Des de dalt del turó m’imagino mons que no existeixen… o potser sí que existeixen però no els veig de manera tan reals com puc percebre el món material. Només els puc entreveure amb els ulls de la imaginació, i m’imagino tot allò que no puc veure però que per alguna raó es visualitza en el meu cervell i per això dic que m’imagino mons que en realitat no existeixen.

Però, què és el que en realitat m’imagino?   Mentre escric aquestes línies em venen a la memòria un reguitzell de personatges que m’he inventat però que, o per falta d’art o per manca de voluntat, els he deixat anar, i tal com me’ls vaig inventar he deixat que s’esfumessin com les boires que apareixen en el meu jardí i que s’evaporen tan bon punt surt el sol del migdia.

M’agrada combinar paraules, el meu propi nom (o pseudònim) que faig servir en aquest mateix blog, és una unió de paraules: groc i foc.  Els meus protagonistes també tenen noms curiosos: amb les paraules cruspir i grill, em vaig imaginar un personatge al qual vaig anomenar El Cruspigrills.   Amb els mots empassar i ànsies, vaig batejar a un altre personatge com l’Empassànsies.  Amb devorar i cries, El Devoracries;  i així uns quants més que tinc com si fossin una col·lecció de ninots de paper, o de fusta, o de tinta, en el meu cabàs de la fantasia.

Fa temps que vaig perdre el fil de totes aquestes històries començades i deixades anar… me’ls veia a tots plegats trobant-se, per un atzar al qual jo li havia de posar els fils i fer-lo bellugar… Ho vaig aconseguir durant un temps, però de cop i volta me’n vaig oblidar.De tant en tant, quan em desperto, me’ls trobo arraulits als peus del llit, contemplant-me, molt callats i quiets perquè jo mateixa els he condemnat al silenci, a la inacció. Em miren com si em demanessin que els tornés a fer viure, que m’inventi històries per tal de poder tornar a reviure en un món mig de fantasia i mig de realitat.   No en sé prou, o no tinc prou voluntat per centrar-me en ells i fer d’ells un reflex de tants altres personatges reals que em recorden a ells.

Tweet

Sorpresa! De sobte, i després de més de 20 anys, apareix un amic amb el qual, al cap de cinc minuts, tinc la sensació de que el temps no ha passat (bé, el temps sí que ha passat, me’l miro i intento recordar el seu rostre de fa més de 20 anys, i sí, ha canviat, una mica com el meu, però, en el fons, tant ell com jo som els mateixos, perquè encara podem extraure entre les nostres converses el mateix rerefons d’antany d’una determinada manera de ser. En definitiva, no hem canviat tant com ens semblava.

Tweet

http://www.tipete.com/userpost/imagenes/desde-las-arenas-de-egipto-imagenes-gratis

(Què passa a Egipte?)

Hi ha dissabtes que no són de glòria… ni diumenges, si no que passen per ser dies, d’aquells dies condemnats a l’oblit amb una immediatesa que fa esgarrifar, i només condemnats a l’oblit, no perquè no tinguin importància, sinó perquè l’horror que representen fa d’ells dies condemnats a un oblit necessari, només per mor a la supervivència.

Hi ha dissabtes en la història dels dissabtes (i en la dels diumenges) en què més valdria no haver-se aixecat del llit, no haver trepitjat els carrers, no haver-se perdut en els mercats, no haver entrat en algun bar o cafeteria ni haver demanat un cafè amb llet amb un croissant. Més valia no haver-se entestat en trobar en l’ambient de la ciutat aquella atmosfera especial dels dissabtes i diumenges. Perquè el cert d’un dissabte que pot passar per un dia qualsevol és que ni els decorats, ni els sorolls o sons, ni res del que hom pot agafar amb les mans o llepar amb la llengua o ensumar amb el seu narius punxegut o xato de mena, és un ambient crispat, un ambient amb gust altra cop de fums i espetecs, de boques obertes i crits ofegats, de trets i de bombes que poden explotar al bell mig del pati de casa nostra.

Ni l’esperit humà més elevat pot quedar aliè a un d’aquests dies en que tota la indignitat d’un règim surt a la llum, mentre escolta altra vegada amb horror, com aquest mateix horror s’estén de nou per les planures de somni, per les valls de palmeres, pels deserts de foc, per ciutats on la vida i la mort són eternes.

I tot, perquè encara existeix una raça concreta d’infrahumans elevats a la màxima potència, que des de sempre s’han entestat en ser amos i senyors dels altres, com si els altres no tinguéssim els mateixos drets a viure i morir seguint el curs natural de la vida. I aquest altres éssers condemnats a l’extermini, últimament ens entestem en aixecar el cap del terra i clamar als núvols per una millor vida, per una llibertat que sigui digna de tots.

Vivint un d’aquests caps de setmana que no són de glòria, i llegint notícies desbordants, un altre pensament que m’ha vingut al cap és "crec que els núvols actuals es diuen Internet".

Tweet