A vegades, el camí que trepitjo és de terra polsosa, de fang quan plou. Vaig per un camí de carro, per un camí ancestral. Els meus peus agafen formes capricioses, s’adapten als bassals, als clots i a les pedres.
En d’altres ocasions, el camí és dur, de roca tallada, erosionada, com ara aquells caminols que es troben pujant els riscs, els cims.
El camí de sorra sota els meus peus, apareix de sobte, i des de dalt del cim em trobo enmig de planures immenses.
Esdevinc peus. Només sóc peus que frisen per aconseguir un lloc on poder descansar de tants camins que no m’acullen.
I tot això ho dic perquè a mi em costa «fer vida social». De sobte, enmig d’una festa, quan menys s’ho esperen, i quan menys m’ho espero jo, ja he tocat el dos. Fujo com una esperitada de les normes i formes socials, de les converses socials, de les modes i paraules socials.
Durant una bona estona els colors ens van caure al damunt. Quan va acabar l’espectacle, tothom es va aixecar per brindar per una nit de festa, i per altres nits que vindran perquè puguin ser com la d’enguany.
Vaig entrexocar la meva copa de cava amb la dels altres, vaig intentar mirar-los als ulls, saber què era el que de cert pensaven…, cadascú amb la seva expectativa de vida i, en aquells moments, reunits tots en una terrassa davant d’un castell medieval i respirant encara el fum de la pólvora… vaig tastar la coca, vaig desitjar el mateix, com tots, vaig pujar damunt la barana mentre desplegava les ales i vaig emprendre el meu vol de nit de festa.
Malgrat ser una nit sense lluna, ja que aquest any ni per Sant Joan ni per Sant Pere hem gaudit de lluna plena, el meu vol sense cap camí sota els peus va ser magnífic.
