Després
de quasi un mes sense escriure al bloc, intento reemprendre el fil
dels meus pensaments i tornar a escriure’ls des
de dalt del turó.

Vaig
tallar el fil, me’l van tallar o me’l vaig deixar tallar perquè
tocava tenir el cap en un altre lloc. I quan les interferències
poden més que la voluntat de ser un mateix, ja s’ha begut oli.

Jo
vaig veure oli quan vaig acceptar fer reformes a casa. Han estat uns
dies intensos, canvis de tota mena, bellugadisses en totes direccions
i en totes dimensions: instal·lacions que mancaven en una casa vella
i tot el que això provoca: moure mobles, pintar sostres i parets, en
fi, neteges a fons. Ara, em fa l’efecte que és una casa que llueix i
que m’acull sense demanar-me res més. Les cases tenen vida pròpia i
de tant en tant et demanen certes coses (però d’això potser en
continuaré parlant un altre dia)

Ara
i aquí, dalt
del turó,
em trobo de reformes. Eren necessàries i no he pogut evitar-les. I
ara que hi penso, mentre
anava transportant objectes d’una habitació a una altra, anava
pensant en el que un dia vaig escriure:

Reformes.

Reformes
en les formes.

El
cervell es multiplica cercant continues transformacions.

Les
plomes de l’espectacle canvien d’ambient i de plataforma.

El
teatre de la vida és un taller de reformes.

Sí,
feia dies que no treia el cap per aquest bloc. No l’he alimentat, tal
com vaig dir que s’havia de fer en el meu escrit “D’arbre i ocells”
del passat 20 de març .

Per
tant, he fallat al meu propòsit. Però és que hi ha temporades en
què per més que hom voldria expressar-se tal com ho fan els bons
controladors dels pensaments i les paraules, no hi ha manera. Quan
hom s’endinsa en les coses pràctiques del dia a dia, quan no té
temps de parar-se, com ara faig que m’he parat expressament entre el
que estava fent, he fet una parada en el camí per escriure aquestes
línies sense pensar perquè sento aquesta necessitat. La necessitat
d’escriure, vet aquí, tal com m’hi he referit en tantes ocasions, em
té enxampada entre escriure sobre aquesta necessitat i sobre
l’escriure en sí mateix, escriure històries, coses que se’m passen
per la barretina.

Però,
què hi tinc avui al cap? Només acabar aquesta neteja necessària.
No es pot viure entre objectes que es van omplint de pols, de
teranyines, de núvols de boira que els va amagant a la meva mirada
tal com ha passat durant quests últims mesos d’hivern, en que
l’apatia era immensa i no gosava ni obrir les finestres. Ara fa bon
temps, puc obrir totes les entrades i sortides, l’aire tebi ventila
les estances, la boira ha desaparegut i he vist molt més clara la
pàtina de pols, i per damunt d’ella les aranyes que corren i
gaudeixen tal com jo de la primavera. Ho sento per elles. Em cal
desfer els seus caus i les seves discoteques, els seus llocs de
reunions, els seus vedats de caça que s’han muntat entre la meva
pila de llibres… i és que (m’agradi o no) de tant en tant toca fer
neteja. Toca fer reformes en les nostres maneres de viure.

Tweet

Un nen dormint sobre un
munt de maons massissos, maons de teula. Bé podria ser la paret
d’una piràmide. Dorm amb el cap descansant damunt d’un mocador que
alhora li fa de coixí i altres vegades de manta, tal com pot fer-li
de farcell de quatre possessions que m’imagino podrien ser una carta,
una espelma, cinc llumins, una bufanda i poques coses més. Els peus
s’endevinen descalços, bruts d’una pols blanca, bé podria ser de
ciment.

He vist moltes
fotografies, poques m’han emocionat com aquesta.

Anys enrere m’emocionava
davant de moltes fotografies, potser aleshores m’emocionava davant de
masses imatges que no s’ho mereixien tant; però ja fa temps que em
manca aquesta virtut: emocionar-me davant la màgia de les
fotografies.

Avui he fullejat un
catàleg de llibres i en la seva portada s’hi aprecia un
preadolescent treballador, que deu voler representar que treballa en
algun lloc llunyà on els treballs massa durs el solen fer encara les
criatures… No voldria ser hipòcrita, no m’ha emocionat el fet de
pensar en els nens que treballen, no ha estat aquest el motiu de la
meva emoció.

De vegades, les emocions
que un mateix experimenta, són pura sorpresa. -Com som, en realitat?

Jo crec que sempre m’ho
preguntaré. Ja he desistit de conèixer-me tan profundament que a
cada moment sàpiga com reaccionaré davant d’això o d’allò altre.
La sorpresa ens manté expectants, vius, continuem sentint que les
nostres antenes creixen, que les emocions ens parlen d’immensitats
desconegudes que existeixen dins de nosaltres, per fer-nos percebre
tot un món en expansió, divers, ple de contrastos. Un món en el
qual encara hi manca molt per fer, per aconseguir, per vèncer.

Rebem tanta informació,
som contenidors de tants coneixements, voldríem abastar molt més
del que podem ser-ne conscients… i aleshores ens perdem entre
sensacions que ens emocionen, contemplant qualsevol imatge que ens
arriba al cor.

-Què és el que en
realitat m’ha emocionat d’aquesta fotografia?

El fet de dormir, el fet
d’abandonar-se damunt la superfície dura, amuntegada, geomètricament
calculada. Un amagatall? Un repòs abans de continuar la fugida?
Qui sap si ha estat l’estètica dels maons, el color de fang degradat
i el noi col·locat enmig d’un espai sense principi ni final…
Potser sortiré de dubtes si llegeixo el llibre.

Tweet

No
passa dia que em digui: “Ara, ara és l’hora”. I sigui on
sigui intento parar-me, centrar-me en l’únic espai que tinc sota
els peus i davallar dins la terra, i així, a poc a poc, descendir
com una formiga cap a passadissos subterranis fins a sentir-me part
del subsòl, tremolar amb la trepidació de la terra, submergir-me
con una espeleòloga dins l’espai globular i trobar l’origen del
batec imparable d’un planeta que pateix, mor i reneix.

Massa
de presa abandono el meu estat d’humà i, si algú s’hi fixés em
podria veure desaparèixer a batzegades entre la gent, zigzaguejant i
fent-me petita, transparent i, de tal manera vista i no vista, ja he
desaparegut per una bona estona.

De
vegades em queden les sabates damunt la vorera, i quan torno ja no
les trobo i m’imagino que algú que les necessitava més que jo se
les haurà emportat. Caminant descalça torno a existir i a eixir en
el món de les persones, i continuo el meu camí, impertèrrita, ara
amb els peus freds i el cap ben alt, com si la meva mania
d’entaforar-me en d’altres espais, fos la cosa més natural del
món.

Amb
aquesta mena de cantarella “ara, ara és l’hora…” començo,
com si tot recitant el començament d’un vers pogués
transformar-me en tot allò que m’agradaria ser, tal com fa el
petit insecte quan es transforma en fum, o la gota d’aigua quan
s’evapora, o la pols quasi invisible que sembla irreal… quan tots
plegats arriben a la llisa superfície d’un mirall quasi sempre
patinant per mons imperceptibles… Què hi trobaria jo, de poder
fer com ells? sempre penso que podria trobar l’impensable. Sí,
de tant en tant, no ho puc evitar, m’agafa aquesta fal·lera de
perdrem per altres mons, d’intentar tenir poders estrafolaris i
així poder-me endinsar per universos que em són pràcticament
vedats.

Tweet

 La meva col·laboració a:    http://relatsconjunts.blogspot.com/

Vençuts
avui, demà vencedors.

Submissió.
Segles i segles de submissió.

Els
uns als altres, els altres als uns.

Temps
era temps i el temps es contrau

com
una llesca de foc en l’espai de les cultures.

Em
vestiré amb la túnica de sang i retré acatament

a
qui porti la túnica blanca de la vida.

Vençuts
avui, demà vencedors.

Cavalls
i bèsties salvatges m’obriran camí

i
els homes moriran per la meva llei.

Esmaperduts,
cosos indomables, ànimes perdudes,

aquest
serà el destí al meu costat dels constructors del futur.

Des
de les piràmides de cranis calcinats contemplarem l’espectacle.

Vençuts
avui, demà vencedors,

dels
uns als altres, dels altres als uns.

(Grocdefoc)

Tweet

Des
de dalt del turó llegeixo el post
“Pensant sota el sol del matí” que
Nits ha
publicat en el seu bloc:
http://despresdeles10.blogspot.com/

Un
argument, aquest del temps que passa, que a mi també m’atrapa molt
sovint. Per alguna cosa que diu Nits en el seu escrit, a mi m’ha
fet pensar en el que vaig escriure ja fa uns quants anys:

Cada
dia és un començament. I si no ho és del tot, sempre hi ha quelcom
que comença per primera vegada. Un fet inesperat, una aparent
desgràcia, un cop de sort, una oportunitat que no esperàvem, una
coneixença que ens du de sobte a saber que la vida que semblava
inalterable se’ns transforma… La vida, en definitiva, és com una
mena de joc, i el temps el que va marcant les jugades.    Juguem
amb la vida, o potser la vida juga amb nosaltres. També entra la
possibilitat de que la vida no sigui pas cap joc i, aleshores, potser
ens l’hauríem de prendre molt més seriosament.    

I
així, amb la perspectiva de la vida viscuda dins d’un temps on ens
ha passat de tot, potser caldria preguntar-se davant l’evidència
d’un cos que s’ha fet gran…, "però,
i el meu esperit, de quina grandària és?"

I
si encara sentim el nostre esperit com el d’un incipient infant a
la vora de la més gran ignorància, és que l’hem deixat anar per
l’espiral del temps cap al no res; i aleshores sí que haurem perdut
el millor temps de la nostra irrepetible vida… aquell temps que
havia d’anar a la recerca d’esbrinar i d’enriquir l’esperit
humà.

A
hores d’ara, després d’uns quants anys, crec entendre perfectament
el que Nits diu en el seu post, perquè no tot passa
d’una manera sincronitzada i en moltes ocasions tenim la sensació
de que el temps passa massa de pressa i de que no tindrem temps
d’adonar-nos de tot el que la vida significa.

Vull
creure, però, que la calma, la pau amb nosaltres mateixos, ens
portarà a entendre la nostra pròpia vida.

Tweet

www.donesenxarxa.cat
de Cubelles, m’han acollit en la seva web, i des d’aquí, els en dono
les gràcies.

El
fet de ser en aquesta web em fa reflexionar una vegada més sobre la
meva condició de dona.

En
primer lloc, sempre m’he considerat una persona; després m’he vist i
m’he sentit com a dona; mentre anava assumint tota la resta de rols
que el destí de la pròpia vida ens dóna per fets o que hem
d’escollir, que si filla, amiga, estudiant, treballadora, companya,
esposa, mare, àvia… i un sens fi d’altres papers dels quals anem
responsabilitzant-nos perquè creiem en les nostres capacitats.

Un
dia, un 8 de març -d’això ja fa uns quants anys-, em varem convidar
a llegir alguns dels meus escrits en un centre social per commemorar
el dia de la dona treballadora. Com qui porta el ordinador, jo m’hi
vaig presentar amb una llarga cariàtide dibuixada en un tros de
fusta blanca. La dissertació -és clar- va versar sobre els rols
diferents que les dones hem d’assumir però que jo, en aquells
moments, els sentia com una llosa damunt del meu cap, tal com
les cariàtides semblen aguantar tants edificis, tantes balconades,
tantes portalades. La simbologia estava servida.

No
entraré en detalls. És només un petit record revingut pel fet de
tenir el meu bloc en aquesta web a la què he fet referència.

Avui
dia, més que sentir-ho com una llossa, ho sento com un munt
d’oportunitats que he tingut i que encara tinc de conèixer rols
diferents, però per damunt de tot, el que més respecto és el punt
de vista de la perspectiva humana al complet: el dret i el deure amb
un/a mateix/a de poder escollir i de poder rebutjar; d’aconseguir la
fortalesa de ser el que volem ser; i de conrear la llibertat amb
majúscules per poder pensar per nosaltres mateixos, que per a mi,
és, en definitiva, el que ens diferencia.

Tweet