Un estrany forat al buit (3) Quadern d’abril

 

Des de dalt del turó, m’adono que s’acaba abril i no me n’he sortit. Porto un mes espatllat. La pitjor crítica, la del meu fill. He tingut abrils molt millors. Moltes més roses, molts més llibres, més sol, més aire, més pluja. Més núvols que em fessin somiar en dracs que van i venen i que amb un cop de puny els fem callar. No me n’he sortit.  El drac continua fent de les seves. M’atrau. M’atrau d’una manera diferent, no com anys enrere en què els pintava. Els dracs, ara, m’atrauen des d’una altra vessant.  El meu fill em demana més art, més entusiasme, més passió. Més treball i més fe. Fe en mi mateixa.

De vegades, la seqüència de fets que hem de viure ens donen oportunitats per a reflexionar i de virar, si cal, el rumb. Altres vegades, aquests mateixos fets ens agafen desprevinguts i només tenim temps de mirar el sol per no perdre l’esperança en un demà millor.

M’agradaria tenir un blog diferent, escriure de coses diferents, però per ara no puc. Paral·lelament estic treballant en un recull literari i potser això fa que no pugui dedicar-me a dir coses amb més sentit en aquest blog. I, en aquest moments, sento que aquest blog se m’ha convertit en un estrany forat al buit, com si l’únic que fes quan escric en ell, fos llençar fora de mi els dracs i les roses, les roses i els dracs.

Admiro altres blogs que parlen sobre arts diverses o, en especial, sobre literatura, i quasi no donen peu a saber res de la vida personal dels autors… o ben poc. Jo encara no he trobat la fórmula de compaginar un blog personal amb un treball ben escrit.

Tanco abril amb la sensació de no haver-me sabut expressar.

Sentir-se peix que nada cap enlloc (2) Quadern d’abril

Torno a mirar per la finestra i observo amb desil·lusió que ja no hi ha res que em serveixi per aprendre una mica més. Em sé de memòria el paisatge, els colors del cel, el de la tarda i el de la matinada, els sorolls somorts dels paisatges morts, els estridents sons cruels dels països condemnats. Els estossecs dels veïns malalts. El plor contingut de criatures espantades.  El silenci que implica explosions. Em sé de memòria els noms de les muntanyes que ja no existeixen; els dels pobles que mai no tornaran a ser; els dels rius pels quals ja no baixa aigua. Em sé de memòria les línies de les meves mans que continuen allargant-se per abastar la immensitat d’un mateix. Però res ja no és el mateix. Passat, present i futur en un mateix punt d’intercessió en el meu camí que sembla desdibuixar-se.

-Qui ha dit que la vida és un viatge?El meu viatge és a través d’un món desolat, per una ciutat que es va fent fonedissa, que s’enfonsa en estanys de llot, en estanys de sang, en estanys de llàgrimes. Massa trist és aquest passeig d’avui per un racó de la meva ment. Voldria explicar alegries, escriure contes amb finals feliços; besar la lluna amb els meus llavis lluents perquè en ells s’enlluernen les estrelles. Voldria però no puc retornar a la vida aquella innocència de la qual absorbíem la necessària vitalitat.

 

-Què em queda? Miro el meu entorn, dono la volta completa al meu voltant… i m’adono una vegada més, que encara queda bellesa on poder-me aferrar amb tota la força possible. La meva bellesa no és la bellesa dels altres. Ha aparegut un abisme, un pont entre un món i un altre que mai no podrem travessar. Qui ho intenti esdevindrà carn per a les àligues.

 

Anar-se fent gran té els seus avantatges. Ens adonem del que va ser, del que és i del que serà. I qui no ho vulgui veure que tiri la tovallola o la deixi al costat de la piscina per si de cas tornem de dins l’aigua i la necessitem. Quan jo em tiri a la piscina sé que no voldré sortir, que tornaré a sentir-me un nadó dins la panxa perfumada de la mare, em sentiré peix que nada cap enlloc, amb la sensació alhora de que a l’altra banda m’espera la vida, de nou la vida que empeny a continuar.

Sempre sóc l’últim entre els ametllers florits (1) Quadern d’abril

Els ametllers florits sempre van massa de presa. Vistos i no vistos. En un tancar i obrir d’ulls, la florida espectacular s’ha evaporat. No sé si és que sóc jo el que vaig lent i no aconsegueixo arribar a temps per a veure’ls de prop, o són ells els qui juguem amb mi i m’amaguen les seves flors cada vegada que passo per un camp i, de sobte, les flors han caigut i els arbres són ja tots verds damunt d’una catifa blanca. 

Mai no arribo a temps de res. Sóc d’aquells que arriben tard fins i tot al seu casament; als funerals de parents i amics; a l’últim moment abans de tancar les portes d’exàmens o en seleccions de personal, etc. Arribo patinant un segon abans de que em diguin que la funció ja ha començat. Entro quan els últims llums s’han apagat i alhora he d’anar a les palpentes fins que algú que hi veu més que jo, m’ajuda a trobar el meu seient.

 

Molts es creuen que sóc un cas perdut. Sempre hi ha entrebancs que em priven de ser el primer. Sempre sóc l’últim. L’últim de la fila quan era petit. L’últim a demanar el pa i la xocolata a l’hora de berenar. L’últim de sortir de l’escola mentre la mare m’esperava impacient. L’últim a decidir-se sobre què faria quan fos gran. L’últim per no ser el primer, ni el del mig.

 

L’últim perquè quan està tot dit i repetit, les coses solen ser més fàcils, s’ha tingut més temps per a pensar, per a reflexionar, per a decidir si les explicacions que et van donant els líders que sempre són els primers, te les creus o no te les creus. Qui té presa la sol errar. Qui va lent, tot i arribar l’últim, la sol encertar. 

 

Ésser l’últim té els seus avantatges, creieu-me, com aquells que solen anar contracorrent que veuen altres reflexos i més llums… tot i no veure, de vegades, els ametllers florits.

 

Dels ametllers, aquest any, no sóc capaç de recordar la florida, o ells o jo no hem anat sincronitzats. 

Els fills volen

avio
http://www.fondosescritorio.net/aviones/ba747_31.htm

 

Acabo d’acompanyar al meu fill a l’Aeroport. A les 10 de la nit se suposa que ja haurà arribat a Sevilla (el seu treball li ha permès passar un cap de setmana entre nosaltres).

 

Veure el meu fill amb la seva barba bíblica, els seus cabells despentinats amb trenes africanes, la seva vestimenta: roba senzilla, caçadora i pantalons texans descolorits, calçat amb unes botes que li permetrien anar caminant d’una banda a l’altra del planeta… la seva motxilla plena d’aparells que el connecten amb el món… i, sobretot, amb la seva bonhomia i la seva filosofia austera i feliç… m’ha deixat un bon regust, una bona sensació, tot i que quan l’he vist arribar a casa, després de tants dies, i amb la seva presència tan desconeguda, m’he dit a mi mateixa:  Ai, caram!, quina pinta que fa! amb quina llengua em parlarà?

 

Sóc conscient de que no el tornaré a veure en molts dies, qui sap si ens trucarem per telèfon un dia d’aquests i potser de nou em preguntarà Mare, em pots venir a buscar (o a portar) a l’aeroport?  Em sembla que no em trucarà, crec que ha dit que a mitjans de setmana viatjarà cap a Palma en un vaixell… bé, no importa, no voldria explicar la vida del meu fill…

 

El que sí vull exposar és que, a diferència d’ell, que ja fa molt de temps que no para d’anar i venir, jo ja porto molts anys donant tombs al mateix cercle, i avui, per anar a l’aeroport, no coneixia ni les carreteres…«Mare, potser que t’espavilis… i , com a mínim, per què no visites les teves amistats?»

 

Qui sap si li faré cas, o continuaré amb les meves manies de cargol bover ben abrigadet dins la meva closca…

 

I parlant d’amistats… vull enllaçar aquest Gran Dia amb el meu fill, amb un post d’una companya de xarxa del bloc.cat, http://angelina.bloc.cat/ El cap als núvols… que en el seu últim escrit parla de les «Amigues». Bon tema. Senzill i complicat alhora. Ella parla d’una conferencia concreta i d’un estil d’amigues.  

És un tema per a reflexionar-hi. En continuaré parlant.

 

Primer Flaix

 

El-cami-infinit-de-Grocdefoc

 

Sóc
al principi de tot,

sempre
a l’inici.

La
vida és un viatge i el camí és infinit.

 

Primer  “flaix”: Pertany a l’apartat de Flaixos  dins del  recull “Amb
rima, sense rima”
,  que vaig escrivint a poc a poc, perquè el camí de l’escriptura és
infinit. Grocdefoc


Un vel de tristor lleugera

Des de dalt del turó, segueixo el fil que he deixat amb la idea de
la tristesa…, i primer de tot voldria dir que amb aquesta idea de
la tristesa no em refereixo a la tristesa com a inici d’estats
malaltissos que aboquen a grans depressions, sinó a una altra mena
d’estat melangiós.

Crec
que el sentiment de melangia és particular, intransferible, i el que
a mi m’entristeix a un altre li pot provocar una subtil rialla o una
gran riallada per uns sentits de l’humor contraris, cosa que ens
obligaria a expressar-nos de forma diferent davant les mateixes
situacions i circumstàncies.

Per a mi no és gens preocupant el fet de sentir aquesta mena de melangia
per alguna cosa; fins i tot els nens petits la senten, quan entre joc
i joc s’adonen -a la seva particular manera- que el joc s’ha acabat,
o que els companys de joc ja han marxat, o que aquelles persones que
els estimen i que d’ells en tenen cura els han deixat sols per una
estoneta…

És la sensació de buidor momentània la que imposa aquest vel de
tristor lleugera, una mica frustrant, d’acord, però necessària per
a sentir el contrari al cap d’una estona. Fins i tot crec que aquest
estat letàrgic, melangiós, ens porta a l’estat de la superació, i
a poder tornar a emprendre les necessàries vies cap a la
creativitat.

Però mentre… jo no concebo un estar sempre equilibrat i seré. No seria
capaç de crear res.

La meva idea sobre la tristesa bé podria tractar-se d’una sensació que
prové del pensament, i que no es pot evitar perquè pertany a la
mateixa naturalesa humana. No és una debilitat, sinó una reacció a
la nostra activitat mental, a les nostres reaccions mentals davant
d’uns raonaments o manca d’aquests que ajuden a superar aquesta
momentània tristesa… podem sentir-nos feliços però el mateix
sentiment ens pot provocar una mena de melangia que ens farà
adonar-nos de que som feliços. M’agradaria saber-me explicar
millor.

M. Pilar Martínez H