·lecció de ninots de paper, o de fusta, o de tinta, en el meu cabàs de la fantasia.

Fa temps que vaig perdre el fil de totes aquestes històries començades i deixades anar… me’ls veia a tots plegats trobant-se, per un atzar al qual jo li havia de posar els fils i fer-lo bellugar… Ho vaig aconseguir durant un temps, però de cop i volta me’n vaig oblidar.De tant en tant, quan em desperto, me’ls trobo arraulits als peus del llit, contemplant-me, molt callats i quiets perquè jo mateixa els he condemnat al silenci, a la inacció. Em miren com si em demanessin que els tornés a fer viure, que m’inventi històries per tal de poder tornar a reviure en un món mig de fantasia i mig de realitat.   No en sé prou, o no tinc prou voluntat per centrar-me en ells i fer d’ells un reflex de tants altres personatges reals que em recorden a ells.

 

Recuperar amics

Paisatge-Grocdefoc

Sorpresa! De sobte, i després de més de 20 anys, apareix un amic amb el qual, al cap de cinc minuts, tinc la sensació de que el temps no ha passat (bé, el temps sí que ha passat, me’l miro i intento recordar el seu rostre de fa més de 20 anys, i sí, ha canviat, una mica com el meu, però, en el fons, tant ell com jo som els mateixos, perquè encara podem extraure entre les nostres converses el mateix rerefons d’antany d’una determinada manera de ser. En definitiva, no hem canviat tant com ens semblava.

 

 A part d’haver-nos fet més grans, de tenir la vida més o menys del tot encarrilada, els fills grans, independents, ara tornem a tenir la nostra vida per a nosaltres sols, ja fa uns anys que ens dediquem de nou a les nostres aficions tot i que encara treballem i el nostre treball ens absorbeixen en gran part, però constato que seguim conreant somnis creatius, il·lusions que ens donen vitalitat, ànims per continuar i una mena de fe que no sé explicar del tot, malgrat el desencant que ambdós hem pogut experimentar per moltes i diverses raons al llarg d’aquests últims anys. 
 
Encara no som grans, podríem ser iaios però encara no ho som, podríem estar malalts com molts dels nostres coneguts, amics o parents, però no ho estem; podríem ser gent que es deixa vèncer i la desil·lusió fer-nos perdre les ganes de continuar creient que les coses no poden anar pitjor, però no ens deixarem vèncer, sinó que continuem realitzant, cadascú a la seva manera, el que ens ha tocat de la millor manera que sabem i d’altres coses potser molt més interessants.  Aquest retrobat amic m’ha regalat un conte, un petit i preciós conte, perquè en el meu ambient, entre els amics que no passa el temps, ens regalem contes com quan érem petits, perquè encara continuem aprenent a viure a través de les narracions i conclusions de la fantasia-real i de la creativitat personal.   I em regala un conte titulat "L’arbre de la felicitat". 
 
Després de tants anys, avui ha vingut a casa meva per primera vegada -perquè jo en aquests últims anys he canviat tantes vegades de casa que ja no sabia on vivia-, i s’ha trobat que al bell mig del jardí, hi viu un arbre real, un pi alt, esvelt, clamant cada dia per fer-se més alt i més esvelt, i jo recordo el conte i em miro l’arbre… i… 
 
"Sí amic, el teu desig de que jo tingués un arbre de la felicitat, s’ha fet realitat perquè des de sempre he cregut en contes i durant la meva vida he anat a la recerca d’allò que per a mi és la felicitat.  Jo ja tinc al meu jardí l’arbre de la felicitat, però ara, amb la consciència de tot el que diu el teu conte, el meu pi encara és més alt i més esvelt … i segur que sempre pensaré amb tu i en el teu conte, cada vegada que alci el cap al cel i vegi el pi del meu jardí. 

Hi ha dissabtes i diumenges que no són de glòria

Egipte

http://www.tipete.com/userpost/imagenes/desde-las-arenas-de-egipto-imagenes-gratis

(Què passa a Egipte?)

Hi ha dissabtes que no són de glòria… ni diumenges, si no que passen per ser dies, d’aquells dies condemnats a l’oblit amb una immediatesa que fa esgarrifar, i només condemnats a l’oblit, no perquè no tinguin importància, sinó perquè l’horror que representen fa d’ells dies condemnats a un oblit necessari, només per mor a la supervivència.

Hi ha dissabtes en la història dels dissabtes (i en la dels diumenges) en què més valdria no haver-se aixecat del llit, no haver trepitjat els carrers, no haver-se perdut en els mercats, no haver entrat en algun bar o cafeteria ni haver demanat un cafè amb llet amb un croissant. Més valia no haver-se entestat en trobar en l’ambient de la ciutat aquella atmosfera especial dels dissabtes i diumenges. Perquè el cert d’un dissabte que pot passar per un dia qualsevol és que ni els decorats, ni els sorolls o sons, ni res del que hom pot agafar amb les mans o llepar amb la llengua o ensumar amb el seu narius punxegut o xato de mena, és un ambient crispat, un ambient amb gust altra cop de fums i espetecs, de boques obertes i crits ofegats, de trets i de bombes que poden explotar al bell mig del pati de casa nostra.

Ni l’esperit humà més elevat pot quedar aliè a un d’aquests dies en que tota la indignitat d’un règim surt a la llum, mentre escolta altra vegada amb horror, com aquest mateix horror s’estén de nou per les planures de somni, per les valls de palmeres, pels deserts de foc, per ciutats on la vida i la mort són eternes.

I tot, perquè encara existeix una raça concreta d’infrahumans elevats a la màxima potència, que des de sempre s’han entestat en ser amos i senyors dels altres, com si els altres no tinguéssim els mateixos drets a viure i morir seguint el curs natural de la vida. I aquest altres éssers condemnats a l’extermini, últimament ens entestem en aixecar el cap del terra i clamar als núvols per una millor vida, per una llibertat que sigui digna de tots.

Vivint un d’aquests caps de setmana que no són de glòria, i llegint notícies desbordants, un altre pensament que m’ha vingut al cap és "crec que els núvols actuals es diuen Internet".