Des
de dalt del turó puc
dir
que durant
tot el
dia avui, dissabte de boires i malgrat la gran humitat
ambient, m’he passat el dia al jardí. He passat l’hivern dins la
casa, i no m’havia adonat de que el tancat d’heura i enfiladisses
diverses que encerclen el jardí s’havien fent gegants. Tan
gegantines que, si espero uns dies més, la tanca segurament que
hauria caigut pel pes desproporcionat de tot plegat.

Ara,
escric. I ho faig amb la intenció d’oblidar el mal d’ossos que noto
en tots els dits de les mans (perquè de la resta del cos no en vull
parlar, només diré que el noto completament desllorigat).

En
fi, torno a escriure perquè qui vol un blog l’ha d’alimentar. Com si
fos la boca d’un lloc afamat, o una caldera que no s’ha d’apagar mai,
i que li cal carbó o llenya per continuar donant energia i que només
així, els qui es troben a l’altra banda, puguin continuar trobant un
ambient agradable, cuidat, caldejat. Però de vegades és difícil
trobar aquella explicació amb un toc de creativitat, ens limitem a
contar la nostra vida com si aquesta tingués veritablement una
importància cabdal. I el que és important -crec jo- és saber
trobar l’art en qualsevol de les coses que fem. Fins i tot en podar
un arbust se li pot treure prou suc creatiu. L’arbust m’ha acollit
feliç, al principi, creient que només li passaria les tisores com
qui arregla un serrell massa llarg,però ben aviat s’ha adonat de les
meves malèvoles intencions, la poda avui seria severa, la tallada
seria al zero. Al cap d’uns moments, s’ha rebel·lat i m’ha mossegat.
M’ha m’ha fet veure el poder que té de creació i de destrucció, en
fer-se gran s’ha hagut d’arrapar per no caure davant l’embat del vent
(i aquí, dalt del turo, en fa molt sovint, de vent enfurismat) i
s’ha arrapat creant unes filigranes, trenes i acoblaments inusuals
amb una altra enfiladissa. Mentre anava tallant branques, quasi
podria assegurar que sentia unes veus molt fines, com si diguessin
planyen-se de la feina que havien tingut per enfilar-se fins el cel,
i que jo, amb un cop de tisora arrabassava el seu joc d’arquitectura
botànica.

Avui
no he escrit gaire, però el que he viscut al jardí em donarà per
escriure sobre les filigranes de branques que volen créixer cap el
cel com jo, com tots, però que tal com nosaltres fem amb les
branques massa llargues, a nosaltres també ens tallen les ales
moltes, moltes vegades, quan ens creiem ocells i volem volar.

Tweet

Des
de dalt del turó intento comprendre l’espai que m’ha
tocat, del que en realitat puc comprendre. Miro cap a la mar i veig
muntanyes baixes, boscos vells, casetes disseminades i repartides de
manera capriciosa, sense seguir cap pla de disseny genial. L’únic
genial que té aquest lloc és el nom dels carrers (carrer Neptú,
carrer Lluna, Saturn, Bessons, Aquari,Mart, Urà, Andròmeda…) Jo
visc al de la Via Làctia… i no m’ho invento. L’únic que pot
passar, és que de tant en tant, com el que un dia em va passar quan
el gestor em va preguntar on vivia i, en dir-li el nom del carrer,
l’home se’m va quedar mirant burleta i em va dir, “Apa, dona, que
t’ho pregunto seriosament, que t’he d’omplir la fitxa…”

Sí,
és cert, no és fàcil viure a la Via Làctia, quan des d’aquí puc
percebre la immensitat del cosmos i la immensitat de la mar i la
immensitat de la terra, i alhora, percebre la concentració en tan
poc espai dins d’aquest ordinador que teclejo com si teclegés un
piano, i que em fa adonar de la mena de puça que sóc i de les
pretensions immenses que arribo a tenir, pel fet de deixar anar els
meus pensaments a una altra mena d’immensitat: la virtual. A aquesta
altra mena d’immensitat a la que de mica en mica ens hi anem
endinsant i anem trobant ànimes bessones, esperits afins, qui sap si
mons paral·lels, metàfores de la simplificació dels espais,
multiplicació d’espais i temps.

Tweet

Normal
0
21


false
false
false







MicrosoftInternetExplorer4

Si he de fer
cas a la sensació que durant tot avui m’ha acompanyat, he de triar un objecte
del meu estudi i cercar una acció que posi moviment a tot plegat.   Haig de dir que durant tot el dia m’he
trobat dins d’una tassa de cafè amb llet, surant com una molleta de pa caiguda
dins del bol, sense que cap altre de la casa (de fet, avui, en som ben pocs, a
casa) se n’adoni del meu problema vital.

He caigut dins la tassa de llet i m’enfonso cap el feu fons, sense remei, sense trobar
manera d’evitar-ho i amb la incògnita de saber o no si quan arribi al fons
podré pujar de nou.

El cel de
color cafè amb llet que durant tot el dia ha tenyit l’ambient dalt d’aquest
turó, m’ha proporcionat prou sensacions com per intentar començar així,
escrivint com qui navega per dins d’una tassa de cafè amb llet o ben endins d’un
pot de pintura de color mantega amb un polsim de verd oliva i un altre de
carmí. Tot ben mesclat, tot ben remenat amb un pinzell que ja té massa anys.

L’objecte triat és una grapadora negra, d’aquestes d’oficina, estri a prova de
maltractaments, de caigudes involuntàries, d’amagatalls impensables; avui la
trobo i demà haurà desaparegut per uns quants dies, com si s’hagués
volatilitzat o escapat per la porta o la finestra que, malgrat estar tancades,
són els túnels per on les paraules solen escapar-se i els objectes triats
també.

L’altre que
viu en aquesta casa ha engegat la
TV, i jo, immersa dins la meva tassa de cafè amb llet, escolto
sense voler escoltar-ho que no sé on hi ha hagut un terratrèmol… Un altre
terratrèmol!; i que per tot el Cantàbric s’esperen ones gegants i vents
supersònics!

Per uns moments deixo
d’escriure, i per uns moments m’adono de que el 
cel que a mi em semblava de color cafè amb llet, té molt poc de cafè ni
de llet. És un cel de color malparit, de barreja de colors maleïts; que el
color que mostra és el de les forces que ens encerclen i contra les quals ben
poca cosa hi podem fer…

Ja jo deia jo
que avui tenia mal de cap, que aquest cel de color mantega amb polsims d’altres
colors que l’embruten, m’han fet escriure una maleïda història sobre una
grapadora negra que… ostres! Ara ja no és on era, ha tornat a desaparèixer!

Footografia extreta de: http://joseluisavilaherrera.blogspot.com/

Tweet