Category Archives: General

Nit de bruixes

Posted on by grocdefoc
Reply

El dia és gris i una màcula boirosa recorre els camps. Des de dalt del turó em dic: un dia més, un any més que posaré al cistell de les experiències, a la capseta dels records, a la  carpeta plena de frases fetes que ja quasi és a punt de rebentar -Plof!-, tot el que aquest vespre esdevindrà durant el sopar amb uns quants amics.

L’any passat -no ho vaig escriure- ja va ser una nit molt especial, i nosaltres, que som uns descreguts, intentem viure les tradicions sota uns altres significats que, si es mira bé, no deixen d’estar units, per fils invisibles, a uns costums que venen de lluny, que es van transformant amb el pas del temps i que s’adapten com costums veritables que arrelaren a l’ADN de la gent.

Si hom vol i ho necessita, pot veure bruixes dansant per entremig dels núvols; si hom vol i ho necessita, creu que la nit va plena d’udols d’éssers condemnats a l’infortuni; si hom vol i ho necessita, percep que hi ha un més enllà inexplicable, i que aquesta nit es pot permetre el luxe de pensar-hi obertament, que ningú el titllarà de bruixot o de maniàtic, ni d’ànima en pena o de persona tocada pel bolet.

Això sí, intentarem posar bolets a la carn que s’està cuinant per a veure si entre els bolets triats n’hi ha un que ens dugui del cert a veure bruixes volant en cercles, envoltant la casa, entrant a través dels vidres, fent-nos xisclar en un moment donat mentre algú ens toca el clatell amb els dits mullats de cava.

Necessitem creure que els nostres morts, durant una nit, són amb nosaltres, gaudint de la nostra vida encara plena i encara assedegada de més vida.

Canvis de tota mena (amb dracs, núvols i vent de fons)

Posted on by grocdefoc
1

 «Velers» – Acrílic.  M.Pilar Martínez Hererro

"Velers" de M.Pilar Martínez Herrero

Treballar amb els meus reculls literaris i altres aficions artístiques, últimament m’estan exigint molta concentració. I temps. Ja se sap, quan el que es va creant és de collita pròpia, la concentració vers un mateix és imprescindible. Has de saber apreciar fins i tot la més mínima impressió i abandonar-te a les sensacions. Però, a més, s’ha d’aprendre a ser conscient de tot el que ens envolta: observar, contemplar, escoltar…, si és que un no vol quedar «tocat» per sempre per la seva pròpia ombra i quedar-se enxampat dins la seva dimensió personal.

Per això, tanta atenció vers un mateix s’ha de trencar de tant en tant.  S’han d’obrir els ulls a l’exterior, fins i tot tancar una mica els sentits interiors per obrir aquells que ens estimulen a fer aparèixer i a estirar de nou les antenes d’insectes nerviosos, a bellugar els tentacles i arrapar-nos al mínim contacte per a conèixer noves formes de vida, a palpar amb mans de dotze o quinze dits, a allargar el coll fins a les capçades dels arbres, a que ens creixi la papada versàtil dels rèptils, a calçar-nos els peus amb les botes del gat del conte, i així poder saltar de nou com un cangur de ciutat en ciutat, de país en país, de futur en futur.  No cal anar tan lluny si un no vol, ja que en el mateix carrer de casa nostra, és probable que s’hagi convertit en un país estranger i, després de tant de temps de concentració, quan hom surt a l’ambient dels altres ho sol trobar tot canviat. Potser estimulant, descobrir-ho tot de nou. Potser terrorífic. Adonar-nos de l’altra banda de nosaltres mateixos i abandonar-nos als seus efluvis, als seus secrets i misteris, adonar-nos de pensaments i d’idees tan diferents dels nostres.

Hi ha canvis incontrolables.

Concentrada en mi mateixa, doncs, de tant en tant he de distreure’m i surto a passejar Aleshores, al cap d’uns moments, ja em trobo ficant el nas en llocs (i blocs) on hi trobo persones que frisen per ser conscients del que són, de que estan vives i que volen molt més d’elles mateixos. Que s’exigeixen molt més perquè les seves pròpies capacitats i els seus sentiments així els hi ho demanen.

Penso que quan hom es diu a ell mateix que ha de canviar… és que ha de canviar, i que mentre s’ho diu i ho comença a dir als altres, és que s’està preparant de manera conscient i inevitable a fer-ho, perquè en té necessitat i sent que ha de seguir un camí que se li va dibuixant cada vegada més clar dins del seu espai mental o, simplement, li ve la clarividència en qualsevol detall de la seva vida. Per exemple, durant un moment de calma hom es pot contemplar les mans…i, aleshores…, compren que són les seves mans i aquest senzill detall, evident i aparentment intranscendent, pot arribar a tenir tota la transcendència necessària per esdevenir un canvi complet.  (A mi em va passar una cosa semblant). I el futur, ja és demà.

En la nostra vida no podem aturar els canvis, al contrari, han de tenir-hi cabuda, els hem d’acceptar i esperar com una benedicció. És el natural. Tenen la seva funció, són imprescindibles. Hem d’acceptar tan els petits com els grans canvis. Els canvis que sorgeixen de nosaltres mateixos ens fan créixer, evolucionar, ens encalmen, ens fan gaudir a un altre ritme i amb una altra intensitat de les coses que conformen la nostra vida. Fins i tot els canvis inesperats, els que ens venen forçats per altres, per circumstàncies adverses, canvis que no desitgem, canvis que ens fan mal al principi…, però a la llarga anem comprovant i comprenem que eren canvis necessaris per a la nostra pròpia evolució; és clar, podem pensar i sentir així si no ens obsessionem amb històries closes en carrerons sense sortida.

Tenim tot el món. Tots els camins del món. Infinitud de persones per estimar perquè s’ho mereixen i perquè, de conèixer-nos, també ens estimarien. Tenim moltes més capacitats de les que en som conscients. I, sense els canvis, no és possible ni intuir-les ni endevinar-les.

Els millors canvis que jo he experimentar són l’anar-me reconduint la vida vers l’amor desinteressat i la llibertat compartida, haver cercat durant molt de temps fins a trobar-lo  un lloc on poder treballar el meu art de forma mínimament tranquil·la però alhora on m’hi podés sentir estimulada i que tot plegat em donés equilibri amb l’altre treball que he de desenvolupar (tan diferent a les meves aficions artístiques). Permetre’m seguir segon a segon el fil del pensament… i expressar-ho. Experimentar amb un mateix, amb el que hom creu que pot ser capaç.

Els grans canvis, però, fins i tot ens poden exigir abandonar pel camí tot allò que ens havia significat el nostre sentit de vida. Jo he abandonat i he tornat a trobar. Hem de vèncer el drac i trobar nous sentits, molta més saviesa.  

Els núvols canvien constantment, i nosaltres no deixem de ser com els núvols en la vida de moltes altres persones, arribem, ens aturem o no, i marxem. Cadascú té el seu propi vent que l’empeny cap a una direcció o altra.

La calma em recorda la tempesta

Posted on by grocdefoc
1

Detall «Calma i tempesta» -Acrílic-Collage- M.Pilar Martínez Herrero

Sembla un dissabte magnífic. El cel tan clar, diàfan, amb un blau d’aquells que fan somiar en una paleta fantàstica. Com si tots els colors d’àngels s’haguessin donat cita amb els colors del paradís enmig de lluentors de l’or i amb les sensacions d’argent de l’aigua. Tot banyat per la llum d’un sol matiner que pronostica un dia radiant, d’hores amables, de calma i pau interior.

Si li dono la volta a aquest cel blau, el meu interior també podria ben bé definir-se com la tarda que va fer ahir, amb un vent enfurismat, amb núvols rogencs, atabalats, que anaven amunt i avall rabiosos, famolencs d’espai. Corrien, corrien massa de presa i no es podia apreciar del tot les formes que es transformaven segon a segon. Ràbia, velocitat de vertigen. Jo també anava amunt i avall de la casa, entrant i sortint de cada habitació per comprovar les finestres, abaixant persianes. Jo mateixa semblava el vent enfurismat, rabiosa per les complicacions que trucaven a la porta. En uns instants una pluja de gotes gegants mullava el paisatge i jo em mullava per voler treure les plantes de dins la casa a fora el jardí, perquè es rentessin, perquè es mullessin amb l’aigua de pluja, perquè beguessin aigua del cel.

Jo també volia beure aigua del cel i obria la boca conscient de que potser m’empassaria un llamp, un llamp petitet, però un llamp al cap i a la fi, un llamp format per una tarda boja, de vents que et fan tornar foll i atabalat, i rabiós, i fins i tot inclement vers els altres. La violència d’ahir a la tarda contrasta fortament amb el sua matí d’avui.  I jo continuo mirant el cel com si em volgués empassar aquest blau que tan m’agrada, un blau mediterrani d’est a oest, de nord a sud.

I  mentre el contemplo, em dic a mi mateixa que és el mateix blau de tot arreu, fins i tot dels llocs on encara ara mateix s’estan matant els uns als altres, sí, sota el mateix blau del cel, sota la mateixa lluentor d’or, sota la mateixa sensació d’argent de les aigües, però sota una pàtina de vera bogeria, no com la meva que em fa voler-me empassar un llamp; ells, molt lluny d’aquí , són els qui se’ls empassen de veres.

Els grans sentiments

Posted on by grocdefoc
2

 

 

La música-Tinta x.-M.Pilar MartínezHerrero-1985

 

Des de dalt del turó, sento de nou la necessitat d’escriure. Cada dia escric però no tot és publicable. Cada dia s’ha d’escriure si hom vol conservar net i ordenat el camí probablement embrutit i caòtic dels seus pensaments. Hi ha dies que s’aconsegueix de manera molt fàcil; n’hi ha d’altres que, per més que s’intenta, el camí continua emboirat i no hi ha manera de que el que s’escriu tingui un mínim de coherència.

Quan a mi em passa això intento tirar d’algun dels recursos que tinc col·leccionats -aquest recurs bé el podria titular emmirallar-se en el propi malic-, per a veure si torno a trobar el meu propi fil que algun monstre (o drac dels que poblen els meus espais) s’ha cruspit.  Avui, tiro enrere en aquest bloc i començo pel primer article que vaig enviar, per a veure si, com he dit, retrobo el fil d’un principi. En ell parlava de cors que bategaven, el meu. Un cor que bategava perquè havia aconseguit, sense ajuda de ningú, tenir el meu propi bloc. D’aleshores, el batec del meu cor ha anat canviant de ritme pel que fa a aquest quadern virtual.  En ocasions encara ha bategat amb més força que al principi, en d’altres, el ritme era tan lent, que em pensava que s’anava a aturar per sempre.  Però encara batega. Batega perquè no vol deixar de bategar, com el primer dia en el qual sentia tantes ganes de comunicar-me.

Com passa en tot, s’experimenten processos que canvien la percepció d’un mateix davant de les mateixes circumstàncies. Avui, de nou davant l’ordinador sense un tema concret de què parlar, em ve al cap la idea dels sentiments transformats. Jo em sento transformada. Per una banda, m’he anat tornant en una persona més aviat sòbria, seriosa, des de fa uns anys intento crear distància personal. Per una altra, voldria donar el millor de mi (perquè el cert és que vaig nàixer amb una altra manera de ser), potser per això em vaig atrevir a escriure i a fer exposicions dels meus dibuixos i pintures, i, en els últims temps, a crear aquest bloc, a través del qual, i d’una manera gens propera a les persones que em poguessin llegir, tenir a l’abast aquesta altra mena de relació humana per completar el ventall de les manifestacions  humanes (encara que fos de manera virtual). No podem amagar del tot el que som, el que pensem i fem, i em dic contínuament que ens hem de manifestar i dir la nostra, és un dret i és un deure…, tot i que hi ha temporades en què les boires són tan espesses que no sabem per on tirar i aleshores tornen els dubtes que ens fan caure, perdre el temps, i ens ho prenem com si fossin obstacles que ens priven d’anar creant realment alguna cosa vàlida. Potser l’únic obstacle som nosaltres mateixos que ens hem deixat enredar de nou i hem caigut en alguna mena de miopia sentimental o pràctica. Ens distraiem, vet aquí, amb el primer reflex del dia i amb l’única estrella que centelleja a la nit.

Avui, m’omple la idea dels grans sentiments. Sense ells, estem ben perduts. De vegades tinc por de patir el mal dels nostres temps (de tots els temps), ja que penso que ofegar els sentiments és fer-nos durs i insensibles com les pedres (tot i que no estic tan segura de que les pedres siguin tan dures ni tan insensibles com semblen).

Sense aquesta capacitat dels grans sentiments vers el nostre entorn que hauríem de deixar-ho expandir com ones que ho acabessin acollint tot, crec que ens podem anar tornant mesquins de mires i de sentiments… i jo tinc por de perdre la capacitat d’adonar-me del meu entorn de manera lliure, de l’única manera que em pot proporcionar anar pensant per mi mateixa i un saber per on vaig per continuar transformant el meu interior.

Però, què es en concret el que avui em fa escriure tot això. Vet aquí el punt on sempre m’aturo sense anar o sense poder anar mes enllà. He fet la reflexió però no vaig mes enllà.

Miro el cel ara que l’hora l’envernissa de nit, i penso en els grans sentiments que s’allunyen perquè el món pateix en excés. L’últim que penso és que molts dels qui podrien gaudir dels grans sentiments i fer el món més habitable, no els senten.

Per camins que no menen enlloc

Posted on by grocdefoc
1

Des de dalt del turó, perduda en el meu món, aquesta tarda penso en l’originalitat.

Costa molt donar un pas més, ser original, innovador, trencador de motllos,  continuar obrint camins que semblaven que s’havien acabat.

Hi va haver algú, a la meva vida, que en una ocasió em va dir: Hi ha camins que no van enlloc…, que no menen enlloc, camins que acaben justament quan… I jo m’ho vaig creure. I durant un llarg temps em vaig aturar. I amb el pas dels dies, sota els meus peus immòbils, hi va créixer una enfiladissa. I l’enfiladissa va poder remuntar amunt, amunt, arrapant-se al meu cos i al meu esperit. Jo, convertida en una mena d’estàtua (qui sap si de sal o de marbre rosa), em semblava que només podia observar un horitzó que s’apagava i que es tornava a encendre, i que els meus dies trobaven el seu fi perquè el camí escollit s’havia acabat de sobte.  I l’originalitat em va abandonar. I les paraules que suraven damunt la lluna s’havien esborrat de la meva memòria, i si a mi, en algun moment, m’havien anomenat poeta, la meva poesia s’havia evaporat com les boires que ara veia evaporar-se entre les hores en que l’horitzó s’encenia i s’apagava. I m’ho vaig creure, perquè hi ha camins que menen enlloc, que acaben justament i realment al límit d’algun penya-segat.

Amb el temps, convertida en roca o en marbre, he pogut observar com arribaven moltes altres éssers fins on jo era, em miraven sorpresos per trobar-me tan encantada, tan callada i quieta, tan envoltada i lligada de mans i peus per una enfiladissa extraordinària. Molts dels qui van arribar, sorpresos al principi de trobar un penya-segat en el suposat final d’un camí i de trobar-me a mi, em treien la llengua com si jo fos una planta absurda d’un món imaginat entre la flora i la fauna, mentre l’enfiladissa intentava punxar amb les seves punxes fines als més atrevits, als qui intentaven escriure obscenitats damunt la meva pell de pedra. No trigaven, però, en marxar del meu costat, alguns miraven el precipici  molt complaguts, altres l’observaven amb preocupació. Tots marxaven. No n’hi va haver cap que es quedés aturat com jo m’havia aturat. No n’hi va haver cap que es quedés per algun temps al meu cotat, que li creixés -tal com m’havia crescut a mi- una enfiladissa sota els seus peus i l’encerclés  convertint-lo en una planta perenne i absurda, entre fulles i orelles.

Al cap de poc temps, però, vaig ser jo la que em vaig sorprendre, ara uns ara els altres, quasi tots van tornar al penya-segat carregats amb aparells estranys. Passaven llargues estones muntant una mena d’artefacte amb ales i, de cop i volta, se’l col·locaven al damunt i amb un salt molt valent, i per a mi inesperat , es llençaven al buit.  Plaf,  ja volaven!, … blaf, el camí de terra se’ls havia convertit en un camí de vent!, …xiuuuu, lliscaven cercant un corrent d’aire que els guiava cap a un altre espai en el seu destí infinit.

Jo, mentrestant, anava pensant que l’originalitat d’un moment donat, obre camins, encara que aquests siguin cap a un aparent buit. Com podreu comprendre, em vaig tornar de carn i ossos, i me’n vaig anar a la recerca del meu parell d’ales que per fi em poguessin tornar a obrir camí i em portessin molt lluny, molt més lluny.

I cercant per la xarxa alguna cosa que parlés sobre camins que no duen enlloc, m’he trobat aquest text. 

Com un disc de vinil

Posted on by grocdefoc
2

Si el fet de dormir m’havia representat un plaer fins aleshores, a partir del moment següent dels fets viscuts, dormir se m’havia transformat en un estat d’eufòria i somnambulisme. Ja mai més tornaria a cloure els meus ulls que, a partir d’aquell dia, se’m van tornar tan grans com els discos antics -i no tan antics- de vinil.  

Us imagineu? jo, amb la cara més petita que una nina i els ulls tan grossos com uns plats de música.

En fi, quan hom viu algun fet inesperat que penetra en la seva ment com un tret o un cop d’aixada, ens podem quedar per uns instants, per unes hores, o per tot el que ens resta de vida, inconscients, mig morts, trasbalsats, immòbils, amb la sang glaçada, amb el cor mig aturat, amb les parpelles enganxades a les celles, o, sigui, veient com passa la vida d’una altra manera.

El cert és que recordo que un dia vaig viure uns fets que em van trasbalsar, que em van canviar el rumb, que van representar un abans i un després, el final d’una filosofia per començar-ne una altra, un canvi de ritme, d’estil, d’interessos. Ara, ja no espero res, tot em ve allà on sóc. Hi ha dies que arriben idees desballestades, altres dies són idees genials; en d’altres, la ruta que segueixo em duu a paratges estrambòtics, a places plenes de gent, a llocs on s’ensuma una olor característica i que jo ja no reconec. Haig de tornar a néixer, aleshores, com si hi arribés per primera vegada, com si tornés a sentir un disc de vinil per primera vegada, em sorprenc dels sons i de les melodies, de les harmonies que encara existeixen en els ambients, en els paisatges, en la gent que fa bona i mala olor, en la  gent que viu engabiada o encara molt més lliure que jo, en la gent que pensa com jo o que pensa tan diferent, i que sembla que mai no arribi res a la nostra vida, quan de fet, hi arriba tot, perquè encara posseïm tots els sentits que ens fan reaccionar.

No em pregunteu quins fets vaig viure, perquè aquests no importen.