Category Archives: General

Pena i alegria taronja

Posted on by grocdefoc
1

Les penes fan mal. I el dolor de la pena es gronxa com si fos part de les flors d’un arbre d’hivern. I així queda dit, l’arbre i les flors. I el passeig fins a les trompetes barroques abandonades a l’espigó dels àngels caiguts. Els anomeno àngels i caiguts perquè me’ls imagino caient del cel amb les seves trompetes enlluernadores. Davant, la mar. Aquesta mar de vellut blau turquesa, o indi, o ultramar, o d’un blau tan concret que no puc saber el seu nom i se’m barreja amb un verd ampolla, amb el verd més profund. I tot perquè la pena s’ha creuat amb nosaltres i es quedà desperta, escoltant-nos, bolcant el seu temps en el nostre, sabent més de nosaltres que nosaltres mateixes podem saber del que ens passa, des de que el nostre temps va començar a córrer com un conill blanc.  -Era blanc el conill d’Alicia, en aquell país imaginat com el País de les Meravelles?  -O era un conill de color pastel, ensucrat, amb trossets d’ametlla enganxada al llom, fet com si fos el caprici confiter d’un pastisser? El mateix pastisser que va fer aquell pastís d’on van tallar un tros molt petit i el van deixar al mig d’un platet de cristall quadrat…, i que, alhora, el van deixar, com si fos un petit tresor, davant la meva infusió de mitja tarda.

La pena fa mal perquè és pena. Si fos alegria seria com una Patum ben ballada, perquè la festa segueix, i als lloc on la gent es mira  als ulls, sempre hi ha colles que es mouen al compàs d’un vent i d’un temps folklòric.

Pena i alegria taronja, amb aroma de xocolata rallada a l’ambient, i tot plegat per reunir-nos dos éssers amb gustos diferents i alhora molt semblants. Distinta edat, distint temps. Jo sóc la més gran, així em sento quan miro la mar i la noto vella. Tan vella com el mateix temps que noto passar. Molt més que jo, perquè «jo encara no sóc vella» -això és el que m’ha dit aquest altre ésser que és molt més jove que jo i encara té molt de camí per caminar, molt més camí…- I m’ho va dir mentre parlàvem de tot una mica mentre intentàvem que els nostres pensaments confluïssin en un de sol. Difícil però no impossible.

I parlar… amb d’altres humans que anem descobrint entre olors a mercats, a botigues de roba, a basars d’enganyifes orientals, a nens cridant i que se’n van volant com si fossin globus de colors, a bicicletes vaporoses escalant muntanyes perquè la tarda ja s’ha fet fosca i ja no es poden contemplar els espectaculars núvols d’un cel moltonejat.

Demà, en aquest poble, qui sap si llegiran poemes, tal com s’anuncia en un paperet clavat a la porta de la cafeteria; el que és segur és que jo estaré dormint i somiant amb les trompetes marines encarades a una mar turquesa i tan india i tan verda com els ulls nous d’aquest ésser jove que sent el seu regne d’aigües argentades sota els seus peus, entre els seus braços, mentre contempla núvols i es pregunta pels seus noms i ho fotografia tot, perquè tot és bellesa que se’ns escapa como els núvols. Sí, els núvols tenen noms i els seuks noms són com contes per a nens.

Dies Tèrbols

Posted on by grocdefoc
1

Des de dalt del turó intento centrar-me en el dia d’avui. Dissabte. El cel és blau i el sol ens acompanyarà bona part del dia. Això diuen. I millor així, perquè avui han de venir uns amics a passar el dia en aquest indret allunyat de les ciutats.  Penso que hauran de pujar la carretera perillosa que em separa de la civilització rabiosa. Aquí dalt, si hom fa cas del silenci, es diria que no existeix pas res del que fa infeliç a l’ésser humà. Però estic segura de que només és una fal·làcia, un error dels sentits. Si poguéssim veure i escoltar les històries de cada casa silenciosa d’aquest indret, de segur que ens adonaríem de que en cada família existeix un drama, una tragèdia, i…, com no ha de ser?, també moments de felicitat, de viure projectes engrescadors, plantejaments d’il·lusions, com ara començar uns estudis, trobar una nova feina, sentir-se enamorats, planejar un viatge, participar en alguna obra artística, ésser voluntari d’algun utòpic somni… Però deixem en pau a les famílies, cadascuna en la seva intimitat i no juguem ni a endevinar el que no tenim dret a tafanejar. De totes maneres, tot i la meva vida solitària, encara parlo amb molta gent, i vaig percebent una ràbia continguda, un desànim generalitzat, i més augmentaria si hom tingués memòria. Si realment heretéssim els pensaments, les accions i les conquestes, i haguéssim sabut mantenir el que els nostres avantpassats amb suor i llàgrimes, dolor i mort van aconseguir… potser sentiríem tanta frustració, tanta vergonya, que és millor no tenir memòria per poder continuar sobrevivint en una vida gris, mediocre, mancada de dignitat en molts aspectes.  Si la intel·ligència és sinònim de saber anihilar als semblants… vull continuar essent una estúpida, una idiota i, aleshores em dic que voldria perdre la memòria de tot el que sé, de tot el que he llegit, de tot el que m’han explicat, de tot el que he intuït. Però això també és un error de la voluntat dels meus sentits, una cosa és el que hom vol i l’altra el que el seu propi cervell l’hi permet, ni amb el propi cervell la llibertat és certa. Només una malaltia física -i no volguda- em podria fer perdre la memòria.

Haig de continuar, doncs, entre una realitat decadent i una utopia de mons millors que, dia que passa, se m’escapa molt més de creure possible, ja que la sola idea se’m desfà entre els dits, s’esmicola com un terròs de terra, com una mica de neu que entre les meves mans es va convertint en gotes d’aigua. S’allunya de mi i es va perdent en un infinit de temps i boires.

Sí, el dia d’avui m’agrada, malgrat els meus pensaments amb reflexions tràgiques inclosas, les quals intentaré oblidar per poder rebre amb un somrís de Giocondes, als amics que no tenen cap culpa del meu esbalaïment mental.

La Mort i l’Àngel

Posted on by grocdefoc
6

Ahir, la senyora Mort em va provar. Però, ja va comprovar que encara no era la meva hora. Una provatura, si fa no fa, de la meva resistència física, emocional, el grau de la meva por, de la meva esperança per voler viure una mica més. No em va provar a mi sola, sé que ahir -com cada dia- va ser dia d’accidents. Després de molts i molts dies sense ploure, les carreteres són una trampa mortal, per més que hom s’hi enfronti amb valentia i entri en elles amb plena consciència de la pluja i de la velocitat a la qual ens aconsellen anar. Per més cura que se’n tingui, de vegades no n’hi ha prou. I plataplaf! per uns instants vaig pensar ja sóc morta. Però no, després del xoc enmig de l’obscur de l’hora, dels primers sorollets somorts d’estranys cruixits i de la primera visió d’unes llargues branques d’arbres bellugant i espolsant damunt dels motors fumejants una pluja fina i assassina… jo, amb el nas enganxat a l’airbag, les mans soldades al volant i sense les ulleres de miop perquè m’havien saltat, vaig tornar a pensar, jo no m’he mort… però… i els altres?

Encara ignoro perquè el meu cotxe va patinar i se’n va anar a l’altra via amb la mala sort que venia una furgoneta amb un home i un noi plens de plans i de feines per fer. Pujaven la carretera tranquil·lament, i jo la baixava encara més tranquil·lament, no tenia cap presa, era conscient del mal temps que feia, però tot i amb això… els vaig envestir.

Tampoc no era l’hora de la mort ni de prendre mal per a ells, suposo que els hi va passar igual que a mi, un bon ensurt i un pensar I ara què? Què ha passat?

Abans de sortir del cotxe algú em va preguntar Com està? S’ha fet mal? i quan em va veure, es va dirigir tot seguit a la furgoneta per preguntar el mateix. Anava prement les tecles d’un mòbil i ja estava donant informació de tot plegat.

Aquests personatges que apareixen en les escenes sobtades del teatre de la vida i que sense cap interès ni un, es preocupen pels altres i fins i tot truquen amb els seus mòbils a la policia, a l’ambulància si cal, als bombers si són necessaris, se’ls solen anomenar àngels. Jo sé que no ho són, però també sé que en la nostra essència humana existeix una part divina, jo ho vull creure així i que en algunes ocasions a tots ens passa, que per més deshumanitzats que ens comportem en altres circumstàncies, sempre existeix el moment en fer cas a aquesta part més noble, més propera a la perfecció que tots duem dins.

Em pregunto Qui deu ser aquella persona? Recordo que li vaig donar les gràcies. Però ara, quan ja ha passat tot, quan tots ens hem pogut mirar les cares, quan hem comprovat que ens hem quedat sense els nostres vehicles, quan els nervis han afluixat… a mi, a soles a casa, em venen les llàgrimes, dono gràcies a la senyora Mort per haver-se estat molt quieta darrere d’un arbre… gaudint de l’espectacle.   L’únic que voldria seria abraçar a aquell senyor que ens va auxiliar de primer moment… per a tornar-li a donar les gràcies.

Els genolls

Posted on by grocdefoc
1

Dibuix – M.Pilar Martínez Herrero – Gener 2012

Mentre escolto una música vinguda de lluny, penso en el temps. En el temps ple d’altres temps i d’altres músiques. Immersa en l’anar i venir superficial de cada dia, intento abstreure’m per uns instants i vull pensar que no sóc aquí, sinó que camino per camins i dreceres cobertes de molsa i d’humitats matinals. I tanco els ulls i em dic que visc en una terra fèrtil però condemnada a l’extinció. Que visc entre àngels que prefereixen ésser dimonis enganyats per l’actualitat. I em dic que ja està passat de moda mencionar els àngels i els diables, però aquests em surten a cada pas que dono en aquest absurd anar i venir pels carrers d’una ciutat total.

Miro els ulls de les persones que em vaig trobant però no em veuen. Miro les mans de les persones amb les que em vaig creuant i un anhel de parlar-les-hi a la orella m’espanta perquè sé que si ho fes, potser elles també s’espantarien del meu atreviment. Asseguda en un banc contemplo els genolls de la velleta que fa estona dona pa als coloms. I ella em mira els meus. Els meus són joves, de pell fina. El temps. El temps… El temps passarà i jo em tornaré com ella, i els camins seran de molsa i plens de reflexos per les humitats matinals.

No tinc temps per a gossets

Posted on by grocdefoc
Reply

Gosset i gallina-

Dalt del turó m’he passat uns quants dies amb el nas brut de pintura. Si, per fi, després de bastant de temps que no ho feia he tornat a pintar. Pinzells que volen, papers que s’acumulen, formes que emergeixen lliures i acaben presoneres dels colors. Oh!, quina llibertat tan desitjada i quina gosadia intentar encerclar i limitar, parodiar una realitat i metamorfosar -la.  Però de nou m’he sentit feliç. La lliure expressió, sense pressions, sense cap més  interès que el d’extraure de dins el que hom porta des de fa temps, o des de fa només un sol instant, com per exemple el que n’he tret del meu primer passeig acompanyada d’un gosset, enmig d’una tarda de vent molt fort i de cel molt vermell.

Tot un món nou ple d’aventures per al gosset que passarà amb mi el cap d’any; me l’han deixat quatre dies que ja començo a considerar com a molt especials perquè sempre he dit que jo no tenia temps per a gossets. Avui, al jardí rústic de casa ha entrat una gallina dels veïns. Se sabia segura perquè a casa mai no n’hi ha hagut, de gossos ni gats, però ai! avui! renoi! -D’on ha sortit aquest esperitat? -D’on ha sortit aquest ésser tan estrany amb plomes i cresta?

Els gossets de ciutat no solen conviure amb gallines, galls o conills. Les gallines, els galls i els conills de camp, no solen fer-se amb gossets de ciutat, sempre tan llepafils, tan ben pentinats i polits. Però el gosset que m’han deixat, tot d’una ha esdevingut guardià del seu castell, senyor del seu imperi, recuperat l’instint de caçador ha començat un atac ferotge entre ell i la gallina.

Resumint, el gos espantat per la gallina i la gallina espantada pel gos i ja ens podeu veure a tots plegats corrent per entremig d’oliveres i de pins, saltant les tanques dels veïns, i volant (sí, volant!) per damunt de tarongers i llimoners; crec que fins i tot hem volat per damunt d’un xiprer alt, molt alt; el xiprer on s’hi solen enganxar estrelletes quan el cel en va massa ple.

Després de la pintura, un passeig amb el gosset m’ha sabut a glòria.

Gos, gallina, estrelles de Nadal, algun esquirol amagat dins dels arbres… plena natura encerclada per tanques perilloses per a les gallines i els conills i, el que em faltava, el gosset ensumant durant tot el dia ferums que no són de ciutat.

La dansa de la serp

Posted on by grocdefoc
2

Hi ha moments en el paisatge, que fines línies comencen la dansa de la serp i és quan el sol es posa en cadascuna de les seves pells. Es multiplica la ment per anar-se’n darrera la llum que forma i transforma el paisatge, dins la forma de serp.

Què lluny estem de les aigües veritables, d’aquelles en què els peixos són d’or i els còdols els ulls del món!

El caminant incansable sent com li van creixent unes ales lleugeres en els turmells, i mira el cel apartant la mirada del terra, i veu ocells volar, tal com aviat podrà volar ell.

Hi ha moments, en què tot s’ajusta com si fos emmotllat amb la mateixa matèria i al mateix moment.  Tot convergeix en un sol instant i lloc, i del punt de la ploma sorgeix un punt, una línia, un mot, una idea, un projecte; i el projecte és prou vital com per convertir-se de nou en el paisatge ple d’arbres en flor, en roques o en homes i dones íntegres i clarividents.

Moltes vegades penso que és com si encara restéssim dins la caverna, com ànimes en pena que miren el cel com si miressin la dura pedra, i no endevinéssim res de res.