Nits de festa sense lluna

 

A vegades, el camí que trepitjo és de terra polsosa, de fang quan plou. Vaig per un camí de carro, per un camí ancestral. Els meus peus agafen formes capricioses, s’adapten als bassals, als clots i a les pedres.

En d’altres ocasions, el camí és dur, de roca tallada, erosionada, com ara aquells caminols que es troben pujant els riscs, els cims.

El camí de sorra sota els meus peus, apareix de sobte, i des de dalt del cim em trobo enmig de planures immenses.

Esdevinc peus. Només sóc peus que frisen per aconseguir un lloc on poder descansar de tants camins que no m’acullen.

I tot això ho dic perquè a mi em costa «fer vida social». De sobte, enmig d’una festa, quan menys s’ho esperen, i quan menys m’ho espero jo, ja he tocat el dos. Fujo com una esperitada de les normes i formes socials, de les converses socials, de les modes i paraules socials.

Durant una bona estona els colors ens van caure al damunt. Quan va acabar l’espectacle, tothom es va aixecar per brindar per una nit de festa, i per altres nits que vindran perquè puguin ser com la d’enguany.

Vaig entrexocar la meva copa de cava amb la dels altres, vaig intentar mirar-los als ulls, saber què era el que de cert pensaven…, cadascú amb la seva expectativa de vida i, en aquells moments, reunits tots en una terrassa davant d’un castell medieval i respirant encara el fum de la pólvora…  vaig tastar la coca, vaig desitjar el mateix, com tots, vaig pujar damunt la barana mentre desplegava les ales i vaig emprendre el meu vol de nit de festa.

Malgrat ser una nit sense lluna, ja que aquest any ni per Sant Joan ni per Sant Pere hem gaudit de lluna plena, el meu vol sense cap camí sota els peus va ser magnífic.

Entorn de la foguera

 

Des de dalt del turó cercava lluentors de fogueres llunyanes…

Vaig passar la revetlla de Sant Joan dalt del turó, sense foguera privada ni sense foguera de barri, però amb els records vius  de les fogueres d’antany, quan a la masia venien parents i amics i aquelles nits de Sant Joan, mentre els grans romaníem a taula, els més petits i joves cremàvem tot el trastam recollit al llarg de tota la tarda i acumulat de tot l’any:  endergues velles i corcades,  caixes de fusta i rampoines de cartró de totes mides, troncs vells mig podrits o ressecs, trossos de bigues que ningú sabia d’on havien sortit, andròmines totes, que, per més que volies tenir els camps i els caminals lliures i nets d’entrebancs, al cap de l’any sempre n’apareixien de nous.

Que diferent és la vida del camp vivint en una casa gran, a la vida de la ciutat vivint en un pis on no és permès acumular enderivells… Hem d’adaptar-nos i trobar filosofies que, com la minimalista, ens faci  sentir-nos tranquils i en pau quan llencem a les escombraries tot allò que, de viure d’una altra manera, conservaríem per molt de temps, o potser durant tota la vida, o fins que  el pagès ja n’estès tip de veure com la pila d’endimaris al llarg de l’any, ha crescut  cap el cel amb el perill de caure-li al damunt a algú en algun moment inesperat…, o fins que, per fi, una foguera de Sant Joan ens crida a llençar-ho tot al foc purificador de les flames, de les visions, de la màgia d’una nit que a mi sempre m’ha donat la sensació de que és una nit que marca els passos diferenciadors de l’any, com d’altres festes fixes i mil·lenàries que conservem, malgrat les seves constants adaptacions, modificacions, interpretacions. Transformacions que, de mica en mica, sembla que les facin retornar als seus orígens.

Dalt del turó, a cavall de viure en una masia i les seves terres, o de viure en un pis enmig d’una ciutat, tampoc no ens és permès fer una foguera, i està bé, ja que el bosc és molt a  prop i jo tinc por quan sento qualsevol coet que algun inconscient llença en aquests indrets, perquè avui és la nit de Sant Joan i sense espetecs no ho semblaria. Jo, entre amics, gaudint d’un sopar i gaudint dels meus records, pensava en les fogueres i en la necessitat d’aquestes per a purificar-nos tots plegats, fins i tot dels records.

http://www.freepik.es/foto-gratis/san-juan-la-noche_21029089.jpg

La primera tarda d’estiu

Avui he passejat per Cunit, per la zona més antiga, i tant antiga com per retrocedir sota els murs de la seva església romànica Sant Cristòfol de Cunit, fins l’any 991. Diuen que és de les esglésies romàniques situades més a prop de la mar. A mitja tarda, he sentit el poble tranquil, o cansat, o espantat pels temps que es viuen, ja que aquella zona romania molt silenciosa, com si realment haguéssim retrocedit en el temps i no sabéssim ben bé en quina època ens trobem. Em repeteixo que sóc forastera en aquest poble, però no vinc pas de tant lluny. Sóc una forastera veïna, que vaig voler marxar de la meva ciutat perquè a la meva ciutat ja no trobava el que aquesta tarda he tornat a trobar: aquesta mena de sensacions, dins les quals el pas del temps sembla desaparèixer. Quan he traspassat la plaça de Sant Cristòfol, m’ha sorprès el vol circular de les orenetes, la gran quantitat d’orenetes concentrades entorn a unes pedres medievals…

És l’estiu -m’he dit-, i de cop he sentit la xafogor que es pateix en aquesta comarca… humitat que ens converteix en éssers enganxosos, en éssers d’estiu. M’he mirat els peus i he comprovat que encara anava calçada d’hivern. El que hagués donat per treure’m les sabates i els mitjons enmig de la plaça i caminar descalça, malgrat saber que Sant Cristòfol potser es persignaria. Mentre anava gaudint mentalment dels meus peus descalços, mentre me’ls anava embrutant a mesura que caminava per aquests carrers que donen a les platges, les orenetes continuaven donant tombs a un campanar antic, cridant, xisclant, desobeint el silenci d’un temps sense retorn, i m’he sentit feliç.

 

Existeixen els finals

 FI

Collage de M.Pilar Martínez H.

Existeixen els finals.  De vegades costa destriar de la pròpia vida aquells fets imaginats, aquells somnis que han tingut la força necessària per esdevenir, per uns instants, tan reals com la pròpia vida, però que de cop i volta i per moltes raons que de descriure-les ens farien omplir molts fulls, hom s’adona que han estat només això, somnis. Un final com un altre. Hom ha d’obrir els ulls i continuar. Ha esdevingut un final enmig de la seva vida, i en adonar-se’n compren que ha de continuar avançant, malgrat els finals que l’encerclen, que l’angoixen, que li prenen la gana i la son, la il·lusió o l’esperança.

 

Existeixen finals que emergeixen dels altres: finals inesperats, finals monstruosos, finals perquè algú ha decidit posar un final a una història que encara podia donar molt de sí…, o algú altre ha escrit la paraula fi al bell mig d’un camí (en comptes d’haver-hi col·locat un senyal que ens indiqui una altra direcció determinada). S’ha decidit posar fi enmig d’uns fets que tan sols els hi mancava quelcom per a esdevenir complets i acomplerts. Aleshores és com viure dins d’un conte inacabat perquè les últimes pàgines no existeixen, algú invisible les ha arrancades del llibre.

 

Per exemple: finals d’amistats de les quals estàvem tan segurs que durarien tota una vida. De cop i volta, les hem oblidat tan fàcilment com si mai no haguessin existit ni haguéssim cultivat aquelles amistats, com si mai no haguéssim gaudit de trobades i experiències singulars, úniques. Tot ho deixem anar, tot es va perdent perquè…, no perquè no sigui cert que existeixi l’amistat, sinó perquè existeixen els finals.    

 

Un altre exemple: Te’n recordes de quan treballaves? No. I com és això? tants anys en aquell ecosistema…, de veritat que no te’n recordes?. M’era necessari aquell final per continuar vivint d’una altra manera. Hi ha qui accepta d’una manera tan natural qualsevol final, que aprèn a esperar l’últim final de la manera més natural possible: hi ha qui diu que cada dia és un començament (jo ho dic molt i ho repeteixo en molts escrits…), però últimament he començat a entendre que cada dia també en va ple, i sens dubte, de finals.

Desgràcies concatenades

 Campanar de Lorca per Grocdefoc

M’inclino a pensar una vegada més que, el dissabte, per a mi, és el dia més perfecte de la setmana. Em llevo «inspirada». Engego l’ordinador i m’oblido de les situacions angoixants amb les que he tingut que trampejar durant la resta de setmana per burlar l’origen dels problemes i l’esgotament de trobar les solucions. Em llevo renovada. El jardí florit em convida a perdre’m entre els seus colors vitals, i tot em revé com si el meu entorn, durant els cinc dies passats, s’hagués apagat quasi del tot o s’hagués anat convertint en un ambient de color sèpia. Desgràcies concatenades que no deixen de fer-nos sentir petits i esquifits com l’ésser més minúscul producte de la vida. I, tot i amb això, encara ens creiem poderosos, senyors de l’univers, capaços de solucionar-ho tot…(suposo que per això ho anem espatllant amb la il·lusió de que algun dia serà millor), fins que un cop més, algun fet inesperat i profund (o no tan inesperat, però sí molt profund) ens agafa pel pit i ens sacseja com si fóssim ninots, aleshores ens manca l’aire per poder respirar i continuar vius; sentim nàusees com si alguna incipient malaltia ens rondés…, i el dolor, la impotència, la desesperació ens torna a acompanyar un dia més fins que ens anem a dormir… amb l’esperança de que demà serà millor o amb por pel que serà a l’endemà.   Quan menys t’ho esperes et trobes enfonsat fins el coll dins d’una massa de fets incontrolables.

 Japó és molt lluny i tot i així, des de fa molts dies encara fem l’esforç d’imaginar-nos la magnitud de la tragèdia.

Lorca és al costat de casa, i a algun de nosaltres ens ha afectat en més o menys grau. Indirectament conec una família que són i viuen a Lorca. Evidentment, a casa, quan es va sentir la noticia vam saltar del seient i vam trucar a la nostra família més directa, per saber si sabien alguna cosa dels seus lorquins… Sí, és clar, tothom ens sentim afectats i a casa meva truquen persones que saben que, indirectament, tenim un família a Lorca. No sabem què dir. Què es pot dir en aquests casos en els quals ni tan sols ens podem imaginar què faríem nosaltres mateixos, en cas de ser els directament afectats?

 És possible posar-se en la pell dels altres?  Jo, per més que ho intento, no ho aconsegueixo… així m’ho sembla. Simplement hi penso, no puc deixar de pensar-hi encara que sigui enmig d’un dissabte ple de sol, amb un cel blau i nítid. Feia dies que hi havia boira a l’horitzó de les desgràcies.

Emocionar-se

 

 Collage-OcellsArraulits-AutorMPilarMartinezHerrero2011

 

Quan era més jove m’emocionava molt sovint. Era la impressió de la sorpresa davant d’un nou descobriment.

 

Emocionar-me em costa cada vegada més, tot i que encara em puc sorprendre quan escolto una història inesperada o veig una imatge d’una estètica que va més enllà de l’estètica natural per ella mateixa. Posem per exemple un ocell.

 

Quan vaig veure un moixó per primera vegada em vaig emocionar en comprendre que existien éssers vius tan diferents de mi. El seu cor bategava com el meu, i saltava, i caminava, i obria el bec com jo obria la boca, i em tenia por, com jo n’havia tingut d’ell en el moment del descobriment. Ara que ja sóc gran, n’he vist molts d’ocells i encara m’agraden, però ja no m’emociono.

 

Quan surto de casa,  cada matí hi ha un grup d’ocells damunt d’un cable de telèfons, a tocar la façana de casa,  i quan jo els veig a ells, ells també em veuen a mi i emprenen el vol a la desbandada, com si jo els hi fes por o potser perquè no es volen arriscar a ser  caçats…

 L’altre dia, un grup d’ocells romanien arraulits, estàtics, damunt del mateix cable de telèfons. Davant la boira no hi veien tal com jo no veia res davant la boira d’aquell matí. No es van moure, es van arraulir encara més, com si es protegissin els uns als altres de les meves probables males intencions; preferien arriscar-se al meu pas abans de volar sense visió.  Vaig sortir calmosament, no volia espantar-los…  I, aleshores, oh màgia, em vaig emocionar perquè de nou vaig comprendre, tal com ho havia fet de petita, que els ocell i jo no som tan diferents.