Bones Festes?

Otos-Alacant-MPilarMartinezHerrero2010

He tornat a caure en el mateix… he abandonat el bloc per un dia, per uns dies, per uns mesos… perquè -al meu entorn com a l’entorn de molts altres com jo- la troca s’embolica que fa fort i jo ja no sé què pensar de tot plegat.

Al final, un decideix tornar a fer la seva… i, mentrestant, serà molt que m’agafin sense confessar, aleshores hauré de confessar el que ni sé què confessaria ara. Tot se’m torna de color de foc, que és igual a dir que el meu entorn es torna calent pel que fa a sospites i males intencions. No hi ha ningú que no en surti malparat. Ningú a qui no l’hagin enganyat d’una manera o altra. Ningú que no s’hagi venut l’ànima al diable.

I l’ètica? Què és l’ètica? On és l’ètica? Què vol dir ètica? Algú hi creu en l’ètica? Escric per als qui són com jo, i jo sóc com aquells als qui no els deixen respirar, els trepitgen els peus, els espessiguen, els hi fan la traveta, se’ls en mofen fins i tot de la manera que parlen o com van vestits, se’ls rifen el pa i la supervivència. Un no pot ser original, ni pensar per ell mateix, perquè així és com ens escapem dels sarrons dels qui volen manar als qui ells creuen que som bestiar.

Amb la boca de pinyó fent grinyols d’esmolet, amb barretina estripada i una flauta de canya, passejo pels carrers i algú em crida “cagamandúrries” i tots els altres se m’enfilen com feristeles emprenyades. I jo em torno ruc i porc i començo a fotre bots, i em quedo al carrer i sóc un sensesostre,i aleshores tinc gana i set, i fred.  -Com puc celebrar el Nadal si penso en tants que, això que ho dic com si me’n fotés, ho viuen de veritat?

El nostre planeta és preciós, és una bola de colors, de vapors, de vida que va a la seva i no té res a veure amb les nostres folles visions i malèvoles intencions -quotidianes dissorts-. I alhora, la Terra és una bola de femta, fa pudor per tots costats per més perfums que per Nadal ens puguem regalar els uns als altres. Jo no en regalo mai, de perfum, ni vull que me’n regalin. No sigui que algú s’enamori de la meva falsària olor i no de mi mateixa.

Jo no tinc pretensions però tinc aquest bloc on l’hi vaig deixant la meva pròpia empremta… “I això no és tenir pretensions?” -algú que em coneix bé em pregunta i em tira per la cara:  “-Per què ho fas? -per què escrius?” ijo li contesto “No t’amoïnis home, que per la manera com penso ningú em llegeix”.



Big Bang Valona

 

En pensar el títol a tot el viscut el passat diumenge, he cregut que el millor seria “Big Bang Valona”, i així ho he fet.

L’hagués pogut titular “Un dia a Bellprat”, o “Una jornada a l’Anoia”, o “La cinquena Fira del Llibre a Bellprat”…, perquè d’aquesta manera, els possibles lectors d’aquest article, es podrien situar molt millor dins el context del que s’espera d’un dia transcorregut enmig d’un poble anomenat Bellprat (situat a un del extrems de la comarca de l’Anoia, mesclats els seus paisatges amb els de la Conca de Barberà), durant la seva peculiar 5ena. “Fira del Llibre”.

He de confessar que mig en van arrossegar a Bellprat -no m’hi vaig poder resistir perquè anava amb molt bona companyia-, i em vaig deixar endur sense saber ben bé què hi trobaria. I ja abans d’arribar al poble, vam veure que en alguns camps s’hi conreaven lletres. Els tractors hi havien deixat una estela de sembra de llibres, com si fossin cols o enciams.  Una mica més enllà, en un altre camp molt ben llaurat, s’hi veia un gran llit, amb la seva tauleta, una butaca i un llum de peu, amb llibres per damunt del llit i tauleta que a mi em provocà la impressió d’haver arribat a un poble de gegants en el què el que més agrada és llegir. Un muntatge original, creatiu i estimulant. I jo que penso no hi ha com llegir molt per esdevenir un gegant. Si abans d’arribar-hi ja em trobo amb cols literàries, què trobaré dins del poble?

La naturalesa relaxant, bella, tan bella com preciosa i no em fa res dir-ho així, tot evocant la idea clàssica i bucòlica d’altres temps no tan llunyans. Pedres antigues i idees noves. Cercar història i cultura sempre. Art, lletres, relats, contes, il·lustracions, punts de llibres, ex-libris, llibres de vell i llibres de nou…, la parada dedicada als 50 anys de Cavall Fort i l’espai dedicat al Petit Príncep traduït a tantíssimes llengües… Quina troballa!  Carrers guardant sorpreses amb els seus estímuls visuals i mentals. Muntatges plàstics. No m’estendré explicant què hi vaig trobar en alguns jardinets i entrades de cases particulars que s’han anat sumant amb els seus muntatges artístics al voltant dels llibres, i per iniciativa de l’Associació dels Amics de Bellprat. Cal anar-hi i veure-ho.

-Per què, doncs, aquest títol “Big Bang Valona“?  Potser perquè a mi, des de sempre, la música i els músics, em tenen el cor robat.

En aquesta mena d’esdeveniments sempre hi coexisteix la música, que té un paper molt important per cohesionar la festa popular i tradicional. Només d’arribada, em deixo endur per la Coral Claror dins l’Església de Sant Salvador (necessitava deixar enrere el soroll del tràfec de les autopistes i de l’ambient formiguer de la costa, on visc una mica a contracor perquè quasi sempre somio paisatges molt més tranquils), i per poder voltar molt més asserenada per les parades de llibres de vell i de nou, amb el fons musical del que em semblà una fanfàrria que de segur anava dibuixant una cercavila pels carrers i que de segur també varen fer ballar a petits i grans. En aquesta ocasió només podia sentir la música, no veia al grup musical.

La meva aparent i absurda mania de quedar-me a casa com una persona quasi en total clausura, fa que moltes de les funcions, manifestacions i expressions artístiques que viuen dins meu, me les hagi perdut per l’ànsia de quietud i silenci. Suposo que per això no coneixia a la Big Bang Valona. I de sobte se m’aparegueren. Allí hi eren tots, com si fossin els personatges sorgits dels meus propis contes que, qui sap si algun dia els acabaré d’enllestir. I allà que se m’havien aparegut, un al costat de l’altre, cadascun amb el seu instrument musical concret i característic i amb una indumentària estrafolària que a mi em recordaren i em feren veure al pirata, el morisc, la flor, la fada, l’arlequí, la libèl·lula, el trobador… la poetessa. I cadascun d’ells, un mestre en la seva música i amb les seves paraules. Bona música, bon humor, moviment i color, originals i dinàmics. Poetes de la música, amb poetessa inclosa per reblar el clau, millor dir l’encant.

Dins del record, tot fent memòria i esprement la imaginació, se’m presenta el passat inalterable però no del tot conegut i moltes vegades tergiversat (com el castell que existeix en alguna muntanya propera, en ruïnes);  i se’m barreja amb el present fugaç, estrany, vertiginós, com si haguéssim aconseguit fer realitat una utopia somiada en altres temps (amb Els Segadors com a última peça de la Coral que ens fa tocar de nou de peus en terra), i tot com un impuls de certitud cap a un futur incert, atemoridor i esperançador alhora, perquè conté part del desconegut que ens angoixa i alhora ens empeny a voler-lo millor que el present. I sento com la utopia es multiplica o ramifica, s’estén per les valls i les muntanyes, pels mars i oceans… fins a esdevenir en una idea, una sensació que experimento molt forta en qualsevol racó d’aquest poble, i em trobo de nou entre llibres, i amb una invocació als déus de les Arts que em surt de molt endins:

Que Bellprat pugui continuar per molt de temps amb el seu amor pels llibres, i que poetes, músics i música com els de la Big Bang Valona, no ens manquin mai en aquest país!

Em vaig perdre alguns parlaments i tertúlies literàries… espero tornar-hi l’any que ve.



Dalt del turó em distrec

"Suor"

Em distrec. Em distrec mentre va passant una tarda greixosa. Només per un instant l’aigua ens deixa molls i, a continuació, l’escalfor de l’aire i la humitat ambient torna a enllardissar els cossos i les hores. Em distrec del meu desig de concentració. Ja fa dies que em passa el mateix. Entre calors llefiscoses i notícies encara més fastigoses em vaig distraient del paisatge intern. I em vaig perdent entre forats negres que ens van xuclant un a un, o com si fóssim ramats de bens caiem a plom, o com estols d’ocells despistats que cauen per un precipici sense possibilitats de reemprendre el vol ascendent. Tot cau. Tots caiem. I jo, em distrec.



Falses construccions

Ja m’agradaria, ja, que l’estri que faig servir per escriure fos una vareta de prestidigitador i que amb l’ajuda d’un barret de copa alta aconseguís treure  conills en forma de lletres i altres realitats disfressades d’il·lusions. Però ni sóc mag, ni tinc copalta ni vareta de director amb què poder il·luminar les tenebres d’una nit eterna que com una serp que es recargola, ella també es cargola al voltant de les històries. I les històries, per als qui no tenen orelles, vénen a ser com aquella saviesa orientada a despistar als caminants del seu veritable destí. Només els ulls avui compten, i qui no té ulls, va ben servit.

Em vénen a la memòria molts dies i moltes nits. I la lluentor de moltes estrelles enganxades al cel amb goma d’enganxar barata, com aquella que al cap d’un poc temps es desenganxa. I en vénen a la memòria els ulls dels gats que mai no he tingut, els de les sargantanes disfressades d’escarabats, els dels escarabats disfressats de formigues imitadores, els dels imitadors frustrats, perquè no hi ha com ser la primera gota en tot. La primera gota de pluja, la primera gota d’orina vençuda, la primera gota de sang abans de convertir-se en un malaguanyat estany o en un pantà miserable. Venir a la memòria és repetir la història. I les estrelles desenganxades es tornen a enganxar en un cel brut de goma d’enganxar. I la memòria et gasta males passades i ja no saps si el que recordes succeí de debò o t’has inventat la continuació del que pogué haver estat i no va ser. Però el pitjor és el camí que encara no s’ha fet i que es veu tant boirós com un cel brut de goma d’enganxar barata.

Certes construccions fan ferum i s’ensorren, no cal cap daltabaix, cap terratrèmol, cap tsunami. Són tan descomunals com els esperits gegants que no caben en cap cabina, tot i que hagi estat feta a la seva mida. I per a sobreviure ells, els altres hem de quedar fora de joc i, per més segles que passin, mai no s’entendrà perquè existeixen esperits gegants que fan més nosa que servei a les comunitats dels pobles.

Si jo fos prestidigitador, faria que totes les construccions fessin olor a flors perfumades, o a caramel cremat, o a llet merengada, o a xocolata espessa, o a colònia de lavanda, no pas amb el regust de fel infecta o a gust agre que tan agrada als carronyers ronyosos. Les construccions s’aguantarien dempeus pels segles dels segles. I no hi hauria heures capaces de canviar la seva ubicació, ni cruels lleons als jardins, ni pedres sobre pedres, ni aigües estancades, ni gossos esverats, ni  veïns escandalosos, ni roses per terra.

Si jo fos constructor… no hi haurien cases sobre la terra. Només boscos poblats,  camins de flors i enfiladisses cantaires. Però no sóc res de tot això, i per no ser res, ni tan sols puc ser un paper en blanc, ni un bocí de pa, ni un angelet del pessebre. Tot ho he vist caminant sense caminar, i ara que escric asseguda en un banc de pedra m’imagino que vaig volant damunt d’un nuvolet de primavera. I per això escric avui així.

I la primavera té veu, i la veu de la primavera fa construccions magistrals dibuixant-se amb un matís ataronjat damunt d’un paisatge negre. Qui pogués ser flaire d’estiu, o color de tardor en un mocador de seda i així caminaria jo, amb el mocador de seda al coll i un barret de color d’ametlla, i no em deixaria les botes ni la motxilla verdes. Adéu camins asfaltats!

Construccions. I dins les construccions boletes, bales de colors i caramels de sabors de tota mena, sobretot, de menta. I hi entraríem de puntetes, per no fer soroll i no despertar a les cucaferes que dormen el son dels justos i abandonats éssers de les nits d’estiu dins dels somnis dels més grans, quan ja la vida se’ls envà i només poden imaginar-se al galop d’un drac blanc o, tot navegant, anar a coll-i-be d’una sirena. I tot són somnis que se’n van, com la vida, gota a gota, de la primera a l’última, com l’àvia de 105 anys que es va morir de velleta.

I ànimes bessones sorgides de l’aigua em cantaran salms i em voldran fer creure que les muntanyes són de sucre i el foc només una taca de color groc damunt d’una tela firmada pel millor, per algun excel·lent estafador.  I si l’ànima no es ven, ens vendrem la poca intel·ligència, malgastant el temps que tenim en dedicar-lo a espionatges que ens distrauran de tot allò que té realment importància. I jo, per seguir la meva dèria, m’imagino la importància portant collaret de perles i als espies com éssers obtusos i malcarats.  Les perles, quan cauen pel terra, s’escapen del coll castigat i s’escampen sota els peus dels malcarats que corren a enxampar-les, per tornar-se-les a vendre.

Vull mantenir el cim ben alt, per tal de no aconseguir arribar-hi mai. Ja sé que és una ximpleria parlar del que un no sap. Però, mireu, el que sí sé es que porto dins tantes mentires com castells de debò porten les històries de cavalleria. I em sento bullir el cos, la sang, les idees i se m’escapa el temps, i no dic el que voldria dir per culpa d’anar enfaixada fins a les orelles.   Saber què s’hauria de fer i no fer-ho… per tants interessos creats… En moltes ocasions no tenim dret a fer-nos passar per éssers humans.

Caminar enrere i a la deriva

Crancs

Des de dalt del turó sento la tarda esventegada, els ocells captivats per la velocitat, els verds apagats per una sequera que avança, i les tardes succeeixen els matins d’una manera trafegadora.  Sembla que res vagi enrere. Voldria ser més conscient de tot el que està passant, però només em tinc a mi per sobreviure i em sento anar a la deriva; no em basten les explicacions per tal que comprengui el fracàs, de nou, de tots plegats. I aquí li interessarà, tot això que dic des d’un extrem del món? i em dic que llençar els pensaments  a l’espai és com entrar en la mar i esquitxar l’aire amb el grapat d’aigua que hi cap a les mans. Sí, esquitxos i mots venen a ser el mateix, la mar el diccionari universal i els esquitxos les nostres pròpies paraules, minses, descolorides, cansades i velles, esgotades d’estirar les llengües, d’aguantar o entomar noves revenges que dormien un son profund i alhora lleuger.

Diuen que els crancs caminen de costat i i que els de la mar tenen dues potetes en forma de rem…

Nosaltres, els éssers humans, qui sap si som els únics que caminem enrere i a la deriva.

Nota: Cenefa confeccionada amb imatges predisseyades

Foc (de debò) al Parc Natural del Foix

Foc al Parc Natural del Foix_2012

De dissabte en dissabte i, entremig, els dies de la setmana en què el gran ensurt ha existit en forma de foc, de fum, d’impotència, de ràbia…, els pensaments que van molt veloços, massa, perquè ja no se sap que es pensa ni que se sent. Hom (com jo, no pas els professionals que sí saben com actuar i reaccionar) no sap com actuar ni què dir, ni per on començar.  Després d’hores vetllant el cel i les muntanyes, després de no haver estat afectats directament pel foc del Parc Natural del Foix, m’he palplantat enmig de la casa, enmig dels meus quadres, dels llibres, dels meus records, dels papers i documents, de tot el que forma part d’un dia a dia de la meva vida des de fa molts anys… I la pregunta clau sorgeix (que no vol dir que no me l’hagi plantejat en altres ocasions, però mai com aquesta vegada en què el foc va ser tan a  prop, tan verídic, tan a tocar d’ànima)…  Per què estic tan unida a totes aquestes andròmines? Si hagués existit la real necessitat de sortir corrents de casa (com els hi va passar als veïns de la urbanització Les Palmeres de Canyelles), què m’hagués endut? O, sorgeix aquella pregunta tan estúpida (o no tan estúpida), què t’enduries a una illa deserta? A part dels documents (que són els que ens donen identitat en un món d’identitats dubtoses), com emportar-se els veritables objectes identificatius que són quadres pintats pels avantpassats, per amics, per un mateix…, les capses i capses de fotografies i altres records que són referència de moments en la història de la família, o els projectes plàstics, apunts de tota mena…, com salvar-los d’una destrucció inevitable? Tot no hi cap en un cotxe utilitari.   Quan el perill havia passat i els ànims tornaven a tranquil·litzar-se, una vegada més em repetia que viure Dalt del turó és un privilegi, sí, però només ho és si els qui hi vivim aconseguim ser persones conscients del lloc on som. La naturalesa té les seves lleis.

Fa dies que em volta pel cap la idea o la mania de “buidar-se” de tot… i, tot d’una, el foc que avança per fer desaparèixer boscos i ves a saber què més… no hi ha coincidències ni casualitats… El dia 4 publico la meva pintura “Jugant amb foc” i el dia 12 el foc a l’horitzó ens posa en alerta… Qui sap si l’ambient calorós, els boscos bruts, la sequera mental que ens afecta…, no seran prous elements per fer esclatar els focs de Sant Joan abans d’hora i fora dels límits segurs que la naturalesa i tots plegats necessitem per viure.