Des de dalt del turó, m’adono que s’acaba abril i no me n’he sortit. Porto un mes espatllat. La pitjor crítica, la del meu fill. He tingut abrils molt millors. Moltes més roses, molts més llibres, més sol, més aire, més pluja. Més núvols que em fessin somiar en dracs que van i venen i que amb un cop de puny els fem callar. No me n’he sortit. El drac continua fent de les seves. M’atrau. M’atrau d’una manera diferent, no com anys enrere en què els pintava. Els dracs, ara, m’atrauen des d’una altra vessant. El meu fill em demana més art, més entusiasme, més passió. Més treball i més fe. Fe en mi mateixa.
De vegades, la seqüència de fets que hem de viure ens donen oportunitats per a reflexionar i de virar, si cal, el rumb. Altres vegades, aquests mateixos fets ens agafen desprevinguts i només tenim temps de mirar el sol per no perdre l’esperança en un demà millor.
M’agradaria tenir un blog diferent, escriure de coses diferents, però per ara no puc. Paral·lelament estic treballant en un recull literari i potser això fa que no pugui dedicar-me a dir coses amb més sentit en aquest blog. I, en aquest moments, sento que aquest blog se m’ha convertit en un estrany forat al buit, com si l’únic que fes quan escric en ell, fos llençar fora de mi els dracs i les roses, les roses i els dracs.
Admiro altres blogs que parlen sobre arts diverses o, en especial, sobre literatura, i quasi no donen peu a saber res de la vida personal dels autors… o ben poc. Jo encara no he trobat la fórmula de compaginar un blog personal amb un treball ben escrit.
Tanco abril amb la sensació de no haver-me sabut expressar.
